16 de novembre de 2015

"No hi ha marxa enrera", suggeriment per formar govern, per Ramón Cotarelo



"Per molt alt que sigui el cost de la independència, molt major serà el de la no-independència"


Ningú no va dir mai que la independència sortiria gratis. Tenen raó els neoliberals més extrems: "No hi ha esmorzar gratis". Tot té un cost. I, quant major és el fi, més elevat és el cost. La independència, l'estadi més alt al que pot aspirar una comunitat digna i lliure, té el màxim preu que es pot imaginar, fins i tot el de renunciar a qualsevol d'altres referències ideològiques o vitals per la independència, com per la llibertat, ja que no són el mateix, "la vida i la hisenda s'han de donar", com deia el Quixot.

Per molt alt que sigui el cost de la independència, molt major serà el de la no-independència. Tots els mals i desgràcies que els unionistes vaticinen en cas d'emancipació es faran realitat en el de la continuïtat de la dependència. I algun més. Aquests mals auguris són projeccions de la insatisfacció actual. La conservació de l'statu quo, fins i tot la involució, serà la veritable fractura social, així com la humiliació i la frustració d'una societat que va entreveure una oportunitat vital única només per a veure-la esfumar-se entre recriminacions recíproques.

Catalunya té una llarga sèrie de derrotes històriques quinta essència tots els anys a la Diada. Molts competents historiadors rivalitzen després en la tasca d'explicar un fracàs mantingut al llarg dels segles. Totes les derrotes comparteixen una causa general, a part de les específiques de cada moment: la falta de voluntat de victòria que es manifesta sempre que algú afirma voler la victòria però posa límits als costos que està disposat a assumir. ¿Això vol dir que no hi ha límits i que el fi justifica els mitjans, com pensen els jesuïtes? En absolut. Cap fi, ni la independència, justifica la immoralitat, la injustícia, la inhumanitat i menys un que és, precisament, moral, just i humà. Vol dir que, deixant el principi auri de la moral racional universal, encunyat en l'imperatiu categòric kantià (tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres) cap cost no és excessiu per aconseguir la independència, com no ho és per aconseguir la llibertat, perquè només la independència i la llibertat ens fa amos de nosaltres mateixos.Imputar a algú altre la falta de voluntat per assolir l'objectiu comú sense haver provat de manera fefaent que la pròpia té manca de límits excepte el mencionat de la regla auri és un subterfugi, l'única utilitat de la qual consisteix en evadir la responsabilitat a l'hora de la derrota. És preparar el camí per a consolar-se encaixant un fracàs més, traslladant l'oportunitat actual a un imprecís horitzó futur. La molt comprensible tendència humana a nadar i guardar la roba, a assegurar-se una justificació i un consol per al cas de no aconseguir l'objectiu previst que, entre d'altres, retrati la faula de la guineu i el raïm, només coneix un mitjà segur d'evitar que es produeixi la desestimació: cremar les naus, volar els ponts de retirada, cegar el camí de tornada, no deixar expedit sinó el que porta endavant.

Els principals dirigents independentistes estan avui immersos en tenses i abstruses negociacions per aconseguir una fórmula que permeti un govern a Catalunya i que aquest govern apliqui el full de ruta de la desconnexió i cap a la independència. Ho fan en un context de forta pressió exterior, amb un Estat disposat a portar la seva oposició a les seves últimes conseqüències. Però també enmig de contradiccions i tensions internes que incrementen la desconfiança entre els sectors en negociació. Uns sospiten que alguna concessió suficientment significativa del nacionalisme espanyol desactivaria el propòsit independentista dels altres, i aquests es malicien que el maximalisme d'aquells només emmascari la falta de compromís real i efectiu amb la independència com a finalitat en si mateixa. Mentrestant el creixent desànim d'una ciutadania a la qual se li exigeix una paciència i una confiança en els seus líders a la que aquests estan obligats a respondre de manera positiva. Sense comptar amb l'expectativa d'aquells espanyols que, d'acord amb un llibre recent d'Alfred Bosch, veuen una oportunitat favorable a la independència de Catalunya, per alambinat que pugui semblar.

Per això, ¿què tal si els principals responsables de les negociacions es reuneixen en públic i es comprometen solemnement a tenir un govern català que porti endavant el full de ruta i en un pla específic, siguin quines siguin les circumstàncies? Això és , fer el mateix que estan fent ara, però cadascú pel seu compte, tractant de calmar els seus respectius electorats. L'acte seria conjunt i equivaldria a un pacte formal, d'aquests que es compleixen. Seria un acte equivalent al de cremar les naus, demostrant que no hi ha marxa enrere ni camí de retorn. Perquè no n'hi ha.

La derrota no és una opció


http://www.mon.cat/cat/notices/2015/11/ni_hi_ha_marxa_enrere_153482.php