Resultats de les eleccions del 26 Juny 2016. Catalunya torna a votar diferent que la resta d'Espanya. Com sempre.
José Antich - Barcelona. Dilluns, 27 de juny de 2016
El Partit Popular és el gran guanyador de les eleccions generals celebrades a Espanya aquest diumenge. Mariano Rajoy
ho és en termes aritmètics i també en el pla polític. El PP ha
demostrat un nivell de resistència alt, més alt del que molts es podien
imaginar, començant per les diferents cases d'enquestes a peu d'urna,
que van difondre unes dades per les televisions i que han fracassat
estrepitosament. El quietisme com a fórmula política li ha funcionat al
PP i és obvi que si els populars van sortir del 20-D sense opcions per
retenir el Govern espanyol avui gairebé tenen tots els números per
mantenir-se i l'única incògnita és, en tot cas, la del candidat.
L'altra cara de la moneda, la de la derrota, té també nom i cognoms: Pablo Iglesias, el màxim dirigent de Podemos.
El seu resultat queda molt lluny de les expectatives generades durant
tota la campanya i la seva estratègia política s'ha demostrat enormement
corrosiva per a l'esquerra. Va impedir a Pedro Sánchez
de ser president del govern la primavera passada amb demandes en què no
creia i amb l'únic objectiu de fer descarrilar el projecte socialista i
ocupar el seu lloc. La seva avarícia sense límit el col·loca avui en
una posició impossible: haurà de negociar amb el cap cot amb els
socialistes si és que pot i passarà a la història com l'home que des de
la nova esquerra va consolidar al PP al govern d'Espanya. Tot un rècord
en tan sols sis mesos.
El tercer agent polític de la nit és l'independentisme català.
Com el mes de desembre passat ha afrontat els comicis en unes
condicions ambientals extraordinàriament difícils. Absent dels mitjans
de comunicació, especialment de les televisions però també de la premsa
escrita; amb bona part del seu electorat molt desorientat pels canvis de
ritme en el projecte que va guanyar les eleccions catalanes el passat
27-S; i amb el factor CUP torpedinant sempre que ha pogut les iniciatives conjuntes d'Esquerra i Convergència.
Les dues formacions retenen els seus 17 escons i no hi ha canvis en la
distribució, nou per als republicans i vuit per als convergents. Aquí
també les enquestes van fer un estropellament ja que en l'inici de la
nit les previsions eren d'11-12 per a ERC i de 5 per a CDC. Per als
primers el resultat és agredolç i per als segons aigua beneïda.
No són, òbviament, aquests els únics titulars de la nit electoral,
però queden lluny dels tres més importants. Cal ressenyar els diputats
aconseguits per Pedro Sánchez, que encara que retrocedeix reté la segona
posició al mapa polític espanyol. La seva gran rival Susana Díaz
surt debilitada a Andalusia, cosa que alleuja en aquests moments al
secretari general del PSOE. Per cert, la campanya anticatalana de la
líder andalusa no li ha donat rèdit polític i potser és perquè
l'anticatalanisme únicament li funciona al PP. En qualsevol cas valdrà
la pena de retenir en el futur el llenguatge groller i insultant que
Díaz ha fet servir.
Un últim apunt per als guanyadors a Catalunya, En Comú Podem.
Si la campanya dura una mica més de temps els seus dirigents haurien
entrat en tantes contradiccions com renúncies electorals han hagut de
fer. El més greu, la del referèndum a Catalunya que ha anat basculant com una baldufa de línia roja a un color indeterminat que, en paraules del cantant/polític Lluís Llach, es podria assemblar al marró merda d'oca. Les frenades en sec, en política es paguen. Com ha pagat el PSC a Lleida el seu pacte amb Ciutadans
i les seves renúncies catalanistes, començant per la llengua. Per
primera vegada des de les eleccions de 1977, els socialistes catalans no
tenen diputats en una província catalana. I Ciutadans? Una posició
residual a Espanya que els fa prescindibles per a tot. Per cert, a
Catalunya l'últim lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada