28 de febrer de 2015

La classe de religió: el linxament




26/02/2015  -  Josep Miró i Ardèvol

N'hi ha hagut prou que aparegués al BOE el temari de la classe de Religió en el nou pla d'estudis perquè per part de determinats mitjans, periodistes i comentaristes s'hagi produït un veritable linxament que ha de ser denunciat com un perjudici greu contra els catòlics i la Església. Una cosa és debatre racionalment sobre la funció de l'educació religiosa confessional a l'escola, que d'això es tracta, i una altra molt diferent aplicar la demagògia a sac presentant la situació com un intent de forçar la confessionalitat de l'escola i la societat.

La primera qüestió a preguntar és què ha canviat amb l'actual decret. La resposta és que es manté igual el caràcter voluntari de l'assignatura per als alumnes i d'oferta obligatòria per part dels centres, com així ha estat fins ara. Qui vol la tria i el centre té l'obligació de complir amb aquesta demanda, i qui no vol no ho fa. Qui va a una classe de religió és perquè vol, i això és així fins i tot a l'escola catòlica. Llavors, ¿on és el canvi, per què tant enrenou?, perquè ara hi ha una assignatura alternativa d'ètica per als que no volen religió. A qui molesta aquesta formació? Es torna així a la situació inicial de normalitat; aquesta era la fórmula fins que va arribar Zapatero, i posa fi a una situació arbitrària, on l'alumne que no assistia a classe de Religió rebia una recompensa en forma de classes de reforç, o simplement de joc, mentre que la seva educació fonamental com a ciutadà quedava reduïda a l'adoctrinament ideològic de l'assignatura proposada per Zapatero, 'Educació per a Ciutadania', obligatòria i que formava part de la nota mitjana.

La diferència substancial és que la religió ara, la nota de religió, tornarà a formar part de la mitjana de la nota escolar. És que no és el cas de totes les assignatures que s'imparteixen de manera regular, des de la plàstica a l'educació física? Llavors, per què una cosa tan fonamental per a l'educació com la religió i l'ètica han de ser marginades?

L'educació religiosa a l'escola de caràcter voluntari és bona per a les famílies i alumnes. Igual que succeeix amb l'escola concertada, no és res més que el compliment del mandat constitucional, que Zapatero es va cansar de vulnerar, del dret dels pares a l'educació moral i religiosa dels seus fills, un principi que, com és obvi, no pot quedar reduït a les quatre parets domèstiques, perquè això és simplement una obvietat.

Però és que a més la religió, l'educació religiosa, genera un benefici per a la societat, una externalitat positiva molt important. Des dels estudis de Coleman a finals dels vuitanta (James S. Coleman, American Journal of Sociology, Vol. 94, Supplement: Organizations and Institutions: Sociological and Economic Approaches to the Analysis of Social Structure -1988-, pp. S95-S120 ). Published by The University of Chicago Press. Versió espanyola a Zona Oberta num 94/95 2001); fins als més recents (Shaping Schooling Success: Religious Socialization and Educational Outcomes in Metropolitan Public Schools Periòdic for the Scientific Study of Religion, Volume 39, Issue 3, pages 363-370, September 2000. Religious Involvement and Educational Outcomes: The Role of Social Capital and Extracurricular Participation. The Sociological Quarterly Volume 49, Issue 1, pages 105-137, Winter 2008) es repeteixen les mateixes conclusions: els alumnes que practiquen la seva confessió religiosa obtenen millors resultats acadèmics, la seva socialització és molt més positiva i incorren en una mesura molt menor en pràctiques contràries a la seva salut. Això també succeeix en relació als centres escolars que són confessionals, en relació als que no, i evidentment tot això després de "filtrar" els resultats per la variable de la renda dels pares.

Al nostre país, l'estudi del sociòleg Javier Elzo sobre la capacitat educativa de les famílies, realitzat per la Fundació Jaume Bofill, també assenyala -en aquest cas indirectament- que aquelles que tenen un marc de referència on la religió és un component obtenen bons resultats, mentre que quan aquesta variable no està present la dispersió és molt considerable. La confessió religiosa és un factor favorable al rendiment escolar de l'alumne, i també de l'aula allà on el seu nombre és suficient com per marcar l'ambient. Això són evidències que tenen la seva prolongació en molts aspectes de la vida adulta: els matrimonis catòlics són molt més estables, i per això dotats d'una major capacitat educadora; els casos de violència contra la dona són molt inferiors a la mitjana (com ho constatava l'enquesta de l'Institut de la Dona de l'època de Zapatero sobre aquest tema); depenen en menor mesura de les ajudes socials, perquè l'estabilitat afavoreix a la llarga una millor situació econòmica; són els que encara mantenen un mínim la natalitat de la qual depèn el futur de les pensions (les dones agnòstiques o atees tenen una taxa de fertilitat inferior a 1 quan la taxa de reemplaçament necessita de 2,1 fills per dona en edat fèrtil). Els catòlics practicants són els que presenten un taxa de participació electoral per sobre de la mitjana, són el primer grup social en aquest sentit, els qui més participen i aporten a la solidaritat. La mateixa Església ho exemplifica amb Càritas, a la qual s'ha d'afegir els milers d'iniciatives menors i majors sorgits de grups i institucions catòliques. La crisi actual hauria resultat insuportable per molta, molta gent, sense l'Església, i els immigrants sense res encara s'haguessin trobat en pitjor situació.

La classe de Religió confessional educa en l'amor a Déu i als homes, en el respecte, en l'esforç, en el seguiment de Jesucrist. Què té de dolenta aquesta educació? És que no hauria de ser celebrada com socialment necessària? Més quan la rep només el que la demana. És que no interessa a tots fomentar comportaments com els apuntats, que a més es basen en la lliure adscripció?

Tot això sense referir-nos a la importància cultural de l'educació catòlica, imprescindible per entendre qui som. Sense entendre el catolicisme, qui pot llegir la Divina Comèdia? Sense conèixer a Sant Pau, es pot entendre el predomini de la consciència individual a Occident?

Es parla de la necessitat que els nens -i no només ells- coneguin l'Islam per comprendre millor, i el judaisme. I no han de conèixer amb més intensitat el que forma part de les seves arrels? Què aberrant manera de construir una societat és aquesta?

I és que sota d'aquest linxament el que hi ha és la voluntat de castigar la institució catòlica i als seus seguidors, al cristianisme. No és una dada menor que el Consell d'Europa s'hagi sentit en la necessitat d'advertir i establir criteris contra la discriminació dels cristians. I més enllà encara, en molts d'aquests personatges que realitzen la pràctica de 'Lynchen el terreny de les idees, batega la voluntat d'evitar que Déu emergeixi com una dada social que pugui sorgir en el seu record com a raó d'exigència per a les seves vides.

Cap comentari: