Per Fundació Escola Cristiana de Catalunya. Dll, 29.10.2018
a L'Escola Cristiana
Voldríem
haver començat aquest editorial parlant de la innovació, tema que serà
abordat a la propera 4a Jornada d’Innovació (8 de novembre) i dedicada
als ambients d'aprenentatge. O fins i tot a l’acord assolit el
proppassat divendres entre les entitats representatives de les
titularitats del sector i les organitzacions sindicals per a l’aplicació
dels increments salarials del personal docent dels nivells concertats.
Però l’actualitat ens condueix per altres camins, preocupants i
esgotadors, però que hem d’abordar.
En efecte, divendres vàrem començar el dia amb una sèrie de titulars apareguts a la premsa digital, tant en diaris de Madrid com de Barcelona, del següent tenor: “La guerra de las cuotas de la escuela concertada” (El Mundo); “La escuela pública y la privada se alían para denunciar el concierto de colegios de élite” (El País); “Ensenyament revisarà tots els concerts educatius de primària. La conselleria vol acabar amb els pagaments camuflats de l'escola concertada” i “Les famílies denuncien que els col·legis concertats els cobren indegudament” (El Periódico). Aquests titulars tenen l’origen en la roda de premsa que dijous a la tarda celebrà la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), entitat que té per objectiu la defensa i promoció de l’escola pública, tal com recullen els seus estatuts. En aquesta compareixença es presentà un informe que, segons conclou aquesta associació, posa en evidència que l’escola concertada incompleix la Llei Orgànica del Dret a l’Educació. El motiu que esgrimeixen és l’exigència del pagament obligatori de les quotes mensuals, sota diferents denominacions. Aquesta afirmació arriba després que una empresa especialitzada en la metodologia mystery shopper hagi registrat, a través de visites a les escoles fent-se passar per futurs clients, la quantia de les quotes que es demanen i la transparència en la comunicació donada a les famílies. Que nosaltres coneguem, l’estudi no aborda si el mòdul del concert que reben les escoles visitades és o no suficient per cobrir els costos. En aquesta matèria, no hi entren.
Aquesta confederació acaba adreçantse al Govern central per afirmar que la concertació s’entén com a subsidiària al sistema públic educatiu i demanar que no es pugui concertar si l’escolarització pot ser coberta des del sistema públic. També exigeix el compliment de la Constitució pel que fa a la gratuïtat dels ensenyaments en tot allò que contempli la Llei.
Ressorgeix el debat entorn les quotes que percep l’escola concertada, qüestió recurrent que constitueix una excel·lent base per al discurs demagògic. I un altre cop es troba a faltar que es faci esment a l’autèntica realitat: el mòdul de concert és insuficient per mantenir el cost escolar. Però sembla molt més productiu anar reiterant aquests debats que afrontar d’un cop per sempre la injusta realitat de l’infrafinançament, sobretot si el debat perjudica l’escola concertada, i és aprofitat per diversos grups en interès d’arraconar o fer desaparèixer l’opció dels centres concertats.
Com respondre a aquests titulars? Com rebatre aquests discursos interessats i esbiaixats? A aquestes alçades, tots tenim molt clares diverses certeses, que no per conegudes, està de més recordar.
La primera, que el mòdul econòmic del concert ha de garantir que el servei d’interès públic educatiu es presti en condicions de gratuïtat. En conseqüència, els costos d’escolarització no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares i mares a l’hora de triar l’escola de la seva preferència. Però, com mostren les dades d’Estadística del finançament i la despesa de l’ensenyament privat, són també públiques i notòries la desigualtat i discriminació en aquest finançament. Segons l’informe anual Datos y Cifras del curso escolar 2014-2015 del Ministeri d’Educació, el cost total per alumne als centres públics és de mitjana de 6.940 €, cost que l’Administració finança en la seva totalitat. Però, en el cas d’un centre concertat, l’Administració finança pràcticament menys de la meitat d’aquesta xifra, restant per sota dels 2.900€.
La segona, que el concert cobreix al voltant del 50% de despeses totals dels centres concertats. Una realitat coneguda, però que no podem deixar d’insistir que sigui també reconeguda de forma oberta i diàfana per les forces polítiques, pels grups parlamentaris, per les entitats socials del país, pel govern, per tots aquells que, en definitiva, ostenten una responsabilitat directa o indirecta en el món educatiu, i que s’apliquin les mesures correctores necessàries per eradicar aquesta injustícia i il·legalitat.
La tercera, que de manera esporàdica però contundent, els alts representants de l’Administració reconeixen la manca de finançament de l’escola concertada. Quan l’actual conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, ho fou d’Educació l’any 2007, afirmava contundentment que “les quotes que paguen les famílies a l’escola són voluntàries, però a la vegada també són absolutament imprescindibles”, alhora que declarava que se n’havia de negociar el finançament per fer aquestes escoles “viables i sostenibles”. Anys més tard, al 2017, la consellera Meritxell Ruiz reconeixia amb claredat que “Hem d'explicar que l'educació en els centres concertats no és gratuïta del tot. La Generalitat no paga el 100% de l'escolarització. Per tant, això vol dir que les famílies han d'afrontar un pagament. Però els centres no expulsen ningú per no pagar. El que hem d'intentar és tenir més recursos perquè l'escolarització sigui gratuïta per a tothom”. Ben recentment, el proppassat mes de setembre, el conseller Josep Bargalló afirmava que “Hi ha centres concertats que fan una funció social evident i reben un finançament insuficient, com també hi ha centres públics que realitzen una funció social o que compten amb un volum d’alumnes amb necessitats educatives especials que reben un finançament insuficient”. I el Síndic de Greuges afirma que “el concert cobreix al voltant del 60% de les despeses totals dels centres concertats, mentre que la resta es cobreix fonamentalment amb les quotes de les famílies per serveis escolars i activitats complementàries (35%) i altres ingressos” (Informe La segregació escolar a Catalunya (II): Condicions d’escolarització, Novembre 2016; pàg. 53).
La quarta, que com ja hem afirmat en diverses ocasions de forma rotunda i inqüestionable, som els primers a qui no ens agrada en absolut trobar-nos en la situació d’haver de demanar ajuts als pares i mares. Que el nostre discurs hauria de ser el de la pluralitat i el de la llibertat, sense conduir-lo a temes de costos del servei per a les famílies. Que no ens trobem en absolut còmodes amb el fet que el factor econòmic esdevingui en alguns casos tan determinant a l’hora de triar escola. Ens agradaria prescindir de les aportacions voluntàries, però en conseqüència el mòdul del concert hauria de correspondre al cost escolar real. Que els centenars de milers de famílies que confien en nosaltres són coneixedores del caràcter voluntari de les quotes i de la despesa que significa efectuar serveis i activitats concrets. Que hi hagi grups que converteixin aquesta necessitat de col·laboració voluntària per part de les famílies en una exigència obligatòria d’abonar les quotes forma part d’uns interessos clarament contraris al nostre sector. A aquests els convé anar repetint aquest discurs per transformar les mentides en veritat.
La cinquena, que el règim de concerts no és més que l’instrument que articula un servei d’educació per a tothom en un marc de llibertat. És la fórmula per fer efectiu un conjunt de drets fonamentals, reconeguts nacionalment i internacional: el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris de pares i mares, el de creació i direcció de centres, una educació bàsica i obligatòria en règim de gratuïtat. És l’expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir. Creiem sens dubte en el respecte a la llibertat d’ensenyament, en la llibertat de creació de centres i en la llibertat d’elecció entre centres públics o centres d’altres titularitats. I que molts dels valors que configuren avui Catalunya s’han preservat gràcies a la presència al llarg de molts anys, segles en alguns casos, dels centres que representem. Que les nostres institucions han mantingut vives la llengua i les tradicions del país, especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Generacions senceres de catalans n’han gaudit.
La sisena, que malgrat els anys transcorreguts i les bones -o no tan favorables- intencions d’alguns grups o forces polítiques que han exercit el poder, no s’han produït actuacions que hagin millorat la situació en el seu fonament. I que no sembla, a hores d’ara, que les intencions hagin de variar en aquest sentit. Tenim l’evidència més recent en l’actual Pla de Govern. Un Pla que, com dèiem fa unes setmanes, comença per refermar l’educació com un servei públic educatiu, contrariant el que diuen l’Estatut i la LEC quan afirmen que és un servei d’interès públic. Que només fa una menció, i de manera residual, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també un únic esment al Servei d’Educació de Catalunya definit per la LEC. En un context en què es parla de pressupostos, de negociacions dels grans comptes, amb forces que de manera diàfana han mostrat el seu rebuig a l’escola concertada. Amb el ressò de les paraules recollides als diaris el proppassat divendres, segons les quals “Ensenyament vol que el finançament públic dels centres concertats sigui flexible i depengui del context socioeconòmic del centre”. És a dir, que hi pot haver escoles concertades que necessitin més finançament que d’altres, “en funció del projecte educatiu, del nombre d’alumnes que tinguin amb necessitats especials o del nivell econòmic de les famílies”. Continuen afirmant les notícies de divendres que la conselleria no descarta que hi hagi centres “que no necessitin finançament”. “Som conscients que s’ha de regularitzar perquè el concert és un instrument jurídic per garantir l’escolarització universal, però és incompatible amb el cobrament d’aquestes quotes”, assenyala un portaveu. Segons recullen els diaris, les úniques quotes que el departament podria acceptar “són les derivades de la diferència per la sisena hora lectiva o per serveis complementaris, per a alguns dels quals, com el menjador i les activitats extraescolars, també existeixen beques”.
Cada cop estem més convençuts que si nosaltres mateixos, acompanyats de les nostres comunitats educatives, no ens reafirmem en un discurs de defensa de la nostra escola, dels nostres projectes i de la llibertat i pluralitat de la nostra societat, acabarà triomfant el missatge espuri que l’escola concertada no està compromesa amb l’acció social ni amb el compliment de les lleis. Ben lluny de la realitat.
En efecte, divendres vàrem començar el dia amb una sèrie de titulars apareguts a la premsa digital, tant en diaris de Madrid com de Barcelona, del següent tenor: “La guerra de las cuotas de la escuela concertada” (El Mundo); “La escuela pública y la privada se alían para denunciar el concierto de colegios de élite” (El País); “Ensenyament revisarà tots els concerts educatius de primària. La conselleria vol acabar amb els pagaments camuflats de l'escola concertada” i “Les famílies denuncien que els col·legis concertats els cobren indegudament” (El Periódico). Aquests titulars tenen l’origen en la roda de premsa que dijous a la tarda celebrà la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), entitat que té per objectiu la defensa i promoció de l’escola pública, tal com recullen els seus estatuts. En aquesta compareixença es presentà un informe que, segons conclou aquesta associació, posa en evidència que l’escola concertada incompleix la Llei Orgànica del Dret a l’Educació. El motiu que esgrimeixen és l’exigència del pagament obligatori de les quotes mensuals, sota diferents denominacions. Aquesta afirmació arriba després que una empresa especialitzada en la metodologia mystery shopper hagi registrat, a través de visites a les escoles fent-se passar per futurs clients, la quantia de les quotes que es demanen i la transparència en la comunicació donada a les famílies. Que nosaltres coneguem, l’estudi no aborda si el mòdul del concert que reben les escoles visitades és o no suficient per cobrir els costos. En aquesta matèria, no hi entren.
Aquesta confederació acaba adreçantse al Govern central per afirmar que la concertació s’entén com a subsidiària al sistema públic educatiu i demanar que no es pugui concertar si l’escolarització pot ser coberta des del sistema públic. També exigeix el compliment de la Constitució pel que fa a la gratuïtat dels ensenyaments en tot allò que contempli la Llei.
Ressorgeix el debat entorn les quotes que percep l’escola concertada, qüestió recurrent que constitueix una excel·lent base per al discurs demagògic. I un altre cop es troba a faltar que es faci esment a l’autèntica realitat: el mòdul de concert és insuficient per mantenir el cost escolar. Però sembla molt més productiu anar reiterant aquests debats que afrontar d’un cop per sempre la injusta realitat de l’infrafinançament, sobretot si el debat perjudica l’escola concertada, i és aprofitat per diversos grups en interès d’arraconar o fer desaparèixer l’opció dels centres concertats.
Com respondre a aquests titulars? Com rebatre aquests discursos interessats i esbiaixats? A aquestes alçades, tots tenim molt clares diverses certeses, que no per conegudes, està de més recordar.
La primera, que el mòdul econòmic del concert ha de garantir que el servei d’interès públic educatiu es presti en condicions de gratuïtat. En conseqüència, els costos d’escolarització no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares i mares a l’hora de triar l’escola de la seva preferència. Però, com mostren les dades d’Estadística del finançament i la despesa de l’ensenyament privat, són també públiques i notòries la desigualtat i discriminació en aquest finançament. Segons l’informe anual Datos y Cifras del curso escolar 2014-2015 del Ministeri d’Educació, el cost total per alumne als centres públics és de mitjana de 6.940 €, cost que l’Administració finança en la seva totalitat. Però, en el cas d’un centre concertat, l’Administració finança pràcticament menys de la meitat d’aquesta xifra, restant per sota dels 2.900€.
La segona, que el concert cobreix al voltant del 50% de despeses totals dels centres concertats. Una realitat coneguda, però que no podem deixar d’insistir que sigui també reconeguda de forma oberta i diàfana per les forces polítiques, pels grups parlamentaris, per les entitats socials del país, pel govern, per tots aquells que, en definitiva, ostenten una responsabilitat directa o indirecta en el món educatiu, i que s’apliquin les mesures correctores necessàries per eradicar aquesta injustícia i il·legalitat.
La tercera, que de manera esporàdica però contundent, els alts representants de l’Administració reconeixen la manca de finançament de l’escola concertada. Quan l’actual conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, ho fou d’Educació l’any 2007, afirmava contundentment que “les quotes que paguen les famílies a l’escola són voluntàries, però a la vegada també són absolutament imprescindibles”, alhora que declarava que se n’havia de negociar el finançament per fer aquestes escoles “viables i sostenibles”. Anys més tard, al 2017, la consellera Meritxell Ruiz reconeixia amb claredat que “Hem d'explicar que l'educació en els centres concertats no és gratuïta del tot. La Generalitat no paga el 100% de l'escolarització. Per tant, això vol dir que les famílies han d'afrontar un pagament. Però els centres no expulsen ningú per no pagar. El que hem d'intentar és tenir més recursos perquè l'escolarització sigui gratuïta per a tothom”. Ben recentment, el proppassat mes de setembre, el conseller Josep Bargalló afirmava que “Hi ha centres concertats que fan una funció social evident i reben un finançament insuficient, com també hi ha centres públics que realitzen una funció social o que compten amb un volum d’alumnes amb necessitats educatives especials que reben un finançament insuficient”. I el Síndic de Greuges afirma que “el concert cobreix al voltant del 60% de les despeses totals dels centres concertats, mentre que la resta es cobreix fonamentalment amb les quotes de les famílies per serveis escolars i activitats complementàries (35%) i altres ingressos” (Informe La segregació escolar a Catalunya (II): Condicions d’escolarització, Novembre 2016; pàg. 53).
