Des del 2009 totes les coses importants que hem fet, i mira que
n'hem arribat a fer, les hem fetes així: volcànicament, pressionant
sense cap prevenció ni reserva, empenyent sempre de baix estant, marcant
el rumb i avisant insistent-ment, a crits si calia i a qui fos, quan la
ruta sembla perduda.
31.08.2021 - Vicent Partal - Vilaweb
Poc després del Primer d’Octubre, però ja en plena època del 155 i
amb la repressió sobrevolant-ho tot, em van convidar a participar en un
acte públic a Barcelona, a la plaça que hi ha al davant del mercat de
Sant Antoni. No recorde bé ara mateix qui més hi parlava, però sí que
recorde que hi va haver un debat molt viu, vivíssim, en el qual cap dels
intervinents, però tampoc la gent del públic que va parlar, no ens vam
guardar res al pap. Eren, com avui, moments de molta confusió i la gent
volia fer-se preguntes en veu alta, conscient que el moviment i el país
necessitaven reflexionar molt per a saber per on tirar.
Aquell dia, per casualitat, un amic nord-americà, professor
univer-sitari, era a Barcelona. I el vaig convidar a veure amb els seus
ulls allò que el moviment independentista havia estat capaç de crear.
Quan vam acabar l’acte, se’m va acostar i em va dir que allò que acabava
de veure era únic. Que no coneixia cap altre lloc del món on passàs res
semblant, on la gent no tingués gens de por ni cap prevenció a debatre
amb aquella duresa en públic, d’una manera tan directa i sense límits.
El seu comentari em va impressionar molt per aquella capacitat que
sempre té un ull estranger de veure-hi amb claredat allà on tot, per a
tu, és confusió momentània. Li vaig demanar per què pensava que a
Catalunya passava aquell fenomen que ell, viatger i estudiós atent del
planeta sencer, trobava tan sorprenent. I amb la resposta em desarmà:
“No teniu por.”
Aquella “por” a què es referia, ho vaig entendre de seguida, no era
la por concreta i individual de la repressió que s’abat sobre el nostre
poble. Em deia que no teníem por, com a societat, de qüestionar-ho tot i
que el procés d’independència precisament és màgic per això: perquè
tenim un full en blanc on podem proposar canvis per a tot i per a cada
cosa. Un full en blanc on aquest vertigen conservador que atrapa els
assaltacels de tot el planeta no pot existir. Perquè ací no hi ha res a
conservar. O perquè hi ha tan poca cosa a conservar que és
insignificant.
D’aleshores ençà, evidentment, han passat moltes coses. Una de les
més notables, i tristes, que una part de l’independentisme oficial ha
renunciat a crear un país nou sembla que, si més no –i faig broma per no
encendre’m en flames–, abans del 2030. I mentrestant es conforma
intentant de gestionar, o fent veure que gestiona, aquesta ruïna
institucional i social en què ha esdevingut la Generalitat de Catalunya.
De fora estant, molts ens ho mirem esbalaïts. Però, i aquesta és la
cosa per a mi significativa, al meu voltant veig molta gent que no
n’està disposada a girar full. Ni de la independència ni, encara menys,
de fer el país nou. Quants són, jo no ho sé. Però sé que me’ls vaig
trobant per ací i per allà. Que me’ls trobe en molts dels correus que
m’arriben o, sortosament, en els sempre tan exigents i durs comentaris
dels lectors a aquest editorial mateix. Com me’ls trobe de vegades en
actes, fa uns dies a Palamós, per exemple. I allà gent de qui no sé els
noms ni els cognoms s’obren i m’insisteixen una vegada i una altra que
cal empènyer, que se senten enganyats i ho qüestionen tot, sense
reserves de cap mena. Com passava aquell dia a Sant Antoni. Exactament
igual.
Els del govern, els qui han decidit de dedicar-se al mentrestant,
entenc perfectament que no vulguen soroll. Ells han recuperat la por.
Perquè si el seu projecte es limita a anar estirant el xiclet amb
aquesta ensarronada del diàleg és normal que tinguen por de parlar, por
de debatre, por d’escoltar, por de proposar res, por que els retraguen
allò que fan, por de pensar i tot. Per a ells el futur ja tan sols és
fer girar la roda, si pot ser amb els mínims ensurts i durant el màxim
temps. Però no ens demaneu als altres, als qui ens neguem a continuar
essent espanyols i no podem acceptar que l’aspiració de Catalunya siga
la de ser una trista Espanyeta en petit, que siguem com ells.
Per això aquesta part de l’independentisme, la part que no renuncia a
res ni calla res pot semblar més sorollosa, més radical en les formes,
més preocupada pel detall, més explosiva, més disposada a barallar-se
per tot. Perquè em fa la sensació que no està disposada a deixar que els
xiclets vagen expandint-se i ocupen pacientment fins i tot els espais
de la nova institucionalitat republicana, el més important dels quals i
sens dubte el més valuós de tots és el Consell per la República.
Jo entenc que, vist del punt de vista dels partidaris del
mentrestant, els tocs d’atenció, els colps de puny sobre la taula o les
explicacions i respostes siguen vistes com una cosa horrorosa i ells
facen bromes i caricatures i s’ho passen bé. I comprenc, també, que a
alguna gent les crítiques dures, l’exigència o la reclamació pesada del
rigor li puguen causar una decepció sincera i honrada. I tristesa o
cansament, o ganes d’anar-se’n a casa. Però, si m’ho permeteu, avui a mi
m’agradaria de recordar que des del 2009 totes les coses importants que
hem fet, i mira que n’hem arribat a fer, les hem fetes així:
volcànicament, pressionant sense cap prevenció ni reserva, empenyent
sempre des de baix, marcant el rumb i avisant insistentment, a crits si
calia i a qui fos, quan la ruta sembla perduda. Sense tenir por. I era
aquesta, en definitiva, la manera de fer catalana que causava tanta
admiració en aquell professor americà. I és aquesta la manera de fer que
em fa confiar que la Catalunya independent no serà una Espanya en
petit.
---
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada