Espanya no és Polònia?
Espanya no és Polònia. Però Boye, Elbal, Van den Eynde i Salellas miraven de fer entendre al tribunal que, quan es tracta dels dirigents independentistes catalans, Espanya sí que és Polònia. I per això van emprar l’argument del grup de persones que corren un risc concret, per raons polítiques, ideològiques… La part espanyola, representada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat, ha volgut demostrar en tot moment en aquesta causa que el sistema judicial espanyol és garantista, que funciona bé, i que ja oferia prou vies de recurs als exiliats per a denunciar les vulneracions que volguessin.
En aquella vista de l’abril, Gonzalo Boye va començar fent referència a la minoria nacional catalana, però el tribunal necessitava un concepte que li permetés de traduir en doctrina de la Unió Europea aquesta situació particular, o les situacions particulars que tinguessin en uns altres estats uns altres grups de persones perseguits per motius de raça, de religió, de nacionalitat… I van trobar aquest concepte, el d’un grup identificable de persones.
És clar que la sentència acota els supòsits de denegació de l’extradició, que no es pot fer de qualsevol manera. El TJUE diu que no es pot qüestionar simplement la competència d’un jutge per a emetre una euroordre, o la competència que tingui el tribunal que els hagi de jutjar. Diu que cal que la persona afectada aporti “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que tendeixin a demostrar l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial d’aquest estat membre o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi aquesta persona.”
I com es demostra, això? D’on surten aquests “elements objectius”, aquestes proves que hi ha un risc de violació de drets fonamentals. Això porta el tribunal a respondre a una altra de les preguntes que li feia Pablo Llarena, sobre la validesa d’un informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU que es va fer públic durant la fase final del judici contra el procés al Suprem i que deia, amb una contundència inusual, que la justícia espanyola havia vulnerat uns quants drets fonamentals dels presoners polítics. N’exigia l’alliberament immediat. Aquell informe constatava que les acusacions contra tots els presos “van ser dissenyades per coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència catalana i evitar que continuessin les seves reivindicacions per mitjans polítics”. I un dels drets vulnerats que assenyalava era el del jutge predeterminat per la llei. Afirmava, de manera contundent: “El Grup de Treball no ha estat convençut que el jutge natural per a jutjar-los per aquests presumptes delictes correspongui als tribunals que actualment duen el cas.”
Bèlgica va emprar l’informe per a justificar la denegació de l’euroordre. Llarena va demanar al TJUE si era un document vàlid, perquè tant el Suprem com la immensa majoria dels mitjans, juristes i partits espanyols es van dedicar a menysprear i desprestigiar el grup de treball, a acusar-los de corruptes, d’amics dels independentistes, d’haver rebut diners de la Generalitat, de ser una entitat de segona o tercera categoria que no podia ser considerada seriosa, fins i tot de no tenir la condició d’organisme de les Nacions Unides. Doncs bé, el TJUE diu que aquest grup de treball no pot justificar per si sol la denegació d’una euroordre si no es refereix directament a la persona afectada per la petició d’extradició. Però tot seguit afegeix que un informe com aquest “pot formar part dels elements que es poden tenir en compte” a l’hora de determinar que hi ha un funcionament deficient de l’estat de dret en relació amb aquest grup de persones identificables.
El tribunal encara va més lluny quan arriba al paràgraf 100 de la sentència. Hi ofereix l’argument per a afirmar que el Tribunal Suprem espanyol no és el competent per a jutjar els independentistes: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.”
I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen. Una d’aquestes, curiosament, és contra Bèlgica, d’un cas en què el TEDH afirmava que no es podien jutjar persones al Tribunal de Cassació de Bèlgica (equivalent al Suprem espanyol) si no hi havia una previsió legal que ho explicités. Els advocats dels exiliats, en el cas de Lluís Puig, van fer servir aquesta mateixa sentència, que ara el TJUE posa d’exemple, per recordar que era un cas anàleg al d’Espanya amb el Tribunal Suprem.
El Tribunal de Luxemburg dibuixa així el camí: primer, és cert que no es pot qüestionar de qualsevol manera la competència del jutge que emet l’euroordre. Segon, la denegació de l’extradició ha de ser excepcional, i d’acord amb la constatació amb proves fefaents que hi ha un risc personal de vulneració de drets en el marc d’una fallada sistèmica del poder judicial de manera general o de manera concreta contra un grup de persones identificables. I tercer, sobre la vulneració del jutge predeterminat per la llei, la jurisprudència del TEDH diu que un tribunal suprem no pot ser competent per a jutjar unes persones si la llei del seu estat no ho diu explícitament. Vet aquí les instruccions per a denegar les euroordres contra els exiliats catalans.
Totes les fitxes del dòmino
Diu a Bèlgica que va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va rebutjar l’euroordre contra Lluís Puig, que la denegació no era contrària a dret. I això pot fer perfectament que si Bèlgica rep una nova euroordre la rebutgi pràcticament amb els mateixos arguments. Ara, el TJUE li indica que ha d’endreçar el procediment de denegació i els arguments exposats. Per això aquesta sentència es pot considerar una victòria de l’exili, les conseqüències de la qual haurem d’anar veient, tant per als exiliats en general (dificultat encara més gran per a poder extradir-los tot i que hi hagi més euroordres), com per als eurodiputats (perquè els arguments per a negar la competència del Suprem poden fer caure de cop la causa contra el suplicatori que té el TGUE entre mans) i per als ex-presoners polítics, que tenen una munició de primer nivell perquè el Tribunal d’Estrasburg anul·li la condemna de Marchena.
És el fruit més visible del litigi estratègic, en què no totes les parts implicades acabaven de creure. Les primeres victòries a Bèlgica i a Alemanya contra les euroordres van contrastar amb el càstig judicial contra els presos polítics, i el Grup de Treball de Detencions Arbitràries ho va recollir en un informe demolidor que va servir per a tombar definitivament l’euroordre contra Lluís Puig a Bèlgica. Aquest fracàs va portar Llarena a fer al TJUE aquestes preguntes pre-judicials, mentre Puigdemont, Comín i Ponsatí ja eren eurodiputats i litigaven també a Luxemburg per fer valer la seva immunitat. La resposta d’avui del TJUE pot ajudar a guanyar la causa de la immunitat, i posa el fonament jurisprudencial perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans dictamini que Espanya va vulnerar el dret del jutge imparcial dels presoners polítics. I dóna carta de validesa a l’informe del grup de treball (per si encara hi havia cap dubte) per a fonamentar una condemna per més drets vulnerats, com el de la llibertat d’expressió, de reunió i el dret de participació política.
Boye diu que cauen les fitxes del dòmino. I és cert que les batalles a Luxemburg i a Estrasburg comencen a convergir, passats uns quants anys i sense que hi hagués pràcticament cap unitat d’acció. Costa no pensar què hauria pogut passar, quins resultats hi hauria si aquell front comú entre Boye, Van den Eynde i Salellas no hagués estat un fet excepcional. Perquè, després de moltes hores de preparació i coordinació, en un matí i una tarda van ser capaços de portar el TJUE a reconèixer la particularitat del cas català.
Núria Coma
Felicitats!
És un dia per a felicitar la feina magistralment executada de Gonzalo
Boye y tot l’equip d’advocats que contra tot i suportant lo insuportable
no han defallit i amb una exquisitesa legal han arribat on volien
arribar.
Felicitats a l’exili representat per les quatre persones que han
prioritzat el bé comú al seu propi, que mai han abaixat el cap O han
canviat d’arguments, objectius o discurs.
Felicitats Vilaweb. Ha estat un plaer i una felicitat llegir-vos amb la
calma, la coherència, la realitat i claredat amb la que ens heu anat
informant, mentre els hiperventilats parlaven abans de llegir. Estava a
la feina i com em deia ma mare de petita…se m’escapava el riure per sota
el nas.
Ha estat un dia desitjat, vibrant i el primer de molts que en vindran.
Gràcies per fer-nos sentir tan orgullosos de ser catalans independentistes i lectors d’aquest gran diari.
Felicitats!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada