Un Càntic de Pau per a la Llengua, per Cosme Aguiló

Parlament que llegí Cosme Aguiló el 10 de juny 2012,  amb motiu de l’acte reivindicatiu en defensa de la nostra llengua que tingué lloc al  poble de Santanyí, Mallorca.

UN CÀNTIC DE PAU PER A LA LLENGUA

Sense arc, ni ballesta, sols amb cimbre d’oliva i amb garberes d’il·lusió, he acceptat la requesta de l’associació de pares del Col·legi Públic Blai Bonet, d’unes paraules en aquesta ajustalla festiva a favor de l’ensenyament i de la immersió lingüística en català. El centre que duu el nom del gran poeta santanyiner fa rutlar un projecte educatiu vertebrat en la llengua pròpia del territori, un pla aprovat pel consell escolar que afavoreix la cohesió social i que possibilita que tots els alumnes, tant els qui tenen els pares venguts de fora, com els qui els tenen d’aquí, en acabar el cicle escolar, puguin sentir com a seva la terra que trepitgen i la cultura que li és pròpia. És a dir, un objectiu integrador que obre portes i finestrals de llum per tal que ningú no es pugui sentir estrany en la pròpia llar. No és un programa discriminatori per a cap cultura, ni per a cap llengua. S’ha de tenir ben present que si es fes l’ensenyament en castellà, només s’asseguraria el coneixement d’aquesta llengua, ja que té tot l’entorn social orientat a favor seu, mentre que l’escolarització en català garanteix a l’alumne que, en complir els setze anys, després del procés d’adoctrinament obligatori en castellà, tengui la capacitat de dominar ambdós idiomes, amb tots els avantatges que això suposa en el territori d’una comunitat fortament marcada per la interculturalitat.
 

Les més de sis mil llengües que hi ha en tot el món són les columnes vertebrals dels pobles que les parlen i quan una llengua desapareix del planeta no sols experimenta una pèrdua la gent que la fa servir de manera habitual, sinó que és tota la humanitat que veu minvar el seu patrimoni cultural. No hi ha llengües més bones unes que les altres, sinó que totes, absolutament totes, són aptes per a tots els usos, tant les que frueixen de milions de parlants, com les que només en tenen algunes dotzenes. Els pobles del món  són molt desiguals uns dels altres i és per això que a tots ens encanta viatjar, perquè diversitat vol dir riquesa, variació multicolor. Les diferències entre les nacions es palpen en la manera de vestir, en l’habilitat per cuinar, en la pràctica de l’esport, en els procediments a l’hora de divertir-se, en la forma d’entendre l’humor i de practicar l’amor, i en moltíssims d’altres aspectes de la vida quotidiana. Res, però, no dóna tanta personalitat a una comunitat, ni la defineix amb tanta nitidesa, com la llengua, juntament amb la terra que l’acull. Hi són inclosos especialment els noms de lloc, amb els quals, per raons evidents, la terra es vincula a la parla en una fermança d’allò més íntima: «llengua i terra unides», deia el gran poeta eivissenc Marià Villangómez. Un idioma no és només un instrument de comunicació, sinó moltes coses més. A través seu entenem i ordenam la realitat, el món que ens envolta, i les paraules són un reflex fidel de la nostra manera d’interpretar tot allò que tenim a l’abast. Moltes llengües africanes no disposen de cap paraula que pugui expressar el concepte ‘neu’, mentre que els pobles de l’Àrtic en fan servir un caramull, perquè tenen necessitat d’establir diferències lèxiques entre la neu feta pols, la neu gelada, la neu trepitjada, etc. Per als catalanoparlants, com per als qui parlen castellà, els dits de les mans i els dits dels peus són això, dits, o dedos, respectivament, mentre que un alemany no els veu com la mateixa cosa i usa dos mots distints en referir-se als uns o als altres. Els alemanys i els àrabs designen la lluna com a masculina i el sol com a femení, a l’inrevés de nosaltres, i els pobles berbers coneixen amb un mot específic la lluna plena. L’espanyol no fa cap distinció entre calaix i caixó. Per als conceptes castellans horno i panadería usam en català un sol lexema que els cobreix a tots dos: forn (o fleca, segons la contrada). El context aclareix cada situació: «he anat al forn a comprar» fa referència a l’establiment per a la venda, i «el pa ja fa un quart que és dins el forn» apunta cap a l’estructura roenta en la qual es cou.

Quan es diu que el català i el castellà han de tenir a la nostra terra els mateixos nivells d’oportunitats no es juga net i els qui fan servir tal discurs no deuen ignorar quina en seria la conseqüència, a curt o a llarg termini: la desaparició del català. El castellà és una llengua geogràficament i poblacionalment molt estesa, amb quatre-cents, o cinc-cents, milions d’usuaris; el català, tot i que es troba entre els vuitanta idiomes més parlats al món, no té més que uns deu milions de parlants, que tanmateix no els podrem escometre en tota la vida. Si es donen les mateixes oportunitats a les dues llengües ja se sap d’antuvi quina en sortirà malparada, nafrada fins al moll de l’os. És com si es posassin una moneia i una tortuga vora la soca d’un arbre per tal de deixar-los accedir en pla igualitari a la fruita de les branques. És un greuge comparatiu que en determinades àrees del solar de l’estat els escolars puguin triar l’ensenyança entre dues llengües, mentre que  a la major part de la geografia estatal cap nin pugui escollir ni català, ni basc, ni gallec. És bo que les persones coneguin més llengües que la que han après de les mares a partir del període de lactància. I no sols pregonam que és convenient a nivell particular el bilingüisme, sinó el trilingüisme i, molt millor, el multilingüisme. Però els pobles, en  tant que col·lectivitat, només tenen una llengua pròpia i la d’aquesta terra que ens va veure néixer, o que ens acull, és el català des de fa prop de vuit-cents anys. I quan un autòcton, o un estranger amb l’accent particular del seu parlar, anomena Son Sardina, Capdepera, sa Pobla, es Capdellà, Ciutadella, Sant Miquel, Castelló, els Omells de na Gaia, usa unitats nascudes en el si de la llengua catalana, i si diu Algendar, Sóller, s’Aranjassa, Benimussa, Salses, Cotlliure, l’Aleixar, Tarragona, Flix, Tivissa, Carcaixent, Ifac, fa servir noms de lloc que pertanyen a altres orígens lingüístics, però  porten segles d’afaiçonament pels usuaris catalanòfons, centúries d’arrelament en el domini lingüístic.

Cal no fer martingales amb la llengua, que temps ha que hem tret els queixals de l’enteniment. Els avantatges del bilingüisme col·lectiu, tan predicats des del centre de l’estat, tenen com a fervents defensors els qui desitgen, amb presses de llebre de camp ras, l’extermini de les llengües subordinades de la perifèria. Hi col·laboren, a més dels desinformats, els enlluernats per cants de sirenes que no volen altra cosa que el nostre imminent naufragi dins les aigües pelàgiques. No es reclama mai des del llombrígol geogràfic el bilingüisme per a la capital. Allà, tots monolingües i estira, que ve peix. Ho repetim: és desitjable que com a individus coneguem no dues, sinó moltes llengües, com més millor, però rebre l’ensenyança en la llengua autòctona del país és la cosa més natural del món i la practiquen tots els pobles que tenen els mitjans necessaris per fer-ho així, tots els qui no han de sofrir ningú que els posi bastons entre les brèndoles de les rodes. A Lleó, a Castella, a Andalusia, s’ensenya en castellà, com és lògic i natural. Aquí, ha de ser una cosa totalment normal l’ensenyança en català. La llengua, que és cosa de tots, ha d’ignorar les tonalitats de la política i ha de ser un element per enfortir els vincles entre els individus de totes les edats, ètnies, orientacions sexuals i religions. Si totes les persones virtuals que anomenarem fossin catalanoparlants, tenguem per segur que no tendria més legitimitat mallorquina qui dugués per nom Alícia Gornals, que uns altres que es diguessin Patxi Pagazaurtundua, Leonor Lavilla, Georg Weber, o Alí i el cognom que volgueu. La llengua no és, ni ha de ser en via neguna, un element de discòrdia que pugui fragmentar i espoltrir la societat, sinó una importantíssima matèria de forta unió social, que ens faci a tots, autòctons i forans, fills dignes i amants d’aquesta terra.
 

No és necessari que ningú renunciï a res, només cal adoptar, acollir, amorosir, agombolar, adondar. És molt fàcil, perquè som un poble obert al món, bon receptor de la diversitat, de la interculturalitat, però la nostra llengua és part de la terra, és carn de nosaltres mateixos, ens lliga als nostres morts més estimats i a les generacions que matraçaran la terra dels nostres perdurables anivellaments. No li podem negar ni el pa, ni la sal. Ans al contrari, l’hem de poder usar en totes les situacions, de manera ben espontània, l’hem d’acostar a tots els qui la volen aprendre per conviure amb nosaltres.

Per això, amb tanta naturalitat com la xeixa brosta a eixams dins el sementer, així com les prades de posidònies balencegen llurs cabelleres adherides al pla del sorral, el català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyança. No és demanar que els pins facin magranes, ni les figueres melons. I, quan vénen tan mal donades i tan a tort fil que veim l’arc de sant Martí en blanc i negre, no hem de caure mai en el desànim, encara que  sembli utòpic subsistir anhelant els paràmetres normals. Arribats a tal punt, «voler l’impossible ens cal i no que mori el desig», tal com ho expressa el poeta de Balansat. En el col·legi que porta el nom del santanyiner que va conrear la paraula amb la rella de la fidelitat, entenen tot això que hem dit com a realitat lligada a la voluntat de persones normals, com a cosa espontània, senzilla, fresca com l’obaga de la muntanya. Que la llengua no sigui mai frontera, ni divisió, sinó això que sempre ha estat: un llaç creuat d’amor, de comprensió i d’integració. Us convid a veure en les llengües els tresors que  són, a estimar-les, a totes, però, us envid, sobretot, a vessar primer les amors damunt la llengua, la nostra, que, com les altres, alberga la bellesa, una bellesa semblant a la de les   pedres colrades del Roser, una llengua que és harmoniosa, com l’arquitectura tradicional d’aquest magnífic poble, acollidora, com un niu de brusac, encisadora, com  la claror de la lluna, sonora, com l’orgue de Jordi Bosch, melodiosa, com el cant del rossinyol, dolça, com l’esguard d’un infant, i útil, perquè ens permet expressar els conceptes seguint l’ordre que estableix la nostra ment. Que ningú no ens empenyi a cometre hostilitats amb un símbol de pau i d’unió. En el col·legi que ostenta, amb lletres de bronze, el nom de Blai Bonet, entenen, clar i català, que amb l’amor, s’aconsegueix molt més que amb l’espasa.

Cosme Aguiló
Santanyí, 10 de juny de 2012