Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller
va néixer a Lippstadt, Renània del Nord-Westfalia el 14 de gener de
1892. Durant la Primera Guerra Mundial va ser comandant d’un submarí
alemany. En acabar el conflicte, després d’una forta crisi personal, va
estudiar Teologia i es va ordenar pastor luterà l’any 1924. Tenia
prejudicis anticomunistes i antisemites i per aquest motiu inicialment
va recolzar el règim d’Adolf Hitler. Però quan va veure l’evolució del
nazisme, que comportava fins i tot la negació del Déu en el que ell
creia (sotmès també a la voluntat del Führer), li va dir a Hitler:
“només Déu és el meu Fürher, i no vostè”. L’any 1939 va escriure la
crònica de la seva conversió a “Del submarino al púlpito”. Va ser
empresonat i va acabar als camps de concentració de Sachsenhausen i
Dachau fins el 1945.
Després de la segona gran guerra va ser alliberat i va tornar a
exercir com a pastor. Diuen que en un dels seus sermons va formular el
seu conegut al•legat contra el nazisme, falsament atribuït a Bertold
Brecht, i reconvertit en poema, responent a la pregunta “Què hauria dit
Jesucrist?:
““Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar.””
El testimoni és esfereïdor perquè resulta molt real. De fet, ell sabia molt bé de què parlava, ja que va evolucionar des de la seva inicial complicitat amb el règim nazi fins a un compromís militant amb la pau. Va morir a Wiesbaden, l’any 1984, guardonat amb diversos premis pacifistes, però també acusat de comunista per haver-se oposat a la Guerra de Vietnam…
““Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar.””
El testimoni és esfereïdor perquè resulta molt real. De fet, ell sabia molt bé de què parlava, ja que va evolucionar des de la seva inicial complicitat amb el règim nazi fins a un compromís militant amb la pau. Va morir a Wiesbaden, l’any 1984, guardonat amb diversos premis pacifistes, però també acusat de comunista per haver-se oposat a la Guerra de Vietnam…
(PD: personalment aquest al·legat l'interpreto també com manca de compromís cívic, de cura per la societat en que vivim, "la democràcia s'ha de vigilar" deia un periodista. Hi ha coses com les que explica l'al·legat, que de cap manera ens poden deixar indiferents, HAN de tenir una resposta per part nostra perquè passen de mida. Si hi hagués hagut una resposta cívica a la primera de les barbaritats de Hitler, aquest hagués fet marxa enrera. La primera crec que va ser el desposseir als jueus que eren funcionaris de la seva plaça, així per real decret. Temps després va obligar a tots els funcionaris a fer·se del partit, i sino, perdien la plaça. Hitler feia tests d'anestèsia de la societat alemana d'aleshores abans de donar el següent pas endavant en el seu plà. Llegiu l'entrada "El control de l'opinió pública en el nazisme" i trobareu els llibres de on surten els exemples que us explico, per testimonis de primera mà.
Altres entrades relacionades:
> 9N: Alemanya recorda la terrible 'Nit dels Vidres Trencats' d'ara fa 75 anys
> Alemania recuerda el horror de " la Noche de los Cristales Rotos" 75 años después (9 noviembre 1938)
Val a dir que els opositors alemans al nazisme necessiten ser reinvindicats, n'hi havia!! Molts s'hi van deixar la vida! Cuca de Llum)
___
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada