06.07.2021
1-COM ENS HAN FET MARGINAR LA LLENGUA-
Molta gent ha pogut comprovar que es van perdent els espais en què el Català és llengua franca, llengua de socialització. El Grup Koiné va presentar fa més de cinc anys el seu Manifest al Paranimf de la Universitat que deixa palesa aquesta evolució tan perillosa.
L'escolarització
forçosa en castellà (durant el franquisme i gran part dels règims
anteriors) va crear la situació següent: la major part de
catalanoparlants s'ha anat tornant bilingüe mentre les persones vingudes
de fora sovint s'han mantingut com a monolingües castellanes. Afegim
que el castellà hi era ( sovint encara ho és..) d'ús obligatori a les
administracions i amb la policia. La conseqüència n'ha estat un costum
generalitzat d'adreçar-se en castellà a les persones que eren de fora ( o
que se suposava que eren de fora per l'accent o pel color de la pell).
Quan diem generalitzat volem dir també que els fills de
catalanoparlants, de ben petits, aprenien, per la via de l'exemple
patern i matern ( encara que fos de manera implícita), que als
“forasters” se'ls parlava castellà (o francès a la Catalunya del Nord).
Com que anaven a escola en castellà no els costava gaire , fins-i-tot
podien presumir de ser competents en dues llengües.
Amb el
retorn de la Generalitat les escoles de Catalunya varen introduir el
català a les aules fins-i-tot com a llengua vehicular. Molts es
pensaren llavors que la llengua ja estava salvada. Això era sense
comptar, entre altres motius, amb l'hàbit que esmentàvem, adquirit pel
poble de Catalunya durant generacions. Una Consellera d'Ensenyament em
va confessar que el català “s'estava llatinitzant...”.
Els
alumnes (excepte potser quan els catalanoparlants eren molt
majoritaris), malgrat algunes excepcions, continuaren adreçant-se sovint
als que consideraven “forasters” en castellà als patis de les escoles, excloent-los així (de manera inconscient) de la catalanitat potser alguna vegada amb un matís un xic racista.
Mentre el percentatge de catalanoparlants superava el 50%, aquesta fenomen no era gaire vistós... però anava corcant la base social de la llengua que tanta falta ens fa avui en dia.
Al
final dels anys 80 vaig tenir ocasió d'alertar el llavors Conseller
d'Ensenyament , Sr. Josep LAPORTE: Com a responsable de les escoles La
Bressola del Rosselló havia demanat als nostres centres que
organitzessin colònies en comú amb escoles de la Catalunya autonòmica. Havíem
especificat que s'havia de cercar escoles que tinguessin el català com a
llengua de joc perquè els alumnes rossellonesos poguessin practicar-lo
de manera lúdica. Cap a l'any 1988 els directors de les escoles de la
Bressola em digueren que allò que demanava cada vegada era més difícil
de trobar...
Vaig considerar necessari d'informar-ne el
Conseller. El Sr. Laporte em va contestar que no patís puix que
“Catalunya té una gran capacitat d'integració”.
La
conseqüència ha estat que molts alumnes nou-vinguts han acabat
considerant la llengua de l'escola com a llengua del mestre i dels
alumnes que ja la parlaven... molts no se l'acabaven de fer
seva donat que els mateixos catalans canviaven de llengua tot sovint
quan parlaven amb ells (potser alguna vegada amb un toc de xenofòbia)...
És probable que molts d'aquests nou-vinguts arribessin a la conclusió
que no se'ls considerava com a Catalans.
El resultat als
Països Catalans sota domini espanyol el coneixem: molts entenen el
català, fins-i-tot poden parlar-lo sense tenir gaire ocasió de
practicar-lo.
2- UNA PISTA A PRADA DE CONFLENT?
Els anys 90 La Bressola em va encarregar la creació d'una escola nova.
L'entitat (fundada l'any 1976) n'havia començat a aprendre. Quan el
Batlle de Prada em va donar el vistiplau per obrir el nou centre vaig
pensar que l'objectiu no havia de ser només que els nins i nines
aprenguessin la llengua per si un dia havien de viatjar cap a la
Catalunya autonòmica... El Rosselló , el Conflent també són Catalunya i
el català hi era la “llengua dels avis” com se solia dir. La nova escola
catalana havia de permetre que la llengua se la fessin seva malgrat que
tots els matriculats fossin francòfons monolingües.
La
situació del català era molt pitjor que a la Catalunya autonòmica: ja
només el parlaven els avis, la substitució lingüística s'havia accelerat
en particular després de la segona guerra mundial. Per tant
era urgent de trobar una metodologia per a nous centres que contribuís a
una inversió d'aquestes tendències fatídiques per a la supervivència de
la nostra llengua.
En conseqüència s'aplicà el mètode següent per crear l'escola:
- Matricular alumnes de parvulari com més petits millor al primer curs:
Tothom ho sap: si
un infant català s'instal·la a la Xina o a Anglaterra de molt petit,
n'aprendrà la llengua en un tres i no-res. Parlarà com un nadiu.
En conseqüència, per crear la nova escola vaig matricular, per al primer curs, només alumnes de 2 a 4 anys,
alumnes que encara disposen d'aquesta facultat d'aprenentatge que anem
perdent amb els anys, com molt bé exposava el gran psicolingüista
francès Professor Jean PETIT (autor de “L'immersion: une Révolution”,
Universitats de Reims i de Constança)
- Pocs per començar:
Encara
que sigui petits, si els alumnes són molts, serà difícil que el mestre i
la seva ajudant puguin cuidar aquest tema amb TOTS els alumnes. Va
caldre doncs limitar la matrícula encara que suposés un sacrifici
econòmic per a l'entitat: ERA UNA INVERSIÓ PEL FUTUR DE LA NOSTRA
LLENGUA.
Vàrem limitar el nombre d'alumnes a 10. (aquesta mesura
era puntual per al període de fundació, actualment aquesta escola
matrícula com qualsevol altra a parvulari)
- Anticipació:
Quan varen entrar els alumnes la classe era “buida” (no hi havia CAP joguet als prestatges). Quan
els nens varen entrar vaig obrir “la CAIXA”... vaig dir “patota...
PATOTA” (“nina” en català rossellonès) abans de treure-la i
mostrar-la... Com si la cridés.... “Ah la patota és aquí “..... Un nin
va repetir “PATOTA”... jo també un altre cop... Una altra també va dir
PATOTA... Fins que tots ho van dir... (la traducció francesa “poupée”
no va sortir a cap moment)
Un darrere l'altre vàrem anar anomenar així cada joguet que sortia de la Caixa que cada cop els agradava més.
Al cap de pocs minuts alguns ja sabien dir “la patota és aquí”, “vull la pilota” etc..... Els altres els copiaven...
Expliquem
això que, a primera vista semblen meres anècdotes, per subratllar com
és d'important per a l'espontaneïtat que els alumnes petits descobreixin
objectes, mobles, joguets directament en la llengua del país sense passar pel prisma de la traducció en la llengua que parlen a casa. Recordem
que, per aprendre una llengua sempre és força més eficaç de no passar
per aquest prisma que pot generar confusions (certes paraules tenen un
accepció en una llengua i en poden tenir més d'una en una altra). A la
pràctica, com que aquests alumnes eren molt petits (els més petitons
tenien encara una expressió limitada en la llengua de casa) gairebé
aprenien el català com si fos una altra primera llengua.
Evidentment, aquesta metodologia de l'anticipació s'aplicava a totes les activitats: contes, utilització d'estris
( dient i fent repetir “tisores”, ABANS de mostrar-les o donar-les per
retallar cartolina...etc). Fent servir moltíssim les imatges, el mestre
verbalitzava TOT ALLÒ que feia (“tanco la porta”,”escric a la pissarra”,
etc..)
Per completar les actuacions del mestre i de
l'ajudant, es feren servir força els contes, rondalles, cançons en
directe o enregistrades. (habitualment material prèviament explicat per facilitar-ne la comprensió)...
A més el mestre jugava amb els nens, al pati, al sorral ( amb pala i galleda). Es tractava d'introduir el vocabulari que el nen necessitava provant d'endevinar
quin era el seu interès (p.e. Un castell de sorra) a aquell moment. (el
nen no solament adquiria nous mots sinó que se sentia acompanyat en el
seu interès per l'activitat que ell mateix triava)
No cal
dir que totes aquestes activitats destinades a enfortir l'ús de la
llengua anava, lògicament, acompanyades, a l'aula, d'un treball
lingüístic (sempre de caràcter lúdic) aprofundit d'adquisició de girs
idiomàtics genuïns que són els que caracteritzen qualsevol llengua: per
exemple “això és bufar i fer ampolles”, “vés-te'n a pentinar llufes”
(rossellonès) “puja aquí dalt i balla”,” no ve d'aquí”. S'hi
afegien jocs de fonètica amb l'objectiu de facilitar que els nens
pronunciessin la “R” (tan difícil per als francòfons) o la “L” velar
catalana en comptes de la francesa. (notem que en el cas d'alumnes
francòfons no es donava la confusió que fan els castellanoparlants entre
la S sonora i la S sorda)...
Aquests treballs o aquests jocs, a banda de millorar la qualitat de la llengua parlada pels alumnes n'enfortia el prestigi:
una llengua que es respecta s'ha de provar de parlar correctament com
generalment provem de fer-ho amb el castellà, el francès o l'anglès.
A
una altra publicació afirmàvem que “els nens no són ni lingüistes no
sociolingüistes però de seguida saben quina és la llengua dominant d'un
grup”: Les actuacions i l'organització de l'escola, del pati i
de l'aula els permetien de percebre que el català n'era la “llengua
franca”... Al cap de cinc mesos tots els alumnes jugaven en català
fins-i-tot sense la presència del mestre i, potser sobretot els que més
n'havien après l'ensenyaven als altres..., es començava a resoldre,
encara que fos a molt petita escala i a l'altra banda de “la ratlla”, la
qüestió que s'havia exposat al Conseller d'Ensenyament...
Joan-Pere Le Bihan Rullan
Fundador de l'escola catalana de Prada
(Joan Pere Le Bihan Rullan molt molt, infinitament agraïts de les teves iniciatives. Què per molts anys. Cuca de Llum.)
--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada