15 de gener de 2018

"Necessitat supera legalitat" per Joan J. Queralt. Article recomanat per J. Antich.




Dilluns, 15 de gener de 2018
A tots els sistemes els cal defensar-se del que entenen que són atacs contra la seva línia de flotació. Pot passar, com és el cas d’Espanya, que l’Estat, incompetent i autoritari, incapaç de fer mecanismes polítics, només branda la bandera de la llei i només la llei com el màgic ungüento amarillo (perdó pel castellanisme, no pel color).

El reduccionisme legal per a la superació de conflictes porta a un atzucac del qual no es pot sortir més que de la mateixa manera que no s’hi havia d’haver entrat: amb política. Tanmateix, aquest Estat, que branda la llei i només la llei, queda pres del seu propi designi i la defensa de l’Estat fa crisi a cada pas, cada pas legal és més absurd que l’anterior i engrandeix el conflicte, fent més difícil una solució raonable, és a dir, pactada i, per tant, política.

Com que la llei òbviament és insuficient per resoldre conflictes radicals, l’Estat es troba indefens. Li manquen mecanismes de superació del conflicte. Per això, malgrat que brandi fins a l’extenuació la llei com l’únic instrument possible, aquesta es demostra un element de poca o nul·la força persuasiva. Fins i tot la seva capacitat retòrica és ridículament irrellevant.

Per això, malgrat que l’Estat pretén presentar-se com a campió en solitari de la legalitat i el legalisme, fuig de la llei i de la seguretat jurídica i de tots els principis democràtics que coneixem, a l’hora de defensar-se.

La separació de poders —en què els jutges no creen normes, només les apliquen—, el dret penal d’un Estat social i democràtic de dret basat en l’indeclinable principi de legalitat, la proporcionalitat —mostra inequívoca del dret democràtic— o el principi d’humanitat —fruit de la qualitat humana indestriable que és la dignitat de la persona—, per només esmentar unes poques bases que creiem sòlides com roques, se’n van en orris. Desapareix la legalitat, l’ADN de l’Estat exemplar que es vol vendre, i arriba, ves per on!, el principi de necessitat.

Pel que fa al cas del manteniment dels empresonaments del vicepresident Junqueras, del conseller Forn i dels Jordis (i de l’exili forçat del president Puigdemont i quatre dels consellers del seu Govern), hem passat de veure les decisions judicials presidides pel principi de legalitat a veure-les presidides pel principi de necessitat.

Vegem la interlocutòria del 12 de gener d’enguany. Es crea un supòsit de restricció de drets dels investigats que la llei desconeix. El jutge aixeca requisits, envaeix competències exclusives i excloents del Parlament i criminalitza el dret de manifestació. Una llosa a la porta de sortida de la presó.

Dit ras i curt, a parer meu —i d’un nombre creixent de juristes acreditadament responsables en el maneig del dret—, la interlocutòria de l’instructor del TS fretura de bases legals per denegar la llibertat provisional a Junqueras i negar-li l’excarceració puntual (amb trasllat permanent a Barcelona) per acudir a les sessions del Parlament de Catalunya del qual, com cap de llista del seu partit, és membre.

Anem a pams. La limitació als investigats dels seus drets polítics no està prevista a cap llei. Ans al contrari, els presos només tenen limitats el dret a la llibertat i els que específicament estableixi la condemna, com preveu l’article 3 de la Llei Penitenciària. Ací no hi ha condemna encara; per tant, l’únic dret limitat és el de llibertat ambulatòria, que no és precisament poca cosa.

Per cercar una base, inexistent, reitero, l’instructor va a parar a un precepte legal que explora i reconeix que no pot aplicar: l’article 384 bis de la Llei de processal penal. Deixant de banda qüestions —que el jutge tampoc toca—, com què cal entendre per rebel a la llum d’aquest precepte d’excepció, el cert és que les mesures restrictives per a l’exercici de càrrecs públics que preveu aquesta disposició només es poden aplicar als investigats quan arriben a la situació de processats. Falta, sembla, molt per arribar a aquest estadi, atès que en totes les resolucions emeses fins ara es parla del caràcter inicial de la causa i que només som en presència d’indicis que cal investigar i corroborar.
Malgrat aquesta inaplicabilitat, l’instructor, tot partint d’un tàcit principi de necessitat, dissenya la restricció de l’exercici del càrrec públic del presoner, el de diputat al Parlament de Catalunya, i manifesta que no el deixarà assistir a determinades sessions parlamentàries, com sí que s’havia fet anteriorment (d’exemples n’hi ha als parlaments espanyol i basc). Per més que busquin a les lleis, no trobaran cap previsió que un investigat no pugui sortir de la presó per a un tràmit com el que Junqueras sol·licita. Això és, a parer meu i, pel que veig, repeteixo, de molts altres juristes, una vulneració del principi de legalitat.