La quarta, que com ja hem afirmat en diverses ocasions de forma rotunda i inqüestionable, som els primers a qui no ens agrada en absolut trobar-nos en la situació d’haver de demanar ajuts als pares i mares. Que el nostre discurs hauria de ser el de la pluralitat i el de la llibertat, sense conduir-lo a temes de costos del servei per a les famílies. Que no ens trobem en absolut còmodes amb el fet que el factor econòmic esdevingui en alguns casos tan determinant a l’hora de triar escola. Ens agradaria prescindir de les aportacions voluntàries, però en conseqüència el mòdul del concert hauria de correspondre al cost escolar real. Que els centenars de milers de famílies que confien en nosaltres són coneixedores del caràcter voluntari de les quotes i de la despesa que significa efectuar serveis i activitats concrets. Que hi hagi grups que converteixin aquesta necessitat de col·laboració voluntària per part de les famílies en una exigència obligatòria d’abonar les quotes forma part d’uns interessos clarament contraris al nostre sector. A aquests els convé anar repetint aquest discurs per transformar les mentides en veritat.
La cinquena, que el règim de concerts no és més que l’instrument que articula un servei d’educació per a tothom en un marc de llibertat. És la fórmula per fer efectiu un conjunt de drets fonamentals, reconeguts nacionalment i internacional: el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris de pares i mares, el de creació i direcció de centres, una educació bàsica i obligatòria en règim de gratuïtat. És l’expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir. Creiem sens dubte en el respecte a la llibertat d’ensenyament, en la llibertat de creació de centres i en la llibertat d’elecció entre centres públics o centres d’altres titularitats. I que molts dels valors que configuren avui Catalunya s’han preservat gràcies a la presència al llarg de molts anys, segles en alguns casos, dels centres que representem. Que les nostres institucions han mantingut vives la llengua i les tradicions del país, especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Generacions senceres de catalans n’han gaudit.
La sisena, que malgrat els anys transcorreguts i les bones -o no tan favorables- intencions d’alguns grups o forces polítiques que han exercit el poder, no s’han produït actuacions que hagin millorat la situació en el seu fonament. I que no sembla, a hores d’ara, que les intencions hagin de variar en aquest sentit. Tenim l’evidència més recent en l’actual Pla de Govern. Un Pla que, com dèiem fa unes setmanes, comença per refermar l’educació com un servei públic educatiu, contrariant el que diuen l’Estatut i la LEC quan afirmen que és un servei d’interès públic. Que només fa una menció, i de manera residual, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també un únic esment al Servei d’Educació de Catalunya definit per la LEC. En un context en què es parla de pressupostos, de negociacions dels grans comptes, amb forces que de manera diàfana han mostrat el seu rebuig a l’escola concertada. Amb el ressò de les paraules recollides als diaris el proppassat divendres, segons les quals “Ensenyament vol que el finançament públic dels centres concertats sigui flexible i depengui del context socioeconòmic del centre”. És a dir, que hi pot haver escoles concertades que necessitin més finançament que d’altres, “en funció del projecte educatiu, del nombre d’alumnes que tinguin amb necessitats especials o del nivell econòmic de les famílies”. Continuen afirmant les notícies de divendres que la conselleria no descarta que hi hagi centres “que no necessitin finançament”. “Som conscients que s’ha de regularitzar perquè el concert és un instrument jurídic per garantir l’escolarització universal, però és incompatible amb el cobrament d’aquestes quotes”, assenyala un portaveu. Segons recullen els diaris, les úniques quotes que el departament podria acceptar “són les derivades de la diferència per la sisena hora lectiva o per serveis complementaris, per a alguns dels quals, com el menjador i les activitats extraescolars, també existeixen beques”.
Cada cop estem més convençuts que si nosaltres mateixos, acompanyats de les nostres comunitats educatives, no ens reafirmem en un discurs de defensa de la nostra escola, dels nostres projectes i de la llibertat i pluralitat de la nostra societat, acabarà triomfant el missatge espuri que l’escola concertada no està compromesa amb l’acció social ni amb el compliment de les lleis. Ben lluny de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada