Zapatero, el líder de Catalunya - comentari resultats eleccions generals 9 març 08

Ho he escrit en diverses ocasions i mitjans al llarg d'aquests tres darrers anys. No entenc com el PP podia aspirar a governar sense millorar substancialment els seus resultats a Catalunya. En les anteriors eleccions el PSOE va guanyar gràcies a Andalusia i al resultat del socialisme català, que li va treure 16 diputats d'avantatge, que era exactament la majoria que tenia en el Congrés.

Ara, si bé el PP ha millorat un pobríssim escó a Catalunya (que potser siguin dos, el setè de Barcelona de CIU no serà segur fins al dimecres), però el PSC ha assolit quatre més, la distància ha crescut en divuit, mentre que a Andalusia es reduïa sensiblement. A grans nombres, els divuit escons de diferència sobre el PP de Catalunya (potser disset), que obté Zapatero, li permeten perdre per dos davant del PP en la resta d'Espanya, i a pesar d'això governar amb una còmoda majoria. Aquesta és la realitat pura i dura.

Al llarg d'aquesta legislatura el Partit Popular ha tingut una política que difícilment podia ser assumida per la gran majoria de catalans. A aquesta situació se li suma la circumstància d'un dubtós encert d'enviar Pizarro a convèncer als empresaris catalans i al pobríssim, per no dir inexistent, lideratge que tenen els actuals responsables del PP català.

L'estirada dels populars en tota Espanya no ha existit a Catalunya . Solament ha aconseguit un diputat que no tenia, a Lleida, però ha quedat clavat en només cinc en la gran circumscripció de Barcelona, i té a Girona l'única província espanyola on manca de representació.

La campanya socialista a Catalunya ha estat relativament fàcil, en un sentit: anunciar una vegada i una altra la por al PP. A aquest creixement socialista hi han contribuït tots. Per descomptat ERC i IC, que sacrifiquen la seva viabilitat com a partit, a la moqueta i el cotxe oficial del govern. Això s'explica en els ex comunistes.
En definitiva fa anys que funcionen com la segona i petita marca del PSC, però el gran absurd és de qui proclamant-se independentistes s'han dedicat a fer política pro governamental del país de qui diuen que es volen separar. És una via insòlita cap a la independència.

Aznar va engreixar ERC en el 2004, proporcionant-li 8 diputats i ara Esquerra ha engreixat el PSC. CIU ha estat l'únic partit, excepte els dos grans, que ha millorat la seva posició i en això té molt a veure la campanya de Duran i Lleida, una figura que s'ha magnificat per la combinació d'un discurs ponderat, amb un lliurament i sacrifici personal extraordinari a pesar d’extreure-li un tumor del pulmó en plena campanya.
La qüestió ara és com administrarà la seva posició clau, si definint-se com una clara alternativa o apostant per fer el mateix paper que fins a ara ha fet ERC en relació als socialistes. Aquest segon cas li resultaria molt més còmode a Zapatero perquè per al CIU en una difícil situació governamental a Madrid i oposició a Barcelona li pot costar car.
Cal dir que CIU també ha contribuït a magnificar Zapatero, convertint-lo en el gran líder de Catalunya. Això mai havia succeït ni en el millor moment de Felipe González. Quan l'explosió d'aquest últim en el 82, la distància entre ambdues forces era lleugerament menor que ara, però en les eleccions següents, les del 86 i fins a les del 2000, la diferència entre CIU i el PSC es va reduir a un mínim d'un diputat i a un màxim de 3. El despenjament es va produir en el 2004, onze diputats de diferència, i continua ara, augmentat, perquè la distància entre ambdós ha crescut a 14.
En el 2004 la pèrdua va ser atribuïda als pactes amb el PP, que va arrossegar en la seva inesperada derrota a CIU. Però com és la causa que ara la distància creixi?
Altra reflexió necessària és per què a pesar de tots els danys catastròfics que ha vingut sofrint Catalunya en els dos últims anys, en alguns casos devastadors, com l'estar mes i mig incomunicada per ferrocarril amb la resta d'Espanya, no tenen cap repercussió electoral, ni com l'expectativa de problemes futurs, com les greus restriccions d'aigua que s'aveïnen o la capacitat de la Generalitat per a ajudar a trampejar la crisi, els han servit per a crear el més mínim dubte davant el monòlit socialista.
I és que en realitat el catalanisme, el soberanisme, l’independentisme, i totes les altres variants del que constitueix la majoria de l'electorat català han comès un error de proporcions històriques i tràgiques per a ells, quelcom que des de l'inici del catalanisme mai havia succeït: han convertit al president del govern espanyol en el seu líder.
autor: Josep Miró i Ardèvol- Forum Libertas
http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=10484