Sixena, per l'historiador David Garrido

  

                                          Entrada al monestir de Sixena

 

 Sixena. El monestir que s’hi ubica és part notòria de la història compartida per catalans i aragonesos, que, encara que a ulls de hui semble impossible, en el passat compartiren rei i estat sobirà. El cenobi és a l’Aragó, als Monegres, però històricament ―i no per atzar― formava part de la diòcesi de Lleida, fins a 1995, quan el Vaticà accedí, finalment, a la demanda de la Conferència Episcopal Espanyola, amb l’oposició de les diòcesis catalanes estrictes, de desmembrar les 111 parròquies del bisbat de Lleida situades a la vora dreta de la clamor d’Almacelles, la frontera establerta per Jaume II en 1305 ―més endavant se’n penedí però no rectificà― entre Catalunya i Aragó. Del trinxament de la diòcesi històrica lleidatana en 1995, l’espanyolisme recalcitrant ha convertit Sixena en símbol indignant de la seua malvolença congènita contra Catalunya. Això, però, que no pervertisca el record ―la història― d’allò que Santa Maria de Sixena va ser, de la dignitat d’un passat il·lustre que, per molta «lawfare» que pretenga entrebancar-la, mai no deixarà de ser història dels Països Catalans.

 

Publicat al diari "La Veu del País Valencià" - David Garrido - 22.06.2025

De segur que el lector ja estarà al cas del successos de Sixena i de la pretensió «aragonesa» ―escric el gentilici entre cometes a dretcient― d’espoliar, amb l’ajut inestimable de la judicatura espanyola, els béns procedents de la diòcesi de Lleida històrica conservats en museus de la Catalunya estricta, siguen els del Museu de Lleida ―a propòsit, fundat per un valencià―, siguen els del Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona. Ara bé, els béns procedents de Sixena a altres indrets del món, siguen a Madrid, com la Nativitat del mestre Rodrigo de Saxònia (ca. 1515-1520), del Museo del Prado, siguen a Saragossa, com el Crist davant d’Herodes del mateix pintor (Museo de Zaragoza), siguen a Buenos Aires, com la taula central del retaule de la Mare de Déu de la Casa-Museo Enrique Larreta, siguen a Osca, com les taules del retaule major de Sixena (Museo de Huesca), siguen a…, no interessen. Ostres tu! D’això el Dràcula Lambán (PSOE) no en deia res ni ara el Nosferatu de cachirulo Azcón (PP) no en diu tampoc. Ah! I no oblidem l’ara cardenal ―cardenal pels dídims del papa Francesc― monsenyor Juan José Omella ―vaja pájaro―, un element de Cretes (Matarranya) que ha fet de l’anticatalanisme virtut. El papa Wojtyła ―que ja sabeu de quin peu calçava― el feu bisbe de Barbastre-Montsó (1999-2004) per a animar el conflicte per la possessió de les obres d’art originàries de les parròquies escindides del bisbat lleidatà, que derivaria anys i plets després en l’assalt de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida la matinada de l’11 de desembre de 2017. Hui dia el tal monsenyor és arquebisbe de Barcelona. En fi… Ja veieu: «con la Iglesia hemos dado, Sancho».

 

La Nativitat (1515-1520), obra de Rodrigo de Sajonia. Madrid: Museo del Prado. Les autoritats catalanòfobes aragoneses reclamen les obres de Sixena dipositades en museus catalans, però no les d’altres museus arreu del món. Per què no reclamen la Nativitat de Rodrigo de Sajonia?

L’Aragó enyorat del passat, l’Aragó que trià el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona com a príncep sobirà en 1137, la pàtria del gran mestre hospitaler i insigne escriptor en llengua aragonesa Joan Ferrandes d’Herèdia, ja no existeix. Aquell Aragó s’esfumà definitivament en el segle XVI, quan Felip II, rei dels «espanyols», hi envià un exèrcit castellà contra el país i el sotmeté en 1591. D’aleshores ençà, «decadència» fins a l’extinció, devorat per Castella (Espanya). Això que no volem ―ens aterra― que succeïsca als catalans i volem evitar. Portem resistint-hi des de l’arribada dels Habsburg, des del segle XVI, en què Espanya començà a aplicar la seua particular «solució final» ―Endlösung― al problema de les perifèries nacionals ibèriques i que exportà a Amèrica: anihilar la llengua i la cultura de les poblacions sotmeses. En paraules del bisbe d’Oriola Jusepe Estevan (1594-1603), desvergonyidament espanyolista: «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño». A l’Aragó aprengueren la llengua ―i les manies― de l’amo, renunciaren a la seua i, conversos a l’espanyolisme alienador, han acabat vomitant mala llet contra la pàtria germana del passat, Catalunya. Sixena, en definitiva, emprenya l’Aragó del regionalismo bien entendido, celtibèricament ignorant i pallús, d’espanyolada de Paco Martínez Soria, perquè Sixena reviscola la història a la qual, todo por la patria ―Espanya!―, ha renunciat. En conseqüència, els dràcules amb cachirulo redefineixen el monument, l’antiga casa de monges santjoanistes i mausoleu de la reialesa catalanoaragonesa, per convertir-lo en ariet catalanòfob per a conrear la discòrdia entre pobles que, sense la zitzània espanyolista, serien germans. 

 

La reina Sança, fundadora de Sixena

La reinterpretació ad hoc de la història genera relats extravagants del passat i la perpetuació d’errors que fins i tot s’escolen en la historiografia catalana. Sança nasqué quan el regne de Lleó tenia la preeminència sobre el de Castella. On nasqué no ho sabem ―possiblement a Toledo―, son pare era Alfons VII de Lleó i Castella, que es feia dir «emperador de tota Espanya», però era filla de la segona muller, la germanopolonesa Riquilda Piast (o de Polònia, o més aviat de Silèsia), filla del rei Ladislau II de Polònia i l’alemanya Agnès de Babemberg, besneta de l’emperador romanogermànic Enric IV. Era, doncs ―poca broma―, cosina (compartien el mateix besavi i la mateixa àvia) de l’emperador Frederic I Barba-roja. Riquilda nasqué a la capital de Silèsia, Breslau (Wrocław en polonès) cap als anys 1135-1140 i en 1152 contragué matrimoni amb Alfons VII. La parella tingué dos fills: Ferran, que morí en la infantesa, i Sança, nascuda cap a l’any 1156, un any abans de la mort del pare, i que havia estat promesa al primogènit de Ramon Berenguer IV. 

 

 

Riquilda, filla de Ladislau II de Polònia, fou la segona muller d’Alfons VII de Lleó i Castella. Filla dels dos fou Sança, la fundadora de Sixena | Todd Pronovost

 

 I vet ací que mort Alfons VII (21 d’agost de 1157), Riquilda i la filla restaren desemparades. El successor d’Alfons VII a Lleó, Ferran II, es desentengué de la jove madrastra, i al successor a Castella, Sanç III, li incomodava la presència de la viuda de son pare. Per què? Potser l’origen de la llegenda, recollida pel cronista Bernat Desclot, de l’emperadriu d’Alemanya i el bon comte de Barcelona Ramon Berenguer que la salvà de difamacions, tinga alguna cosa a veure. Riquilda, dona jove i ―sembla― de gran bellesa despertà especulacions i xafarderies a la cort castellana, les suficients perquè Sanç III decidís desfer-se’n una vegada mort son pare. En això ―casualitat?― Ramon Berenguer IV passava per allí i…

 

El comte de Barcelona i príncep sobirà d’Aragó, mort el seu cunyat, Alfons VII de Lleó i Castella (en primeres núpcies s’havia casat amb Berenguera, germana de Ramon Berenguer IV), s’afanyà a anar a Castella a ―diguem-ne― posar-li les coses clares al seu nebot. Sanç III, reduït el seu reialme a la meitat del que posseí el seu pare, s’empatollà reclamar drets sobre Calataiud i Saragossa. Calia llegir-li la cartilla i, de pas, arreplegar Riquilda, que havia acabat ―val a dir-ho― fins al pirri dels castellans, i la filla d’aquesta. L’emperador romanogermànic era el sobirà feudal suprem de Provença i, pels vincles amb Riquilda, una opció magnífica de matrimoni per a l’altre nebot del comte català, Ramon Berenguer [III] de Provença. Ramon Berenguer IV i Sanç III de Castella es reuniren a la vila fronterera de Serón de Nágima (a l’actual província de Sòria), en febrer de 1158. Sanç III renuncià definitivament a Calataiud i Saragossa. L’única cosa que demanà a canvi és que el català li retés homenatge, com havia fet al seu pare. Ramon Berenguer IV hi accedí, sí, però sempre i quan l’acte es reduís estrictament a la pallassada feudal d’eixe dia, i, a més a més ―premi!― s’emportà Riquilda i Sança (una xiqueta de dos anyets) a Barcelona, cosa per la qual l’emperador Frederic I li estaria eternament agraït. 

 

Sança de Castella? I una guitza! Si de cas, per procedència dinàstica via masculina, li escauria millor el cognom «de Lleó». Altrament, a Castella nasqué ―sí, potser―, però el pare era, sobretot, lleonès (nasqué a Caldas de Reis, Galícia) i la mare una alemanya de Silèsia filla del rei de Polònia. Sança ―o Sanxa si voleu― s’educà com una noble catalanooccitana, en una cort farcida de trobadors. Abandonà Castella per sempre. Així que quan se l’anomena ―ai els historiadorets!― «de Castella» no caigueu al parany de la confusió, que de castellana (lleonesocastellana) poc i de catalana molt. I la mare, Riquilda, acabà, com Ramon Berenguer IV pretenia, sent l’esposa de Ramon Berenguer [III] de Provença.

 

Sança, com estava previst, arribada l’edat de maridar, contragué matrimoni amb el rei Alfons I de Catalunya-Aragó (Alfons I!, com així era numerat, el primer de la unió de catalans i aragonesos), motejat «el Trobador» per la seua afecció a la poesia trobadoresca i també «el Cast», per la continència carnal ―diuen― abans del matrimoni. L’enllaç se celebrà a Saragossa, el 18 de gener de 1174. El matrimoni estigué, però, a punt de no celebrar-se, puix que els consellers catalans i occitans d’Alfons I tractaren de casar llur rei amb la princesa bizantina Eudòxia, neta de l’emperador Joan II Comnè de Bizanci. Val a dir que el rei catalanoaragonès demanava contrapartides a la cort castellana d’Alfons VIII per a fer de Sança la seua esposa. Debades no s’hi casaria. Hi hagué negociacions i, finalment, amb intervenció decisiva dels consellers aragonesos, cal reconèixer-ho, les noces pogueren realitzar-se. Nou fills (cinc mascles i quatre femelles) nasqueren de la unió d’Alfons I i Sança. 

 (seguirà la republicació de l'article, que és llarg i bo)

>>> https://www.diarilaveu.cat/cultura/sixena-593305/