Ja em perdonaran que els parli més aviat com a pare a l’escola
concertada emprenyat. Fa uns dies el conseller d’Educació i l’alcaldessa
de Barcelona van lluir
com un triomf aconseguir que una escola concertada religiosa de
l’Eixample de Barcelona el curs vinent passi a ser pública, el Col·legi
Immaculada Concepció. L’any passat va produir-se una situació semblant
amb l’Escola Sant Vicenç de Paül, després de tancar perquè no sortien
els números. A una escola per any, desmantellar la concertada a
Catalunya costarà uns 700 anys (400 si ens fixem només amb les escoles
cristianes). Però això va com el Mobile World Congress. Primer es retira
una empresa. L’endemà una altra. El tercer dia ja són tres o quatre de
cop... i al cap d’una setmana l’últim ha d’apagar el llum.
Fa pocs dies vaig estar en un centre municipal juvenil de Barcelona
per unes jornades. Em va costar trobar les indicacions per arribar al
lavabo entre la infinitat de cartells i consignes que omplien les
parets. Francament, amb tantes indicacions sobre el que havia de fer o
pensar, em van agafar ganes de rebotar-me i deixar de fer salut i pujar
amb l’ascensor, explicar un acudit masclista al/la conserge/a, enviar a
pastar fang al poble sahrauí, i no canviar-me més la copa menstrual. En
cap de les moltes escoles cristianes que he visitat he trobat mai tantes
instruccions a les parets.
Explico això arran de la idea que destacava el conseller Josep Bargalló
en la visita de l’escola cristiana que passarà a ser pública: "L'ideari
cristià serà substituït per l'ideari aconfessional". En el substrat
d’aquesta afirmació es presenta allò públic com a neutre i universal i
allò cristià com a parcial i ideològic. Doncs no. Són models educatius
diferents, i tots dins la vocació de servei públic d’educació.
M’agrada molt un cartell que veig cada dia en una escola pública a
prop de casa meva: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. Cert, però
el pensament sempre s’arrela en un punt de partida, uns referents i un
model antropològic.
És cert que molts pares que opten per l’escola cristiana no ho fan
per una convicció religiosa (que no vol dir que els que ho fem amb
aquesta convicció no existim). I, ampliat a la concertada en general, en
l’elecció de les famílies sí que hi ha sempre una opció per un model
educatiu determinat. I si l’escola és cristiana, els pares que hi opten
és perquè com a mínim veuen positivament el model de persona que
proposen encara que no corresponguin estrictament a les seves
conviccions. Però és igualment cert que un factor determinant per
escollir l’escola pública no és la seva neutralitat. És que la pública
és gratuïta i a la concertada s’ha pagar sempre alguna cosa més.
Com és sabut, aquesta desigualtat econòmica no és per un afany
recaptatori de les escoles religioses. És perquè els diners que hi
destina la Generalitat no cobreixen els costos. Alhora, massa sovint es confon
escola concertada, que la majoria de vegades té a darrera una
cooperativa, entitat confessional o iniciativa social sense ànim de
lucre, amb escola privada amb un propietari que guanya diners.
Un dels arguments de l’administració per fagocitar escoles
concertades és que hi ha més demanda a l’escola pública i que no pot
oferir prou places per cobrir-la. Això és cert en algunes (poques) zones
de Barcelona ciutat de baix creixement demogràfic. Però, i en els llocs
que és al revés? Jo mateix he passat per més d’un sorteig per poder
matricular els fills en una escola concertada. Les desenes de famílies
que van quedar fora no eren un argument per augmentar les places
subvencionades l’any següent? I, si la concertada competís amb les mateixes condicions econòmiques, no pujaria més la demanda de la concertada en general i de l’escola cristiana en particular?
La impressió com a pare és que ens aixequen la camisa. Això ho havia
de resoldre la Llei d’Educació de Catalunya de fa més d’una dècada. I
ara sembla que es vulgui reformar per la porta del darrera. Si som una
família d’una escola que hem de pagar cada mes, i un dia ens diuen que
al setembre ja no pagarem quotes i que mantindran els professors que ja
coneixem fins que es jubilin, no és d’estranyar que ens sembli tot prou bé.
Però aquest model, llogant els edificis a les escoles que han tancar,
és sostenible per a tot el sistema? Què passaria si demà 700 escoles
entreguessin les claus al conseller d'Educació? Si no és sostenible, qui
estem sostenint el sistema públic d'educació del nostre país? No seria
més raonable assegurar la viabilitat dels models d’escola concertada
pels que hem optat les famílies?
També em costa entendre que quan es parla d’aquest temes la veu
mediàtica dominant és molt parcial. D’una banda, i sobretot, els
sindicats, que en el meu grau de compressió de la realitat entenc que es
dediquen honradament a defensar les condicions laborals dels
treballadors. Però un sindicat no ha de definir la política educativa
d’un país. Després, dels pares només acostumen a escoltar la veu de la
federació AMPAS de l’escola pública, veu d’altra banda bastant
sindicalitzada. I, en canvi, quan parla la concertada normalment només
sentim els titulars del centre com si el problema fos només que se’ls
acaba el negoci. On som les famílies de la concertada? Qui ens escolta?
Fins que aquest tema no s’enfoqui des de la perspectiva de les
famílies que opten per l’escola cristiana, o en general per la
concertada, i que també votem als nostres gestors polítics, no ens en
sortirem. https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/laeto-animo/som-families-escola-concertada-252586?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada