febrer 19, 2014
Seguin la línia de l’anterior article titulat Comte de Barcelona, Primus Inter Pares,
i per entendre bé determinats conceptes nacionals que han estat bàsics
per la consolidació al llarg dels segles de la Nació Catalana, avui
parlem d’una d’aquelles lleis essencials, el Princeps namque.
Princeps namque
és un dels usatges de Barcelona que regulava la defensa del príncep i
del Principat de Catalunya, i la convocatòria a les armes. Inclòs en els
primers usatges del segle XI (anys 1000), va ser invocat explícitament fins al
segle XVI. Derogat amb els decrets de Nova Planta, va perdurar com a
filosofia de defensa nacional en la institució del sometent.
Princeps namque són les dues primeres paraules en llatí de l’usatge 68 (en alguna compilació és el 69):
Princeps namque si
quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos
tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem («Lo Príncep si per
qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá
algun Rey ó Príncep venir»).
El príncep tenia la potestat de cridar a
les armes els nobles feudataris i tots els homes útils per a la defensa
en cas d’amenaça a la seva persona o d’invasió del territori.
L’assistència havia de ser tan ràpida com fos possible, si no, eren
considerats culpables d’incompliment d’un deure, ja que “ningú no pot
fallar al príncep en una qüestió tan important”. Només podia ser invocat
en cas que el príncep hi fos present. No tenia validesa fora del
Principat, i implicava el dret dels catalans a la possessió d’armes, que
va esdevenir obligació amb Pere el Cerimoniós.
En les Corts de Barcelona de 1368 es va
regular la convocatòria amb l’aportació d’un servent (combatent) per
cada 15 focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors
dels comuns. El 1374 es va acordar la commuta del servei per una
quantitat de diners amb els quals es contractaven els homes més aptes
per al combat, de manera que passà a ser un fogatge o impost de guerra.
Tanmateix, la mobilització general es mantenia invocant el Princeps namque a través del sometent (repic de campanes, o so emetent).
L’usatge
va ser activat per Pere el Gran durant la Croada contra la Corona
d’Aragó i per Pere el Cerimoniós durant la Confiscació del Regne de
Mallorca i la Guerra dels dos Peres. La segona meitat del segle XIV va
ser el període en què més vegades es va invocar l’usatge. El 1640 el Princeps namque
va adquirir una transcendència política. Les Corts catalanes van
rebutjar repetidament la institució d’Unió d’armes del comte duc
d’Olivares, ja que es destinava a guerres exteriors en contra dels
usatges.
Durant la Guerra dels Segadors es va
mobilitzar la població al costat de la Diputació del General, i per
aixecar un batalló del Principat contra les tropes de Felip IV de
Castella.
La institució del Princeps namque transcendia els lligams feudals i constituïa un compromís entre el
príncep i tota la població. Va propiciar la noció d’autodefensa, la
formació de milícies, la possessió i ostentació d’armes, i el rebuig a
participar en exèrcits i en guerres exteriors.
(Publicat amb permís de l'autor)
Entrada relacionada:
> Catalunya, la democràcia més antiga d'Europa v.3
Entrada relacionada:
> Catalunya, la democràcia més antiga d'Europa v.3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada