4 de gener del 2021

Comtat de Barcelona o regne de Catalunya? La història entre els anys 1000 i 1150.

 El matrimoni entre Ramon Beren-guer IV i Peronella va ser una absorció aragonesa? El comtat de Barcelona va ser una possessió del regne d'Aragó? Un comte -independent-estava supeditat a l'autoritat i al prestigi d'un rei? L'economia, la demografia i les armes comtals -independents- eren molt inferiors a les reials? Aquests interrogants, explicats a la manera espanyola, han fabricat una història simplificada que, interessadament, nega l'existència del comtat de Barcelona, entitat política independent, protagonista de la seva pròpia història i de la de Catalunya. Els comtes independents de Barcelona no van ser mai Reis, tot i que exercien com a tals en el context geogràfic i polític del territori que, més endavant, seria el Principat de Catalunya. Llavors la gran qüestió és: per què els comtes barcelonins no es van titular Reis? I l'altra gran qüestió és: si Barcelona -nucli dels comtats independents catalans- s'hagués articulat com un regne, la història hauria estat diferent?

França: mare o madrastra?

Per donar resposta a la primera qüestió ens cal retrocedir fins a la centúria del 800. Un viatge de 1.200 anys. En aquella època els comtats catalans eren districtes adminis-tratius i militars d'una regió de l'imperi franc anomenada Gòtia, que cobria el territori entre Nimes i Barcelona -les actuals Llenguadoc i Catalunya Vella-. Una bona part del solar de la cultura nord-ibèrica, netament diferenciada de la resta de cultures peninsulars i continen-tals. Carlemany ho tenia molt clar. El Sud és el Sud. Singularment insòlit. I els seus reials descen-dents, també. Perquè quan Al-Mansur, a l'alba de l'any 1000, va devastar a sang i foc els dominis meridionals de l'imperi franc, el rei Lotari va mirar cap a una altra banda. Barcelona va quedar reduïda a cendra. I els comtes catalans van edificar un nou país redibuixant les relacions amb les grans potències del moment. Es van entendre amb el gran rival de França: el Pontificat -l'origen de les quatre barres-. La independència de facto.

Jaume I, en la conquesta de Mallorca

El camí en solitari

Durant la centúria del 1000 els comtats independents catalans -la meitat sud de la Gòtia- van consolidar la seva independència amb una activa política de pactes amb Roma i amb Còrdova -la capital andalusí-. També amb les repúbliques marítimes de la penín-sula italiana. I quan el califat es va desintegrar, amb les taifes indepen-dents. Aquestes intenses relacions comercials i  diplomàtiques, lidera-des pels comtes barcelonins, són la prova més evident que l'antiga Gòtia dels francs -la part sud- actuava i era reconeguda com un territori independent. Barcelona es va convertir en la impulsora d'aquestes polítiques i els seus comtes en els rectors d'aquestes estratègies. La resta de comtes catalans els reconeixien un ascendent, com en una família de germans orfes els petits ho reconeixen al més gran. L'origen de la capitalitat de Barcelona i del seu paper prota-gonista en la història de Catalunya.

Per què comtes i no reis?

En aquell camí de creixement i consolidació els comtes de Barcelona i els seus inseparables aliats -la burgesia mercantil barcelonina- es van inspirar en el model dels principats de la bota italiana. Petits territoris indepen-dents -Venècia, Florència, Pisa, Livorno, Milà, Gènova-, econòmica-ment i políticament molt po-tents, governats per un dux, un comte o un príncep. Amb el suport incondicional de les seves respec-tives burgesies mercantils. Això explica, també, l'aturada sobtada -si més no el ritme lent- del procés conqueridor. Mentre que -en aquell segle- els aragonesos i els navarresos posaven els peus a les aigües de l'Ebre, i els castellans, els lleonesos i els portuguesos a les aigües del Tajo; els catalans ben just havien arribat als afores de Tarragona. Aquest particular esce-nari havia dibuixat un paisatge que feia innecessari un cop de mà -un cop d'autoritat- per convertir els comtes barcelonins en reis d'alguna cosa. La transversalitat catalana.

Aragó: germana o cunyada?

Aragó també formava part del solar de la cultura nord-ibèrica. Un origen comú i una cultura compartida. Fins i tot, les llengües aragonesa i catalana de l'any 1000 tenien moltes similituds. La força del substrat, l'herència comuna. Però, en els segles precedents, havien viscut una història diferen-ciada. Catalunya era un país feudal, com ho era tota l'Europa central i occidental. I això volia dir que els comtes -tant fa de Barcelona o de Besalú- exercien més com a coordinadors dels diferents poders -l'Església, l'aristocràcia militar, les viles i ciutats- que com a sobirans efectius. A ells -pel prestigi i no per l'autoritat del títol- els corresponia la tasca de posar d'acord tothom. En canvi a l'Aragó -com a la resta de dominis cristians peninsulars- el feudalisme s'havia imposat d'una manera genuïna i matisada. El precedent més remot de la cita contemporània Spain is different,- que havia donat com a resultat un model senyorial autoritari i pira-midal on el rei exercia com un cabdill.

 https://www.elnacional.cat/ca/cultura/comtat-barcelona-o-regne-catalunya_131499_102.html