Dilluns, 15 gener de 2018
Jordi Carbonell, president d’ERC entre el 1996 i el 2004, l’11 de
setembre de 1976, a Sant Boi, va pronunciar una de les frases mítiques
d’aquells anys de transició política, de debat entre la reforma i la
ruptura. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va dir des de
l’escenari muntat per l’Assemblea de Catalunya i es va convertir en el
titular d’aquella jornada. L’advertiment d’un antic lluitador
antifranquista, llavors independent, anava dirigit als que, esporuguits
per la força del militarisme franquista, volien passar pàgina ràpidament
del passat. Un dels errors de la transició va ser la pressa, però no
precisament per accelerar el canvi. Al contrari. El PSUC, malgrat que
era el partit més ben organitzat sota la dictadura, va imposar un ritme,
diguem-ne, lent a la transició amb l’excusa que calia atraure els
sectors moderats franquistes cap a les posicions democràtiques. Ara
sabem que el que hauria calgut era escarmentar-los de debò. Els
franquistes van poder sobreviure al dictador sense pagar el que devien.
L'agost del 1976 es va constituir la Comissió Onze de Setembre,
integrada per l'Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i
altres grups que no participaven en aquests dos organismes unitaris.
L'objectiu era aconseguir l'autorització per celebrar, de nou, la Diada
Nacional. Des del primer moment les discussions internes i les
negociacions amb el governador civil, Salvador Sánchez Terán, van ser
difícils. El governador civil era el guardià de les essències de la
legalitat d’aleshores. El Club Catalonia, liderat per Juan Antonio
Samaranch, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona, es
va despenjar de la convocatòria per desacord amb la referència a
l'Estatut republicà en el document unitari que s’havia de llegir aquella
tarda. Samaranch, antic falangista, encara no s’havia convertit en el
pròcer barceloní que es va voler vendre després del 92. Era un home de
la dictadura i per això molta gent es va oposar que l’Estadi Olímpic
portés el seu nom. Despenjat Samaranch i com que calia que a Sant Boi
parlés un conservador, es va haver de recórrer a Octavi Saltor, un
venerable escriptor catòlic, promotor de la Lliga Liberal Catalana, que
no obstant això, com va quedar demostrat a les eleccions de 1977, no
representava ningú.
La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme
La manifestació havia de tenir lloc a la Ciutadella però el govern
Suárez va vetar la proposta precisament pel simbolisme que havia intuït
Josep Solé Barberà, l’advocat comunista que havia fet la proposta.
Finalment, Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació, va autoritzar
la manifestació, que es va celebrar a Sant Boi a proposta de Josep
Benet. Els historiadors tenen predilecció per preservar la memòria i en
aquella ciutat del Baix Llobregat hi havia estat enterrat, per bé que
l’any 1976 res no ho indicada, Rafael Casanova. La plaça on va tenir
lloc el míting estava plena de gom a gom i Jordi Carbonell va encendre
els ànims en comparar el 1714 amb el 1939: “Que la prudència no ens faci
traïdors” —cridava mentre la gernació allí aplegada es desfeia en
aplaudiments. Va ser premonitori. La “traïció del líders”, per
resumir-ho amb el títol de les denses i acusatòries memòries de Lluís
Maria Xirinachs, va deixar oberta una ferida que el règim del 78 no va
saber suturar. Des dels inicis de la democràcia, la tònica general de
les polítiques autonomistes aplicades per l’Estat ha sigut la regressió
en comptes de la superació dels dèficits constitucionals.
Quan Carbonell va morir, el 22 d’agost de 2016, feia una mica mes de
mig any que s’havia constituït el Govern presidit pel MHP Carles
Puigdemont, després del famós pas al costat d’Artur Mas, rebregat per la
CUP. Els companys de partit de Carbonell, integrats a Junts pel Sí, van
repetir la mítica frase del 1976 una vegada i una altra per ressaltar,
suposo, que ells es mantindrien ferms en la defensa d’un full de ruta
que ens havia de dur al que va passar el 27-O, que no va ser altra cosa
que la proclamació de la República catalana, seguint el mandat de l’1-O.
Dubtar de l’altre és un dels esports favorits de l’independentisme.
Però hi ha unionistes catalanistes que s’han especialitzat a sermonejar
tothom, com Jordi Amat, aquest assagista que titlla d’irresponsables els
que defensen un projecte polític independentista simplement perquè
comporta riscos. Posar al mateix nivell les formes autoritàries
imposades pel PP a l’estat de dret i l’independentisme és un insult. És,
al capdavall, justificar la violència, la iniquitat, l’arbitrarietat,
les mentides i la xenofòbia promoguda pel PP i pels mitjans de
comunicació espanyols. De quina irresponsabilitat parla, aquest home?
Fins i tot un polític tan conservador con Churchill sabia, l’any 1945,
que el món estava canviant més de pressa del que podien canviar ells i,
per tant, que el gran error dels conservadors seria aplicar al present
els hàbits del passat. La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i
dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que
llavors deien pestes del pujolisme.
“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”
“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una
altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i
ara reclamen “realisme”, en una feliç coincidència entre unionistes i
repenedits. És legítim tenir por davant la repressió que aplica l’Estat
contra els dirigents polítics i de la societat civil del sobiranisme,
però l’acció política no pot quedar subordinada al temor sobre què ens
passarà individualment. Cal assumir les conseqüències del que s’ha fet i
de com s’ha fet. I si no es pot resistir l’estrebada, cal optar per
retirar-se de la primera línia. Aquesta no és l’hora dels adormits. Cal
saber defensar el que s’ha guanyat i no acceptar, si més no d’entrada,
les condicions de rendició que busquen l’Estat i l’unionisme. És per
això que el MHP Puigdemont, destituït il·legalment, com va quedar clar
en el recurs interposat pel Parlament contra el 155, ha d’afrontar el
debat d’investidura sense por. Un cop investit, si torna a ser destituït
o els partits unionistes recorren a argúcies reglamentàries per impedir
la investidura, ja es veurà què cal fer. És per això que la constitució
de la mesa del Parlament i el debat d’investidura són dues cares d’una
sola moneda. Separar-ho és una trampa que faria perdre la legitimitat
que avui és a mans dels sobiranistes.
Prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Puigdemont i el seu Govern al capdavall ens convertiria en traïdors
Temps hi haurà per determinar si fins a l’aplicació del 155 hem viscut una fase naïf del procés, com indiquen alguns articulistes lligats al passat i que recomanen calma des dels diaris unionistes, o bé si ha quedat demostrat que almenys la meitat del poble de Catalunya està disposada a mantenir les posicions. La idea de legitimitat va donar la victòria a JuntsXCat en detriment d’ERC i la CUP. Aquesta legislatura, que serà llarga, no en dubtin, perquè cal refer l’autogovern, tanmateix no serà normal perquè comença amb una gran anormalitat, que és que l’Estat vol alterar la voluntat popular impedint que el líder de la majoria sobiranista sigui investit president. Serà una legislatura presidida pel conflicte, d’això tampoc no cal dubtar-ne. Dir el contrari seria enganyar-se o bé demostraria que ha triomfat el vell autonomisme de la mà dels que ara criden a la prudència. Ens cal formar ben aviat un Govern per començar la remuntada, però cal, també, que preservem la legitimitat, perquè prescindir-ne, prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Carles Puigdemont i el seu Govern, al capdavall ens convertiria en traïdors a l’esperit de l’1-O i el 27-O. Jordi Carbonell ho tindria avui tan clar com ho tenia el 1976.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-que-la-prudencia-no-ens-faci-traidors_229212_102.html
Altres articles sobre Jordi Carbonell:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada