14.11.2019 - Vilaweb
L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.
Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt
intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat
‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de
tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran
velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de
desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de
muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de
desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen
velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites
un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a
no causar un accident. No és possible dirigir-los.
El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir
que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable
l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política
habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent
perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara,
la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense
adonar-te’n.
I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta
primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va
adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va
ser la judicialització i la negació de la política, cosa que ha posat
l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos
quiets i esperar a veure com s’estavellen…
Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya
podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda,
perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit
d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i
aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina.
Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement
no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»
Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho
haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i
la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I
avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara
Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes
per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part
de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa
per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer
política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement
ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no
depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a
la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via,
molt en concret els del cantó europeu.
I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha
començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual
pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o
detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire
llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica
sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada
encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol.
De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a
tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu
que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de
les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del
codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a
Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla
implica, a tot estirar, una multa.
Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina
manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més
la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu
imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència
que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una
dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?
Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la
AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva
del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent
sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les
mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent.
De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que
judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els
duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada