ÒSCAR GORGUES
GERENT DE LA CAMBRA DE LA PROPIETAT URBANA DE BARCELONA
“Es vol fer política social a costa dels propietaris”
“Hi ha un problema estructural de subpobresa de
la qual s’hauria d’ocupar l’administració”
“Patim inseguretat jurídica”
Es mostra totalment contrari a aplicar cap mena
de regulació sobre el preu dels lloguers, i creu que ha de ser
l’administració que s’ocupi de donar solució a les llars amb dificultats
i que el mercat faci el seu curs.
Quines sensacions té respecte a la llei estatal que s’està redactant per regular el tema?
És
que el tensionament del mercat de lloguer ve precisament d’aquí. Durant
la pandèmia va augmentar molt l’oferta, amb els pisos buits
d’estudiants, de treballadors desplaçats, de joves emancipats que van
perdre la feina i van tornar a casa dels pares, col·lectius que van
rescindir els contractes abans de temps. L’oferta es va duplicar i hi
havia un pis per llogar per cada pis en venda, però a mesura que es va
relaxar l’estat d’alarma es va anar absorbint aquest estoc i ens hem
quedat amb la meitat dels del 2019. Què pot fer que els inversors
treguin habitatges del mercat? La llei de contenció de rendes, les
ocupacions, els lloguers socials, els boicots als desnonaments i la
inseguretat jurídica que fa que els propietaris retirin habitatges del
mercat del lloguer per passar-los a venda o no tornin a invertir per
aquesta inseguretat. I ara probablement patim aquestes polítiques que
han anat contra la propietat.
I què fem amb la gent que no pot accedir a un lloguer?
Tenim
un problema estructural que comparteixen les grans ciutats, i és la
capa de subpobresa: immigració, famílies desestructurades, mares
solteres..., una col·lecció de casos dramàtics. L’administració hauria
de tenir una alternativa d’habitatge que no ha previst i que no té. El
mercat immobiliari té tres branques: el privat, l’habitatge social i les
subvencions. I de fet l’habitatge social no té per què ser públic,
també hi ha fórmules privades, amb fons d’inversió o de pensions que
busquen col·locar l’estalvi amb una rendibilitat justeta però correcta. A
Catalunya no tenim habitatge social i encara menys subvencions. L’única
branca que funciona és el mercat privat, i s’ha volgut fer la política
social a costa dels propietaris.
I el cas dels grans propietaris?
Els
grans propietaris aquí a Catalunya són les administracions. A París hi
ha una companyia que té 300.000 habitatges. Això és un gran propietari.
Aquí a Barcelona es posseeixen 200 o 250 habitatges i en general se’n
tenen tres o quatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada