El parany de la inversió pública
Ramon Tremosa. Professor de Teoria Econòmica UB. 02.05.2006
La inversió pública avui és fonamental per al creixement econòmic d’un territori, essent avui molt gran el pes del sector públic en l’economia. Fa anys, la Revista Econòmica de Catalunya va publicar un article relatiu a l’impacte econòmic dels Jocs Olímpics de 1992 (n.18): una inversió pública de 0,96 bilions de pessetes en infraestructures hauria generat un creixement del PIB català de 3,4 bilions de pessetes. Com deia fa uns dies Eduardo Mendoza a l’Avui, sort que vàrem tenir els Jocs!
Atès que el nou finançament no donarà autonomia financera perquè la Generalitat pugui realitzar una política pròpia de grans inversions públiques, cal veure què diu la disposició addicional tercera del nou Estatut. Aquesta disposició estableix que “la inversió de l’Estat en infraestructures, exclòs el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), s’equiparà a la participació relativa del PIB català en el PIB espanyol durant un període de set anys”.
Aquest percentatge avui és del 18,5 % i s’inspira en la disposició addicional sisena de l’Estatut del 30 de setembre. Tot comparant aquests dos Estatuts, podem veure que ara s’estableix un període de set anys, quan en l’Estatut del Parlament el compromís era indefinit, d’acord amb criteris d’eficiència econòmica que prevalen en altres països. I també el text final elimina tota referència a les compensacions pel dèficit històric d’inversions de l’Estat a Catalunya, que les cambres de comerç han estimat en més de 6.000 milions d’euros.
Exemples de "bilateralitat efectiva"La Junta d’Andalusia va cobrar del Govern central 2.500 milions d’euros al juny de 2004, en concepte de “dèficits provocats pels models de finançament imposats pel PP”, segons la seva particular visió del tema. I la presidenta Aguirre també ha anunciat que, quan torni a manar el PP, pensa rescabalar-se de les retallades que li practica el ministre Solbes en les liquidacions finals del pressupost regional madrileny (en ingressos per impostos cedits 250 milions d’euros l’any 2005, tal com reconeix el mateix ministeri): aquests són dos exemples de “bilateralitat efectiva” en el règim comú de la qual els catalans, mani qui mani, quedem al marge.
Però l’aspecte més inquietant relatiu al compromís de la inversió pública de l’Estat a Catalunya fa referència al fons abans esmentat, l’FCI. L’any 2006 el govern central invertirà en infraestructures 12.467 milions d’euros, dels quals 2.306 (18,5%) ens correspondrien si s’apliqués el nou Estatut. Cal excloure, però, de la inversió pública el fons esmentat: avui l’FCI és petit i està dotat només amb 1.159 milions d’euros. Això vol dir que el 18,5 % català s’aplicaria a la diferència entre la inversió i el fons: 11.308 milions el 2006 i així ens en pertocarien 2.091.
'Per acabar consagrant el mateix el model de finançament actual al nou Estatut, en què més diners per a la Generalitat depenen de la voluntat del Govern central, s’han perdut dos anys molt valuosos. Dos anys en què altres autonomies han passat discretament per Madrid per projectar grans infraestructures per als seus territoris'
El diari El País, però, va publicar el 7 de febrer d’enguany una notícia a tota pàgina, segons la qual el Govern central planeja duplicar l’FCI. Tot recordant que l’objectiu d’aquest fons és “el de corregir desequilibris territorials”, el president ZP considera ara que cal donar més pes a l’FCI perquè és “el fons de solidaritat per antonomàsia”, i per això aquest fons sempre ha anat a parar íntegrament a les regions menys productives. Seguidament el conseller d’economia andalús prediu augments futurs molt més grans de l’FCI, ja que segons el seu criteri “la reducció dels fons europeus a les regions pobres exigeix el seu redisseny”. Això vol dir que si l’FCI es multiplica per tres o per quatre en pocs anys, les inversions en infraestructures de l’Estat a Catalunya quedaran molt lluny del pes del PIB català en el total estatal. El diari El País va il·lustrar la notícia amb una fotografia ben significativa: hi apareixen els ministres Solbes i Sevilla i el llavors secretari d’Estat d’Hisenda Miguel Ángel Fernández Ordóñez i tots tres riuen obertament.
Per acabar consagrant el mateix el model de finançament actual al nou Estatut, en què més diners per a la Generalitat depenen de la voluntat del Govern central, s’han perdut dos anys molt valuosos. Dos anys en què altres autonomies han passat discretament per Madrid per projectar grans infraestructures per als seus territoris. Al País Basc s’estan enllestint les obres del corredor logístic intermodal de Vitòria, que disposarà de 5 milions de metres quadrats, amb un gran suport inversor del Govern central i d’Abertis. El Govern aragonès ha pactat amb el ministeri que l’autovia Lleida-Viella pugi per la Franja, amb el que això suposa de marginació per a l’eix alternatiu Balaguer-Tremp-Sort. A Saragossa la plataforma logística PLAZA, amb 12 milions de metres quadrats, ja és el recinte logístic més gran del continent europeu: situat vora l’autopista, en dos anys hi arribarà l’alta velocitat i 40 vies de tren de mercaderies (el moll més gran de l’Estat). El seu aeroport ja disputa al de Vitòria el tercer lloc estatal en el trànsit aeri de mercaderies.
Mentrestant, a Lleida es dissenya un aeroport lúdic, deficitari i sense cap funció logística, i resta recursos perquè l’aeroport de Reus sigui alguna cosa més que receptor de vols xàrter turístics: situat a prop del port de Tarragona, de l’autopista i del TGV, entre Reus i el Penedès hi ha la millor ubicació per a la gran plataforma logística del sud d’Europa. Si traspassen l’aeroport de Reus, ara que perdem indústria per la deslocalització, tindrà la Generalitat diners i els partits catalans influència a Madrid per impulsar un centre logístic de distribució de mercaderies semblant? O ja fem tard?
Vegin també: 2on blindatge: Queda escrit per llei l´obligació de publicar el 30 de juny de cada any la balança fiscal amb Cat al BOE? / - Finançament i Estatut 5
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada