1 de juny de 2014

Les eleccions des d'Espanya





Josep Miró i Ardèvol -  28.05.2014
Que un dels temes estrella de la campanya europea del PSOE fos el "masclisme" de Cañete, i no figurés en canvi ni el més mínim punt de vista sobre el conflicte d'Ucraïna i les tensions amb Rússia, que poden afectar la recuperació econòmica, ja dóna una idea del localisme aclaparador que ha tingut la contesa electoral, fins a l'extrem que s'ha votat a partits com UPD i Ciutadans, que ni tan sols tenen encara grup parlamentari al qual adscriure’s, és a dir no tenen la mínima expressió europea. Naturalment, això no invalida políticament els seus resultats, però sí que assenyala que l'elector li ha importat molt poc la dimensió europea. Perquè, aquest error de perspectiva que els partits produeixen i els mitjans de comunicació multipliquen té en realitat un altre actor decisiu, nosaltres els electors, que assumim com a bo tot això i no tenim interès i voluntat per a la política europea, més enllà de la crítica, de moderada a ferotge. Però és que aquesta, per indignada i justificada que pot resultar, és només una condició prèvia, però no la solució de res.

Els partits, especialment els més grans, podien haver anat amb propostes poderoses, un Pla de desenvolupament econòmic, ocupació i formació juvenil, d'emancipació de la llar paterna, d'I+D, sobre la immigració, i si aquesta hagués estat també la constant en altres països, ara tindríem una agenda europea molt més compromesa i propera a les necessitats de la gent. Hi ha una deixadesa de les institucions de la societat, però també molt de manca de formació en l'exigència del ciutadà.

El resultat electoral és un exemple a escala espanyola de la fragmentació de la societat desvinculada en l'àmbit polític. Si els resultats d'ara es traduïssin al Congrés dels Diputats estarien representades 13 forces polítiques, tan fragmentades que seria difícil formar un govern amb majoria absoluta que no fos el de la gran coalició PP-PSOE, precisament els dos més castigats, amb la pèrdua de milions de vots. Aquest escenari estaria molt a prop del col·lapse democràtic. La causa és evident, es tracta d'una carrera contínua cap al fracàs total perquè la seva característica és desunir per no trobar solucions, quan es tracta precisament de tot el contrari.

Els resultats es poden caracteritzar amb bastant precisió malgrat la dispersió. Han perdut els partits establishment, Govern i oposició. El PP salva els mobles perquè el PSOE s'ha enfonsat, però el seu resultat és dolent. Guanyen vots els partits que no són el poder establert però estan plenament dins del sistema, com UPD i Ciutadans, o com a molt a la vora, però des de dins, com Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya, però sobretot irrompen amb força els que estan fora del sistema : Podem, la força revelació, però també ERC ho és en un sentit que no és tant el canviar-lo, sinó de crear un altre nou sistema, diferent i separat.

Però, elevem la mira, perquè la solució està en això. A grans trets, la resposta a la situació espanyola i europea passa per recuperar el procediment dels pares fundadors, Monet, Schuman, De Gasperi, Adenauer, basat en la política d'acords sense supremacies, construir un mercat europeu, que continua sent feble per la banda de les persones, i el sistema financer, avançar en la construcció de la unitat política de l'entitat per sobre dels estats, i la solidaritat expressada en termes de racionalitat econòmica. Això i una aplicació sistemàtica i ben ordenada del principi de subsidiarietat. Crec que els grans eixos són clars i la forma de concretar posseeix lògiques dificultats per a res insalvables. La gran barrera és la incapacitat política, que no és de persones, sinó de cultura : amb la política desvinculada, on al desistiment d'uns s'oposa com a alternativa la venjança justiciera d'altres, el fracàs està assegurat.

Cap comentari: