Els polítics bascos van ser més hàbils que els catalans i van argumentar la defensa dels seus drets forals, la qual cosa els va donar independència econòmica
09/07/11 - President Knowledge Management - ALFONS DURÁN-PICH -
Aquesta assignatura encara no s'ha impartit en les facultats de Ciències Econòmiques, però jo li pronostico un futur brillant. L'economia ficció mira de trencar la racionalitat que hi ha darrere del fet econòmic i obre noves vies a la imaginació. Començarà sent una assignatura opcional, però, tal com van les coses, acabarà com una de les troncals.
Vegem primer un exemple d'economia real. Prendrem el concepte empresa com a referent. Una empresa neix amb un propòsit, es fixa uns objectius, estableix una estratègia per aconseguir-los i després desenvolupa els plans d'acció que corresponen. Si volem mesurar els seus resultats en el temps, comptem amb dos procediments: el compte de pèrdues i guanys i el balanç. El primer ens ofereix la capacitat de rendiment i es basa en una simple equació: vendes menys despeses. El balanç, per la seva banda, fa una lectura patrimonial de l'empresa: el que té (actiu) enfront del que deu (el passiu).
Quan les vendes d'una empresa són inferiors a les seves despeses, l'empresa entra en pèrdues: té dèficit. Aquestes pèrdues van reduint el capital inicial que els accionistes van posar sobre la taula. Si les pèrdues s'acumulen, els accionistes han de posar més capital o endeutar-se (diner propi o diner aliè). Si s'endeuten han de pagar interessos i retornar el principal. Les empreses, davant d'aquesta situació, tracten de millorar els seus ingressos (canviant l'estratègia, l'estructura o les persones) i reduir les seves despeses, perquè les seves vendes superin aquests últims. Si encerten, tindran diners per disminuir el seu deute, reinvertir o repartir beneficis.
Tot molt prosaic, perquè la realitat acostuma a ser avorrida. Traslladem el model a un àmbit major.
Un estat és com una empresa. Té clients (els ciutadans), té ingressos (els impostos que paguen els ciutadans) i té despeses (sanitat, educació, pensions, infraestructures, defensa, etc.) Les despeses s'integren en un document denominat Pressupostos Generals. Quan les despeses són superiors als ingressos, l'Estat entra en pèrdues: té dèficit. Igual que l'empresa, o augmenta els ingressos (més impostos) o s'endeuta. També pot rebaixar les despeses, però això té un límit de naturalesa política. Si s'endeuta genera un dèficit públic i el dèficit públic acumulat produeix el Deute Públic. En qualsevol cas, un estat té plena capacitat per fer gestionar els comptes, ja que domina totes les partides.
Ara passem a un cas d'economia ficció. Un bon exemple és Catalunya, una nació sense Estat, una nació que va perdre la seva independència jurídica i política per raons ben conegudes. Quan va arribar la transició espanyola, algun espavilat es va inventar allò de l'Espanya de les autonomies per bloquejar els drets de les nacions històriques (Catalunya i Euskadi) i controlar en paral·lel les principals fonts de riquesa. Els polítics bascos van ser més hàbils que els catalans i van trencar el bloqueig argumentant la defensa dels seus drets forals, la qual cosa els va donar de facto una gairebé independència econòmica. A més, comptaven amb el seu “cosí de Zumosol”.
Les balances fiscals catalanes, secret d'Estat. Ja no es publiquen perquè Madrid ha prohibit fer-ho a les Caixes d'Estalvi.
Per contra, en termes econòmics, el cas de Catalunya és patètic. Com que no és un estat, el govern de la Generalitat no domina tots els comptes. S'ocupa de les despeses, però no té el control dels seus ingressos. ¿I això per què? Simplement perquè els ingressos se'ls queda el govern central i després, quan ho creu convenient, li assigna una part d'aquests ingressos i es guarda la resta. És cert que treballa amb un pressupost anyal (de despeses), però la seva teoria d'ingressos és variable en funció dels criteris de l'Estat.
El govern de la Generalitat no pot fer res per revertir aquesta situació. Actua sobre les despeses com a últim recurs. És per això que parlar del dèficit públic català (com fa la senyora Salgado o el senyor Fernández Ordóñez) és un cinisme en termes morals i una frivolitat en termes econòmics. És com si les vendes totals d'una empresa (el motor de l'activitat) no computessin en el compte de resultats.
I per més inri, si Catalunya necessita cobrir el seu forat patrimonial i vol endeutar-se, ha de demanar el permís a l'autoritat competent del govern de l'Estat. Com a resultat de tot aquest disbarat, el Deute Públic català creix any darrere any, i els interessos agafen protagonisme en el pressupost.
Això és economia ficció. Cal manejar la totalitat dels ingressos i les despeses, i explicar a la ciutadania què està passant. Reduir les prestacions socials i no exposar les raons que ho determinen posa de manifest una falta de capacitat del govern, una absència de lideratge i la mancança del més mínim coratge per expressar aquesta realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada