19 de maig de 2022

Els països catalans sota l'aspiradora madrilenya

 

La inversió discrecional i els incentius generats per l'estat no tan sols es destinen preferentment a afavorir la capital espanyola, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l'Eix Mediterrani
Jordi Goula
 
 
 
 
 
 
 
Jordi Goula
18.05.2022 
 
 
Vivim temps convulsos, amb canvis constants i vertiginosos. No obstant això, hi ha qüestions de fons que no canvien, a l’estat espanyol, com ara l’estructura centralitzada sobre la qual es basa el seu model productiu i el repartiment no equitatiu entre les comunitats autònomes de la riquesa que es genera globalment. Són bàsicament tres, les autonomies de l’estat discriminades pel sistema de finançament i les inversions públiques: les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, que formen part de l’anomenada Euroregió Mediterrània. Arran de la situació econòmica espanyola, només hi ha aquesta disjuntiva: o aquests tres territoris es coordinen o quedaran xuclats per la potent aspiradora de Madrid. Vet aquí unes frases de la introducció d’un petit llibre excel·lent i aclaridor que us vull comentar.
 
 
És "Integració europea o marginació espanyola. El futur bifurcat de Catalunya, el País Valencià i les Balears", de l’economista Eduard Gracia, publicat per la Fundació Vincle i presentat abans-d’ahir. La hipòtesi sobre la qual treballa és que “la maquinària de l’estat espanyol, com a resposta a un mercat que l’arrossega en una direcció que no l’afavoreix, estaria fent servir el seu poder coercitiu per redirigir els fluxos econòmics cap a regions, activitats i butxaques més al seu gust, al preu, naturalment, d’allunyar els recursos dels territoris on serien més productius i reduir així el benestar dels ciutadans”.
 

Parlo amb l’autor i m’explica quins són els punts bàsics de l’argumentació que ha utilitzat per a demostrar la seva hipòtesi. D’entrada, diu que l’estat espanyol és un fet diferencial dins Europa. “No és com França, Itàlia, Portugal o Grècia, on la integració afavoreix els seus nuclis econòmics i polítics des de l’antiguitat, comenta. El fons de la qüestió, cal anar a buscar-lo en el fet que la qualitat institucional de l’estat és molt baixa i les decisions importants de distribució de recursos queden en mans d’uns quants grups de poder.

 

Uns grups de poder que tenen com a primer objectiu mantenir el seu statu quo, deixant de banda aspectes tan cabdals com l’eficiència i la productivitat. Que no estranyi ningú, doncs, que dins l’índex d’eficiència de la despesa pública de l’OCDE per al 2021, dels 37 països, l’estat espanyol sigui en el lloc 29. Potser un exemple més nostrat és el que va donar el professor Ramon Tremosa a la presentació: “El 50% de la inversió en trens de rodalia de l’estat els últims anys ha anat a Madrid.” No calen més comentaris, oi?

 

“Un dels fets que més m’ha colpit a l’hora de fer el llibre és haver tingut l’evidència, com més va amb més força, que si s’hagués deixat actuar lliurement a les forces del mercat, sense els entrebancs de Madrid, tant el Principat, com el País Valencià i les Illes serien regions clarament guanyadores en el si de la Unió Europea”, em diu. És molt dur i clar quan explica: “La política seguida pels successius governs espanyols ha escanyat lentament l’economia de Catalunya i el País Valencià, tot minant un dels pilars clau del seu potencial competitiu, com és la logística, que avui és crucial no només per si mateixa, sinó per les oportunitats que obre a altres activitats. Pensem que un nus logístic és també un bon lloc on establir qualsevol indústria que calgui integrar a una cadena de valor europea o global.”
 
 
En les pàgines del llibre també parla molt de Madrid i com ha arribat a tenir el pes que té dins l’economia actual. Està convençut que, malgrat les xifres que sovint es publiquen, en què la capital espanyola encapçala moltes classificacions de diferents variables econòmiques, els fonaments del seu edifici són febles. També pensa que en termes de competitivitat –més enllà dels discursos de la senyora Ayuso sobre els imposts– la comparació amb Catalunya “no té color”.
 
Com a exemple, esmenta el pes de l’alta tecnologia, que és especialment notable a la indústria catalana, atès que representa el 14,9% del VAB manufacturer de Catalunya –sobretot gràcies al sector farmacèutic– mentre que a Madrid és del 7%, al País Basc només del 2,9% i al conjunt d’Espanya del 6,3%. Com que el VAB manufacturer del Principat representa prop del 26% del de tot l’estat espanyol, aquest biaix cap a l’alta tecnologia fa que el seu pes s’enfili fins al 62% de les manufactures d’alta tecnologia a l’estat espanyol.
 
 
O també es veu en les patents, reflex de la innovació. “No ens hauria de sorprendre que el Principat sigui on es fan més innovacions patentables, com tampoc que el País Valencià quedi en un molt respectable quart lloc, mentre que Madrid queda relegat al lloc novè.” O en els articles científics d’alta qualitat de les universitats catalanes, on n’hi ha molts més inclosos entre els que figuren entre el 10% dels més llegits a tot el món. Sortosament, no tot són els diners que surten de les arques de l’estat.
 
 
D’alguna manera, podríem dir que Madrid i Barcelona és sector públic versus sector privat, encara que a Madrid hi hagi la majoria de seus de les grans empreses. Gracia comenta un exemple senzill ben aclaridor. Els serveis centralitzats del sector financer i les tecnologies d’informació i comunicacions (TIC) paguen uns sous mitjans de 37.700 euros a Barcelona i de 34.400 a Madrid. Per què es paguen més a Barcelona que a Madrid?, li pregunto. “He fet entrevistes amb professionals del sector que em confirmen que aquesta diferència salarial és real i, segons la seva experiència, es deu principalment a la demanda d’empreses internacionals que s’estableixen a Barcelona i ofereixen salaris més alts per assegurar-se de contractar el millor personal.”
 
 
“El fet que el factor diferencial siguin les empreses estrangeres –més allunyades de les dinàmiques del poder a Espanya– reforça, doncs, la impressió que la capacitat de Madrid de competir en aquest àmbit amb l’Euroregió Mediterrània és, en gran manera, resultat de la intervenció sostinguda de l’estat espanyol en favor de la capital.”
 
 
Com acabem de veure, a Madrid hi ha la seu de la majoria dels grans grups financers espanyols, de les grans constructores, elèctriques, petrolieres (Repsol, Cepsa), grups d’informació i comunicacions (Telefònica, Indra, Cellnex, Amadeus)… Això té una fortalesa i una feblesa. Segons Gracia: “No és casual que tants d’aquests negocis depenguin fortament de la demanda generada o de la regulació imposada per les institucions públiques. Pensem, per exemple, que entre el 2012 i el 2019, el 64,4% de l’import de les licitacions del sector públic estatal a Madrid el van guanyar empreses amb seu social també a Madrid.” La feblesa rau en el dia que s’acabi aquesta manera de fer. Vet aquí la importància que donen a voler mantenir l’statu quo per sobre d’altres consideracions. “Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”, indica Gracia.
 
 
És “l’estat contra el mercat”, com apunta Tremosa? Evidentment, la discrecionalitat amb què es dirigeixen les inversions amb l’objectiu últim –el de perpetuar-se a la capital espanyola– li donen la raó. “Això ja ho paguem els altres amb menys eficiència, amb el manteniment d’un dèficit estructural i un deute creixent.” L’exemple següent a mi em sembla definitiu i molt poc conegut.
 
 
He de dir que m’ha sorprès, perquè no el coneixia, l’espai que dedica Gracia a un índex de la revista The Economist. Resulta que publica regularment el seu Crony Capitalism Index, que identifica uns sectors –que inclouen els especialment rellevants a l’economia de Madrid– com els que típicament es beneficien més de l’anomenat “capitalisme d’amiguets”. Són els casinos, matèries primeres (carbó, fusta, petroli, metalls…), defensa, banca, infrastructures, construcció, ports i aeroports, utilitats i telecomunicacions. En la seva versió estàndard, l’índex calcula el pes sobre el PIB de les fortunes dels multimilionaris d’un país procedents d’aquests sectors. Però també mesura el pes de les seves fortunes sobre la riquesa total dels multimilionaris del país o –millor encara, perquè parlem d’amiguisme i, per tant, de relacions personals– el nombre de multimilionaris d’aquests sectors com a percentatge del nombre de multimilionaris del país.
 
 
Cal dir de seguida que l’estat espanyol queda especialment malament, pitjor i tot que alguns països que sovint ens sembla que estan més exposats a aquesta xacra, com ara Mèxic, Xile o Turquia. Quina sorpresa, oi? I molt pitjor que, per exemple, Itàlia, el més gran dels PIGS i potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus equivalents espanyols. En altres paraules, “això ens diu que el nucli dur del poder econòmic a Espanya neix, creix i es reprodueix gràcies a les rendes i privilegis que concedeix l’estat a aquests sectors i, per tant, va més lligat al poder públic que no a altres economies, fins i tot algunes, com la italiana, amb una qualitat institucional tan deficient com l’espanyola”, afegeix.
 
 
I vet aquí la conclusió a què arriba. “La implicació, òbvia i inquietant alhora, és que les elits que a Espanya s’han enriquit gràcies a activitats fortament dependents de l’estat tendiran a fer servir el seu poder sobre les institucions per afavorir els sectors que les han fet riques. Aquest biaix, en desviar recursos cap a activitats amb un component extractiu més alt, té un impacte econòmic especialment negatiu alhora que, com a resultat col·lateral, beneficia desproporcionadament la capital política.” Seguint aquest raonament, la inversió discrecional i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinarien preferentment a afavorir Madrid, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l’Eix Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu ha estat la clau que ha alimentat més encara aquesta tendència xucladora centralista. L’estat espanyol ha rebut molts diners de Brussel·les, amb els anys. Com diu Gracia, “no sabem fins quan estaran disposats els països més productius –els anomenats frugals– a continuar finançant aquestes dinàmiques parasitàries”. “Però és prou clar que un escenari de liberalització i integració europea on els estats perdessin poder discrecional podria ser molt beneficiós per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, que tenen molt a oferir a un mercat obert i d’aquesta manera estarien menys exposades a les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol que, en una situació ideal, no hi tindria cap poder. És, doncs, en aquesta cruïlla on el futur es bifurca: cap a la integració europea o cap a la marginació espanyola.”
 
No tinc més remei més que recomanar-vos-en la lectura. El llibre, el podeu despenjar d’aquí.


https://www.vilaweb.cat/noticies/els-paisos-catalans-sota-laspiradora-madrilenya/
 
 
__