27 de juny del 2022

L’ofici més antic del món no és un ofici. Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària.

 

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària

 

 

Marta Rojals. 25.10.2021 - Vilaweb


L’anunci del govern espanyol d’abolir la prostitució, que ja veurem com acaba, em retorna al cap una escena de fa uns quants anys, després d’una victòria sonada del Barça –ja veus si en deu fer, d’anys–: servidora passava pel costat d’un prostíbul de la zona alta, d’aquells disfressats de bar de copes, i de la nit de celebració recordo una colleta de pijets d’edat universitària, embufandats i enriolats, fent que-sí-que-no davant de la porta negra i emmirallada del local. Al final va ser que sí, i el que em pensava que era una broma d’aficionats borratxos va resultar que era una realitat.
 
 
Ens hauria de sorprendre, en aquest punt de la pel·lícula, veure puters jóvens, sigui de fet o en potència? Nanos perfectament funcionals, amb el cent per cent de mobilitat i dues manetes en total? De fet, ja fa temps que les dones prostituïdes expliquen que l’edat mitjana dels puters és cada vegada més baixa, i que moltes ja tremolen perquè els novells els demanen pràctiques més denigrants, influïts pel porno de violació, és a dir, pel porno amb què puja avui la canalla. Pràctiques que les noies que tenen a mà no hi accedirien de grat, o que potser, perquè hi accedissin, les haurien de forçar. I, és clar, susceptibles com són les nanes d’ara, qualsevol et clava una denúncia i, si no et toca un jutge comprensiu, et pot fotre la vida enlaire. Més val pagar, tu, i fora conflictes morals.


Un recurs molt suat quan parlem del desgrat de prostituir-se és la comparació amb treballar a la mina, o amb qualsevol altra ocupació física. I és que l’equívoc de dir-ne “l’ofici més antic del món” pressuposa que qualsevol activitat, pel sol fet de ser remunerada, ja és una feina. La guionista i humorista Patricia Sornosa n’explicava així de curt la diferència: “Si ton pare entra al local on penques i tu no el pots atendre, no és una feina.” Cosa que encara és més clara si girem l’objectiu: si no te la pot fer una filla teua, o un fill, no és una feina. De fet, no hi ha intimitat més íntima, diccionari en mà, que permetre l’entrada d’un tros d’altri dins del propi cos, i el fet que per a la majoria de dones cis prostituir-se sigui l’última opció (per a les trans, moltes vegades és l’única), té més a veure amb això que amb la pega de no poder tributar.
 
 
No parlo de l’esclavatge expressament, perquè l’extrem es fa servir massa sovint per treure ferro a l’explotació dita voluntària, l’excepció dins del negoci a la qual s’aferren tants pro-legalització amb l’esperança –si no, quina?– que de cop deixaria de ser una fracció marginal. Perquè si legalitzar la prostitució no serveix perquè qui ho fa a desgrat vulgui fer-ho de grat, on és l’avenç de l’invent? Si la resposta és que com a mínim les prostituïdes podrien cotitzar i tenir drets laborals (he, explica-ho a una autònoma), continuaríem despistats del problema principal: penetrar un cos que no et desitja, és menys abús de poder si hi ha una factura pel mig?
 
 
Si es tracta de regular el negoci, tots els models són imperfectes –el prohibicionisme, l’abolicionisme, el reglamentarisme, el legalitzador–, i és que pretendre alterar el sistema establert de relacions de poder és d’una ambició fora mida. L’estat espanyol, sense fer res, ha esdevingut el primer de la Unió Europea en demanda de prostitució, el tercer a nivell mundial, i quatre de cada deu hòmens que hi viuen reconeix que ha pagat per sexe alguna vegada. En un entorn com aquest, és clar, el més fàcil és sostenir que aquesta xacra és un mal inevitable, la manera més suportable de dir que ficar-se dins de dones que no et demanen —per la via vaginal, oral o rectal— és inevitable, i que, si els qui no ho poden evitar ho fan per la força del bitlleter i no per l’altra, encara els hem de donar les gràcies.

 

Ens diuen que hem d’acceptar aquesta realitat, cosa que vol dir acceptar que l’accés a una dona per part dels hòmens –el 99% de puters són hòmens, el 80% de prostituïdes són dones– és de facto un dret, com reclamen obertament els incels o cèlibes involuntaris, i que el que cal és que les “professionals” que els l’han de procurar tinguin reconeguts els seus. I sí que cal, ara bé: d’aquí a fer passar aquesta fatalitat per una activitat econòmica més, home, no. Perquè això significa haver de desmuntar, per l’altra banda, la columna vertebral de l’educació sexo-afectiva igualitària, el missatge que intentem transmetre als jóvens que el seu cos és un temple, com ho és el dels altres; que només sí és sí, que no dir piu no significa consentir; que el desig és la mesura del consentiment entre les persones adultes.

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària, és desmentir totes les prevencions amb què creixen les noies en termes d’integritat física, perquè, al final, qualsevol negativa a sotmetre’s pot ser considerada com un escrúpol purità. De la mateixa manera, en els nois, és reforçar el missatge de dominació que reben per la via del porno de masses, perquè tot allò que una nana no els vulgui proporcionar avui i ara, sempre ho podran aconseguir pagant. Amb càrrec a la cartera i sense càrrec a la consciència, perquè, total, és una activitat tan digna com una altra.

 

 

 

 

 

 

 

___