17 de gener de 2023

La col·lecció Bernat Metge celebra el centenari: la seva història travessa un segle de cultura catalana

 La col·lecció Bernat Metge celebra el centenari: la seva història travessa un segle de cultura catalana

 

 
 
Què té a veure la publicació d’una col·lecció bilingüe de clàssics grecs i llatins amb la construcció d’una identitat? A priori semblaria una idea estrambòtica, romàntica si es vol, però això no ho pensà un intel·lectual impulsiu i catalanòfil, Joan Estelrich, quan va convèncer un mecenes no menys genial i catalanista, Francesc Cambó, per projectar Catalunya al món mitjançant “una xarxa de catalanitat” d’intercanvi editorial internacio­nal. Idea admirable, si no fos perquè el ressò d’una col·lecció en català de clàssics grecollatins difícilment transcendiria els àmbits acadèmics, per no dir que a Catalunya hi havia una tímida tradició de llatinistes i els especialistes en grec que es comptaven amb un parell de dits de la mà. Era aquella una època gloriosa on romania viu l’enorme pes de la tradició clàssica i on tot país de cultura tenia la seva col·lecció bilingüe de clàssics grecs i llatins, on Homer i Virgili, Aristòfanes i Plaute, Demòstenes i Ciceró, Plató i Sèneca, Heròdot o Titus Livi servien de plataforma de cultura, d’impuls de llengües vernacles i d’identitats nacionals.
 
 
 El març del 1922 s’anunciava a la premsa tota una biblioteca d’Alexandria de 300 volums. El nom triat per a la col·lecció tenia una càrrega simbòlica enorme, alhora que revelava que Catalunya no havia comptat amb una tradició humanista de renaixement del món clàssic. El secretari del rei Joan I, Bernat Metge, cap al 1400 havia portat el català al seu nivell més excels amb Lo somni, i realment era un somni l’empresa d’una col·lecció de vocació popular, és a dir burgesa, per a un país acabat de sortir d’una Renaixença i necessitat encara de més odes a la pàtria.
 
 Més enllà del compromís de ­país,­ dels diners de Cambó i de la passióas dos cònsols que havien fundat la nova república de les lletres catalanes van intuir que un jove poeta i hel·lenista, que havia completat estudis a Múnic becat per la Mancomunitat de Catalunya, Carles Riba, havia de ser l’ànima veritable i el seny de la col·lecció, la persona que aportés ciència a l’emoció patriòtica. Un indret simbòlic acollí la seu d’aquella tríada capitolina, un espai que simbolitzava el signe dels nous temps del que volia ser Catalunya, al número 30 de la Via Laietana, i que anunciava al país i al món que la Bernat Metge havia de ser el fonament sòlid d’uns valors clàssics eterns al servei d’un projecte de país i d’una llengua.
 
 
 El primer volum de la col·lecció, De la natura, del romà Lucreci, es va presentar a l’hotel Ritz el 9 d’abril del 1923. Tenia estampada la silueta de l’Asclepi trobat a Empúries per Josep Puig i Cadafalch el 25 d’octubre del 1909, descobriment evocat per Eugeni d’Ors com el temps d’uns déus que servirien d’inspiració per a la reconstrucció nacional, cultural i europea, el noucentisme, immortalitzat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat per Joaquim Torres-García en un mural al·legòric sobre la comunitat de la pàtria al voltant de la llengua. Aquesta moda hel·lènica es plasmà amb fotografies d’Estelrich o de la ballarina Àurea de Sarrà vestits a la grega. Tot plegat estava a punt per a l’inici d’una col·lecció per subscripció que havia de guarnir les biblioteques i els salons de la burgesia catalana.
 
 
 Els Records de Sòcrates de Xenofont posava al mercat a finals del 1923 el primer autor grec. El traductor no podia ser un altre que Riba, l’única persona apta per traslladar al català la paraula de l’historiador atenès tal com brollà de la font grega.
 
 Aquell any en què veié la llum Ciceró acabà, però, amb un mal presagi crepuscular: el cop de Miguel Primo de Rivera. El català a l’escola i la senyera eren prohibits, i bona part de les institucions del país corrien la mateixa sort funesta. No menys desconcert i ràbia va provocar el possibilisme de Cambó, que es debatia entre el seu catalanisme i la consciència de classe burgesa, que veia en la dictadura, com a la Roma antiga, una excepció institucional limitada en el temps que serviria per regenerar el sistema parlamentari espanyol. Aquella socie­tat dividida i expectant amb el que havia passat a Rússia el 1917 apostava a parts iguals per fiar-ho tot a la CNT i a la revolució o col·locar els interessos de classe i la moral conservadora per sobre de les lleialtats nacionals. La polarització es produí dins mateix de la Bernat Metge i la dictadura no va romandre només sis mesos; les veus dels partits van ser condemnades a l’ostracisme, però contra pronòstic la Bernat Metge prosseguí la seva tasca tot i la mirada impenitent de la censura. Paradoxalment, la dictadura no prohibí una col·lecció de clàssics grecs i llatins que funcionava per subscripció, amb un poder de subversió que no ultrapassava els salons i les biblioteques de les cases de la burgesia. En aquells anys, reveladorament, veieren la llum La ira de Sèneca, amb traducció de Carles Cardó, la Defensa de Sòcrates de Plató, per Joan Crexells, el Brutus de Ciceró, a cura d’Eduard Valentí i la Constitució d’Atenes d’Aristòtil, per Ferran Mayoral. Semblava com si els clàssics hagueren d’estar ara al servei de la defensa de la democràcia i la denúncia de la tirania, i a favor d’una oratòria política condemnada al silenci. La llista de títols, amb una mitjana de sis per any, va ser impressionant, i demostrava que aquell somni donava resultats excepcionals: Tibul, Properci, Plini, Tàcit, Plutarc, Horaci, Ovidi, Catul, Polibi, Apul·leu... Quant paganisme en les hores foscants per a la llibertat i la modernitat, quina tossuderia i agosarament a editar poetes de moral qüestionable, fet que censurava el diari catòlic El Matí per posar obres tan sensuals en mans femenines i donar veu a Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra, dues dones, per traduir Les metamorfosis d’Ovidi. Només un autor cristià entre tant pagà, sant Cebrià, l’Epistolari del qual sortí de la impremta el 1929 i en edició de Josep Vergés i mossèn Tomàs Bellpuig. El pudor era norma en aquells anys, i sovint els traductors —i això passaria inclús fins als anys setanta amb les edicions d’Aristòfanes i l’autocensura del prevere Manuel Balasch—, davant del Pedicabo ego uos et irrumabo de Catul, “Us la fotré pel cul i per la boca”, preferien traduir “Us demostraré com soc home”, com si l’alta cultura grega i llatina fos aliena a la grolleria, i sobretot perquè la moral dels subscriptors burgesos votants de la Lliga havia de mantenir, com el mateix Cambó, un hipòcrita equilibri combregant en públic i mantenint les amants en privat.
 
 Des del 2016 s’ha impulsat una Bernat Metge Essencial, assequible per a tots els públics
 
 
 
 El 1926 es fundà l’Editorial Alpha, segell editorial que aixoplugaria totes les publicacions promogudes pel mecenes de la Via Laietana, i la Bernat Metge veia com augmentaven per patriotisme les seves subscripcions, 1.800 el 1918. Fins i tot, Cambó igualava el grec al llatí creant una càtedra de llengua i literatura grega per a Riba, ja que només Lluís Segalà i un parell més havien mantingut viu el grec a la universitat. Riba demostrà de nou la seva suficiència acadèmica amb les Vides paral·leles de Plutarc, i amb una tria de personatges, Ròmul i Soló, que destacaven alhora per la defensa de grans principis i la manifestació de grans contradiccions. Cambó i Estelrich presumien amb orgull d’una cinquantena de volums de la Bernat Metge; més il·lús era el seu convenciment que amb la caiguda de Primo de Rivera havia arribat l’hora que la Lliga liderés la transició cap a una Espanya monàrquica i constitucional.
 
 El 14 d’abril del 1931 una massa eufòrica cridava davant Via Laietana, 30, «Visca en Macià! Mori en Cambó!». Esquerra Republicana de Catalunya arrasava a les urnes i la somiada República Catalana es transformava en Generalitat de Catalunya, autònoma però dins la República Espanyola. No s’auguraven bons temps per a la Bernat Metge, vista des de sectors d’esquerra, juntament amb l’Enciclopèdia Catalana, com una arma de la burgesia. Com si d’un veritable àugur es tractés i intuís com blindar-se del que havia de venir, Riba, aleshores ja professor a la Universitat de Barcelona, apostava el mateix any per Èsquil i la tragèdia grega, gènere polític i baluard de la democràcia. Josep Carner valorà la traducció com un abraonament que faria del català una “gran llengua literària” i “una recerca apassionada de l’impossible”.
 
 Mentre flirtejava amb el feixisme, Estelrich predicava per tot Europa la bona nova i diagnosticava aleshores el que ha estat un mal endèmic del ­país: “No hi haurà eixida favorable per al catalanisme mentre estiguem dividits a mort esquerra i dreta”. Aquesta divisió s’accentuà amb la Guerra Civil i la Bernat Metge sobrevisqué confiscada per la Generalitat de Catalunya, amb l’edició d’un Plutarc el 1937 on apareix Riba com a comissari de la Generalitat. La guerra allunyava el poeta i Cambó i s’enduia per davant il·lusions i vides. Amb la derrota Riba seria depurat i molts col·laboradors iniciaren el camí cap a la intempèrie de l’exili exterior o interior. La gran família estava trencada i des del 1938 no apareix un sol volum de la col·lecció. Estelrich, però, va aconseguir el permís de la censura franquista perquè el 1942 aparegués un nou volum de Plutarc, les vides d’Alexandre i Cèsar, amb el nom de Riba censurat a la portada, i potser perquè el règim veia en el rei macedoni i el polític romà els models admirats per tots els dictadors. La col·lecció no s’aturà; Cambó encarregava nous volums i Estelrich dirigia incansable la col·lecció des de París.
 
 
 Per al franquisme, no era una amenaça ni inquietava que fos en català, potser perquè era per subscripció
 
 
 La història de la col·lecció, després de la mort de Cambó el 1947, continuà fins als nostres dies, de seguida de la mà de Ramon Guardans, marit d’Helena Cambó, i dirigida de facto per Riba fins a la seva mort el 1959, quan es va crear un Consell de Direcció format per llatinistes i hel·lenistes. Aleshores, com deia el poeta Joan Oliver, a Catalunya només dues institucions funcionaven: la Bernat Metge i el tren de Sarrià. Però com alertà un jove Carles Miralles en una elegia a Serra d’Or, els volums naixien morts, no arribaven enlloc. Aquest va ser el debat dominant des de finals dels seixanta: quins eren els nous destinataris de la col·lecció; si arribava realment a les llibreries o només funcionava per subscripció i s’havia d’adquirir a la mateixa Fundació; si, com ja apuntà des de l’inici Riba, havien de ser edicions bilingües, amb l’edició no sempre acurada del text en llatí i grec, o només traduccions; si es pagava o no els traductors; si el projecte veuria el seu final en aquella Espanya grisa de la dictadura franquista; de qui era patrimoni... D’optimisme no en faltava, però el cert és que les subscripcions anaven disminuint i els volums exhaurits ja no es reeditaven. Aviat la Bernat Metge va passar a ser una troballa feliç de mercat de vell i només un parell de llibreries de Barcelona comptaven amb la col·lecció més o menys completa. Però el cert és que la nòmina d’autors no parava de créixer, i des d’aleshores les edicions s’encarregaven a filòlegs professionals: Josep Alsina, Eulàlia Vintró, Francesc J. Cuartero, Miquel Dolç o Antoni Seva, entre molts altres. A l’Espanya franquista la Bernat Metge no era vista com una amenaça ni inquietava que fos en català, potser perquè, com en el passat, una col·lecció per subscripció no desafiava el règim com sí que ho podria fer des de les prestatgeries d’una llibreria.
 
 
 El cert, però, és que la Bernat Metge ha arribat fins als nostres dies, amb cent anys d’història i històries, grà­cies a la família Guardans Cambó i sobre les espatlles de la filòloga Montserrat Ros. Inclús fa uns anys una selecció de la Bernat Metge va arribar als quioscos, a les llibreries i a les escoles de la mà del diari Ara i fins i tot el president Pasqual Maragall va regalar una col·lecció completa a la fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic), dedicada a Catalunya el 2004. El reconeixement institucional arribà amb el Premi Nacional de Literatura, l’any 2009, a Introducció a la Ilíada de l’hel·lenista Jaume Pòrtulas. Des del 2016, ja propie­tat de la cooperativa Som*, i a càrrec de Raül Garrigasait, nova ànima de la col·lecció i autor d’un llibre fonamental sobre aquesta fascinant història (Els fundadors), s’ha impulsat una Bernat Metge Essencial, assequible a tots els públics, que no vol viure d’unes subscripcions a la baixa. Com sempre, la seva existència no pot fer pensar a obtenir beneficis, però sí a invertir en un enorme capital simbòlic de més de 400 títols amb què un petit grup d’idealistes i filòlegs entusiastes han perseverat tossudament per fer dels clàssics grecollatins una tradició ben arrelada al país i una de les millors defenses de la llengua catalana. El noble somni que ara fa cent anys impulsà la seva fundació continua encara avui dia el seu viatge feliç cap a Ítaca.
(....)
 
 (Article de El País, no trobo la referència exacta)
 
 
_