Però la cosa no acaba ací. El que és gravíssim és que, sense base legal de cap mena, hom aplica una restricció analògicament (en dret penal i sancionador, l’analogia contrària al ciutadà està constitucionalment prohibida). En efecte, aquesta mesura només és prevista un cop s'ha estat processat pels delictes de terrorisme —fruit d’una legislació d’emergència que data dels anys noranta i està avalada pel Tribunal Constitucional en la sentència 71/1994. Aquesta sentor antiterrorista com a font de la laminació de drets fonamentals del vicepresident Junqueras no casa amb cap mena de garantia, per laxa que sigui.

Per si això fos poca cosa, se centra l’anàlisi de la limitació de drets sense base legal en els drets del presoner al càrrec, reconeguts a l’article 23. 2. de la Constitució. No entrarem en aquesta retòrica discussió aliena a la causa, que sembla destinada a fer més inintel·ligible la raó del càstig. Sí que cal, si més no esmentar, que l’article 23.1. ha quedat esborrat del patrimoni jurídic dels ciutadans —votessin la llista de Junqueras, o no—, quan s’impedeix el ple exercici, sense cap mena de base legal, del dret dels ciutadans a intervenir en els afers públics per si mateixos o mitjançant representants. Fer de diputat és molt més que votar les resolucions en el ple de la cambra. És tan obvi que hom s’enrojola per haver-ho d’esmentar.

Per dur a terme la seva limitació de drets al marge de les previsions legals, l’instructor fa dues coses per a les quals fretura de tota mena d’habilitació legal. Com que l’article 93 del Reglament del Parlament preveu la delegació de vot, entre altres casos, en els supòsits d’incapacitat perllongada del diputat, el jutge tira pel dret i acorda “Declarar la incapacidad legal prolongada de estos investigados para cumplir el deber de asistir a los debates y las votaciones del Pleno del Parlamento de Cataluña”. O sigui, en un procés penal, en la fase d’instrucció, inicial, com es reitera un i altre cop, sense sentir la part afectada, el jutge acorda una incapacitació per assistir al Parlament. A aquestes alçades de la lectura de la interlocutòria, fa estona que hom ens ha endinsat en la jungla de la pura i crua necessitat, lluny dels paràmetres propis d’un estat de dret.

No únicament es procedeix a declarar aquesta incapacitat, sinó que a més, vulnerant la intangibilitat del Parlament, es prohibeix la presència virtual a les sessions per via telemàtica, cosa que correspon en exclusiva a la Mesa de la cambra. O sigui que la capacitat d’autoorganització parlamentària ha esclatat i queda sotmesa a la voluntat d’un jutge instructor, en un procés en el qual el Parlament ni és ni pot ser-ne part.
Es rebla el clau de la limitació de drets amb una quasi queixa a l’hora de parlar dels eventuals trasllats des dels centres penitenciaris al Parlament. Així, manifesta la resolució: “Con estos precedentes y con estas condiciones actuales, afrontar unas conducciones de salida y de retorno del centro penitenciario, en fecha y horas determinadas, con un punto de destino y de regreso bien conocido, y hacerlo con la garantía de que se desarrollarán despejadas del grave enfrentamiento ciudadano que puede impulsarse o brotar con ocasión del traslado de unos presos que suscitan su apoyo incondicional, es algo que este instructor no percibe con la garantía que reclama el mantenimiento de la pacífica convivencia que precisamente justificó la adopción de la medida cautelar.” Novament el dret de manifestació criminalitzat, encara que no sigui promogut pel mateix pres.

Per acabar d’arrodonir la superació del principi de legalitat —recordem-ho, el principi brandat com a divisa de l’Estat espanyol—, aquesta resolució es fa extensiva a Jordi Sànchez i al conseller Forn. Una de les bases processals més elementals, el dret al procés degut, rau que ningú pot estar afectat per una resolució en la tramitació de la qual no ha pres part. La interlocutòria de 12 de gener proppassat reconeix que cap dels dos presoners esmentats ha demanat res i, per tant, no ha estat part en el debat de la resolució esmentada; tanmateix, els en fa també receptors. Aquest nou extrem incrementa el desassossec per la deriva contragarantista en la qual sembla ja ficat de ple el sistema jurídic espanyol.

Això, ni de lluny, és el que pretenem ensenyar en les nostres classes. No sé on poden haver-se après aquestes noves normes, alienes al dret vigent.

Cap comentari: