26/02/2015 - Josep Miró i Ardèvol
N'hi
ha hagut prou que aparegués al BOE el temari de la classe de Religió en
el nou pla d'estudis perquè per part de determinats mitjans,
periodistes i comentaristes s'hagi produït un veritable linxament que ha
de ser denunciat com un perjudici greu contra els catòlics i la
Església. Una cosa és debatre racionalment sobre la funció de l'educació
religiosa confessional a l'escola, que d'això es tracta, i una altra
molt diferent aplicar la demagògia a sac presentant la situació com un
intent de forçar la confessionalitat de l'escola i la societat.
La
primera qüestió a preguntar és què ha canviat amb l'actual decret. La
resposta és que es manté igual el caràcter voluntari de l'assignatura
per als alumnes i d'oferta obligatòria per part dels centres, com així
ha estat fins ara. Qui vol la tria i el centre té l'obligació de complir
amb aquesta demanda, i qui no vol no ho fa. Qui va a una classe de
religió és perquè vol, i això és així fins i tot a l'escola catòlica.
Llavors, ¿on és el canvi, per què tant enrenou?, perquè ara hi ha
una assignatura alternativa d'ètica per als que no volen religió. A qui
molesta aquesta formació? Es torna així a la situació inicial de
normalitat; aquesta era la fórmula fins que va arribar Zapatero, i posa
fi a una situació arbitrària, on l'alumne que no assistia a classe de
Religió rebia una recompensa en forma de classes de reforç, o simplement
de joc, mentre que la seva educació fonamental com a ciutadà quedava
reduïda a l'adoctrinament ideològic de l'assignatura proposada per
Zapatero, 'Educació per a Ciutadania', obligatòria i que formava part de
la nota mitjana.
La
diferència substancial és que la religió ara, la nota de religió,
tornarà a formar part de la mitjana de la nota escolar. És que no és el
cas de totes les assignatures que s'imparteixen de manera regular, des
de la plàstica a l'educació física? Llavors, per què una cosa tan
fonamental per a l'educació com la religió i l'ètica han de ser
marginades?
L'educació
religiosa a l'escola de caràcter voluntari és bona per a les famílies i
alumnes. Igual que succeeix amb l'escola concertada, no és res més que
el compliment del mandat constitucional, que Zapatero es va cansar de
vulnerar, del dret dels pares a l'educació moral i religiosa dels seus
fills, un principi que, com és obvi, no pot quedar reduït a les quatre
parets domèstiques, perquè això és simplement una obvietat.
Però
és que a més la religió, l'educació religiosa, genera un benefici per a
la societat, una externalitat positiva molt important. Des dels estudis
de Coleman a finals dels vuitanta (James S. Coleman, American
Journal of Sociology, Vol. 94, Supplement: Organizations and
Institutions: Sociological and Economic Approaches to the Analysis of
Social Structure -1988-, pp. S95-S120 ). Published by The University of Chicago Press. Versió espanyola a Zona Oberta num 94/95 2001); fins als més recents (Shaping
Schooling Success: Religious Socialization and Educational Outcomes in
Metropolitan Public Schools Periòdic for the Scientific Study of
Religion, Volume 39, Issue 3, pages 363-370, September 2000. Religious
Involvement and Educational Outcomes: The Role of Social Capital and
Extracurricular Participation. The Sociological Quarterly Volume 49,
Issue 1, pages 105-137, Winter 2008) es repeteixen les mateixes
conclusions: els alumnes que practiquen la seva confessió religiosa
obtenen millors resultats acadèmics, la seva socialització és molt més
positiva i incorren en una mesura molt menor en pràctiques contràries a
la seva salut. Això també succeeix en relació als centres escolars que
són confessionals, en relació als que no, i evidentment tot això després
de "filtrar" els resultats per la variable de la renda dels pares.
Al
nostre país, l'estudi del sociòleg Javier Elzo sobre la capacitat
educativa de les famílies, realitzat per la Fundació Jaume Bofill, també
assenyala -en aquest cas indirectament- que aquelles que tenen un marc
de referència on la religió és un component obtenen bons resultats,
mentre que quan aquesta variable no està present la dispersió és molt
considerable. La confessió religiosa és un factor favorable al rendiment
escolar de l'alumne, i també de l'aula allà on el seu nombre és
suficient com per marcar l'ambient. Això són evidències que tenen la
seva prolongació en molts aspectes de la vida adulta: els matrimonis
catòlics són molt més estables, i per això dotats d'una major capacitat
educadora; els casos de violència contra la dona són molt inferiors a la
mitjana (com ho constatava l'enquesta de l'Institut de la Dona de
l'època de Zapatero sobre aquest tema); depenen en menor mesura de les
ajudes socials, perquè l'estabilitat afavoreix a la llarga una millor
situació econòmica; són els que encara mantenen un mínim la natalitat de
la qual depèn el futur de les pensions (les dones agnòstiques o atees
tenen una taxa de fertilitat inferior a 1 quan la taxa de reemplaçament
necessita de 2,1 fills per dona en edat fèrtil). Els catòlics
practicants són els que presenten un taxa de participació electoral per
sobre de la mitjana, són el primer grup social en aquest sentit, els qui
més participen i aporten a la solidaritat. La mateixa Església ho
exemplifica amb Càritas, a la qual s'ha d'afegir els milers
d'iniciatives menors i majors sorgits de grups i institucions
catòliques. La crisi actual hauria resultat insuportable per molta,
molta gent, sense l'Església, i els immigrants sense res encara
s'haguessin trobat en pitjor situació.
La
classe de Religió confessional educa en l'amor a Déu i als homes, en el
respecte, en l'esforç, en el seguiment de Jesucrist. Què té de dolenta
aquesta educació? És que no hauria de ser celebrada com socialment
necessària? Més quan la rep només el que la demana. És que no interessa a
tots fomentar comportaments com els apuntats, que a més es basen en la
lliure adscripció?
Tot
això sense referir-nos a la importància cultural de l'educació
catòlica, imprescindible per entendre qui som. Sense entendre el
catolicisme, qui pot llegir la Divina Comèdia? Sense conèixer a Sant
Pau, es pot entendre el predomini de la consciència individual a
Occident?
Es
parla de la necessitat que els nens -i no només ells- coneguin l'Islam
per comprendre millor, i el judaisme. I no han de conèixer amb més
intensitat el que forma part de les seves arrels? Què aberrant manera de
construir una societat és aquesta?
I
és que sota d'aquest linxament el que hi ha és la voluntat de castigar
la institució catòlica i als seus seguidors, al cristianisme. No és una
dada menor que el Consell d'Europa
s'hagi sentit en la necessitat d'advertir i establir criteris contra la
discriminació dels cristians. I més enllà encara, en molts d'aquests
personatges que realitzen la pràctica de 'Lynch' en
el terreny de les idees, batega la voluntat d'evitar que Déu emergeixi
com una dada social que pugui sorgir en el seu record com a raó
d'exigència per a les seves vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada