Avui 03.11.2025, per fi cau Mazón. La gent es concentra a la plaça de la Mare de Déu a València ciutat, per celebrar-ho.
Amb el judici al fiscal general, Espanya no demostra autoexigència com a Estat, sinó la instrumentalització política dels tribunals, que Catalunya ha tastat a bastament"
El Món - Silvia Barroso - 31.11.2025
Dilluns gloriós en la política espanyola. Perquè la dimissió de Carlos Mazón,
que hauria de ser política valenciana, és sobretot política espanyola. I
l’ha anunciat mitja hora abans que comencés el judici contra el fiscal general de l’Estat del PSOE com a spin off d’un
afer del PP, el frau comès per la parella de la presidenta de la
Comunitat de Madrid. Mentrestant continua, a dies soterrada i altres
dies a camp obert, la guerra entre les dues branques de la judicatura espanyola.
La dimissió del president de la Generalitat del País Valencià per la
pèssima gestió de la Dana que va provocar més de 200 morts és, en part,
resultat de la pressió popular. Però principalment es deu al
càlcul dels interessos del PP en la seva batalla amb el PSOE a escala
estatal, que inclou el càlcul electoral en el que consideren un dels
seus feus. Aquesta guerra entre les dues Espanyes també ha
sigut la clau de l’actitud que ha mantingut el govern de Pedro Sánchez
en els dies posteriors a la tragèdia i l’any que ha seguit, evitant
decisions que l’impliquessin més del que era estrictament necessari i
presumint de la part de la reconstrucció que li tocava.
Passa el mateix en l’afer del fiscal general. Álvaro García
Ortiz no és jutjat per escrupolositat i rigor. Els que l’acusen no tenen
un respecte reverencial pels procediments judicials i les bones
pràctiques. Si hi ha algú de tots ells que no hagi participat
mai en una filtració periodística –si realment va ser decisió del fiscal
general, cosa que s’aclarirà o no però que no tindrà res a veure amb la
sentència– que tiri la primera pedra. Amb aquest judici, Espanya no demostra autoexigència com a Estat, sinó la instrumentalització política dels tribunals. Una arma que Catalunya ha tastat a bastament i que ara una Espanya utilitza contra l’altra.
A diferència del que va vaticinar Aznar –gràcies als seus deixebles,
d’una banda, i a la paralització de l’independentisme, de l’altra—, Espanya es trencarà abans pel mig que per Catalunya. Però l’apedaçaran i la continuaran fent servir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada