Els polítics indepen-dentistes exiliats ja han trepitjat nou països europeus davant la mirada impotent de l'estat espanyol, que no s'atreveix a reactivar l'euroordre
Ha plogut força d’ençà que la meitat del govern, només tres dies
després de la declaració d’independència no feta efectiva, apareixia a
Brussel·les davant la incredulitat de molts. Amb Sànchez i Cuixart a la
presó i la seva destitució activada per l’article 155, l’exili va ser la
via escollida pel president Carles Puigdemont i els consellers
Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig i Clara Ponsatí. La
possibilitat d’evitar la justícia espanyola llavors semblava una empresa
complicada. Espanya amenaçava d’activar l’euroordre, anessin on
anessin, i Europa ja s’havia girat d’esquena als interessos catalans
pocs dies enrere.
Cent quaranta dies més tard la situació d’exili de Puigdemont i els
consellers s’ha estabilitzat. Van aconseguint d’internacionalitzar la
causa i, de retruc, denunciar la repressió de l’estat espanyol a ulls
d’Europa. Si fins ara els estats europeus observaven el conflicte des de
la barrera, ara, alguns, han de bregar –o si més no conviure– amb
Puigdemont i els seus consellers, que, fent ús de la lliure circulació
de ciutadans de la Unió Europea, visiten tot d’estats. Bèlgica,
Luxemburg, Dinamarca, els Països Baixos, Regne Unit, Àustria, Suïssa,
Alemanya i, ben aviat, Finlàndia.
A ulls de Madrid, Puigdemont, els quatre consellers i des de fa poc,
Anna Gabriel, són un problema incontrolable que parla de la regressió
dels drets humans a Espanya, que argumenten la seva condició d’exiliats
polítics a l’Europa del segle XXI i que denuncien les pràctiques de la
repressió, com ara el dispositiu policíac del primer d’octubre
o l’empresonament de Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn. Una frase de
Gabriel ahir a la seu de l’ONU, resumeix molt bé els propòsits dels
exiliats: ‘Sóc aquí perquè mentre hi hagi una sola vulneració de drets
humans posaré el meu cos, la meva ànima i el meu cap en la denúncia
d’aquestes vulneracions.’
Que tots són un problema per al govern espanyol no és cap secret.
Ahir el ministre d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, va admetre que els
viatges de Carles Puigdemont per a internacionalitzar el cas català i
defensar els drets humans i el dret d’autodeterminació des d’uns quants
països europeus crea una ‘certa incomoditat’. ‘No els ho ocultaré’, va
afegir. Però tot seguit va dir que era com un circ ambulant.
Bèlgica, l’inici de tot
Si Puigdemont i els quatre consellers poden recórrer Europa sense que l’estat espanyol hi pugui fer res és arran de la decisió del Suprem espanyol de retirar les ordres d’extradició. El magistrat del Suprem Pablo Llarena, que dirigeix la causa contra el govern, Sànchez i Cuixart, va retirar l’euroordre, argumenta, perquè no volia que la decisió del jutge belga condicionés la investigació. Però el fet cert és que el magistrat no va voler exposar-se a un ridícul internacional, sabent com sabia que l’ordre d’extradició tenia molts números de no ser acceptada per la justícia belga.
El delicte de rebel·lió i sedició no existeix a Europa tal com el
conté el codi penal espanyol, una realitat que s’ha convertit en
impotència per als interessos espanyols. Fins al punt que quan
Puigdemont va viatjar a Dinamarca per participar en un debat a la
Universitat de Copenhaguen, Llarena no es va atrevir a reactivar
l’euroordre. Com tampoc no ho ha fet ara, quan Puigdemont i Serret han
anat a Suïssa. En vista de la negativa de Llarena a fer aquest moviment,
l’estat espanyol ha intentat gesticular.
La fiscalia va demanar al magistrat que adoptés mesures cautelars com
ara la retirada del passaport, però Llarena ha volgut evitar de saltar
al buit. De fet, Suïssa després va avisar que no extradiria el
president, car una petició com aquesta tindria caràcter polític, raó
suficient per a denegar-la.
Paral·lelament, els consellers també han fet ús de la seva llibertat
de circulació, com ara Lluís Puig, que ha anat fins als Països Baixos i
Luxemburg; o Clara Ponsatí, que ara és a Àustria per a participar en un
seminari sobre autodeterminació i que no fa gaire va anunciar que es
reincorporava a la càtedra d’economia a la Universitat de Saint Andrews i
s’instal·lava a Escòcia. Així s’expressava en una entrevista a VilaWeb
sobre la seva seguretat legal: ‘Aquí podria viure, certament, un procés
com el viscut a Bèlgica: arrest policíac, declaració davant el jutge,
veure què decreta, etc. I ens podríem trobar amb un jutge que estigués
d’acord amb Llarena. Poc probable, però qui sap.’
A la seu de l’ONU, alguns familiars de presos independentistes,
juntament amb José Antonio Martín Pallín, Rafael Ribó i Michael
Hamilton, entre més, van poder denunciar
la vulneració dels drets humans que practica Espanya. Tot plegat, sota
l’atenta mirada de Puigdemont i Gabriel. El president ja havia pogut
dir-hi la seva el dia abans, en un debat al Festival de Cinema de Drets Humans de Ginebra.
Mentre es feia l’acte a l’ONU es va poder saber que Puigdemont aniria
a Finlàndia, de dijous a dissabte d’aquesta setmana. El president farà
una reunió al parlament oberta a tots els diputats i assistents que li
vulguin demanar per la situació política a Catalunya, i divendres farà
una conferència a la Universitat d’Hèlsinki. És la pròxima parada de la
ruta dels exiliats, però no pas l’última. La llista continuarà
ampliant-se.
Aneu a la notícia per veure el vídeos incorporats: https://www.vilaweb.cat/noticies/lexili-amplia-fronteres-i-incomoda-espanya/
Notícies relacionades: Duríssim discurs de l’exfiscal José Antonio Martín Pallín durant el debat a l’ONU sobre Catalunya i Espanya
Notícies relacionades: Duríssim discurs de l’exfiscal José Antonio Martín Pallín durant el debat a l’ONU sobre Catalunya i Espanya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada