Josep Miró i Ardèvol - 28.05.2014
Que
un dels temes estrella de la campanya europea del PSOE fos el
"masclisme" de Cañete, i no figurés en canvi ni el més mínim punt de
vista sobre el conflicte d'Ucraïna i les tensions amb Rússia, que poden
afectar la recuperació econòmica, ja dóna una idea del localisme
aclaparador que ha tingut la contesa electoral, fins a l'extrem que s'ha
votat a partits com UPD i Ciutadans, que ni tan sols tenen encara grup
parlamentari al qual adscriure’s, és a dir no tenen la mínima expressió
europea. Naturalment, això no invalida políticament els seus resultats,
però sí que assenyala que l'elector li ha importat molt poc la dimensió
europea. Perquè, aquest error de perspectiva que els partits produeixen i
els mitjans de comunicació multipliquen té en realitat un altre actor
decisiu, nosaltres els electors, que assumim com a bo tot això i no
tenim interès i voluntat per a la política europea, més enllà de la
crítica, de moderada a ferotge. Però és que aquesta, per indignada i
justificada que pot resultar, és només una condició prèvia, però no la
solució de res.
Els
partits, especialment els més grans, podien haver anat amb propostes
poderoses, un Pla de desenvolupament econòmic, ocupació i formació
juvenil, d'emancipació de la llar paterna, d'I+D, sobre la immigració, i
si aquesta hagués estat també la constant en altres països, ara
tindríem una agenda europea molt més compromesa i propera a les
necessitats de la gent. Hi ha una deixadesa de les institucions de la
societat, però també molt de manca de formació en l'exigència del
ciutadà.
El
resultat electoral és un exemple a escala espanyola de la fragmentació
de la societat desvinculada en l'àmbit polític. Si els resultats d'ara
es traduïssin al Congrés dels Diputats estarien representades 13 forces
polítiques, tan fragmentades que seria difícil formar un govern amb
majoria absoluta que no fos el de la gran coalició PP-PSOE, precisament
els dos més castigats, amb la pèrdua de milions de vots. Aquest escenari
estaria molt a prop del col·lapse democràtic. La causa és evident, es
tracta d'una carrera contínua cap al fracàs total perquè la seva
característica és desunir per no trobar solucions, quan es tracta
precisament de tot el contrari.
Els
resultats es poden caracteritzar amb bastant precisió malgrat la
dispersió. Han perdut els partits establishment, Govern i oposició. El
PP salva els mobles perquè el PSOE s'ha enfonsat, però el seu resultat
és dolent. Guanyen vots els partits que no són el poder establert però
estan plenament dins del sistema, com UPD i Ciutadans, o com a molt a la
vora, però des de dins, com Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya,
però sobretot irrompen amb força els que estan fora del sistema : Podem,
la força revelació, però també ERC ho és en un sentit que no és tant el
canviar-lo, sinó de crear un altre nou sistema, diferent i separat.
Però,
elevem la mira, perquè la solució està en això. A grans trets, la
resposta a la situació espanyola i europea passa per recuperar el
procediment dels pares fundadors, Monet, Schuman, De Gasperi, Adenauer,
basat en la política d'acords sense supremacies, construir un mercat
europeu, que continua sent feble per la banda de les persones, i el
sistema financer, avançar en la construcció de la unitat política de
l'entitat per sobre dels estats, i la solidaritat expressada en termes
de racionalitat econòmica. Això i una aplicació sistemàtica i ben
ordenada del principi de subsidiarietat. Crec que els grans eixos són
clars i la forma de concretar posseeix lògiques dificultats per a res
insalvables. La gran barrera és la incapacitat política, que no és de
persones, sinó de cultura : amb la política desvinculada, on al
desistiment d'uns s'oposa com a alternativa la venjança justiciera
d'altres, el fracàs està assegurat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada