5 de febrer de 2011

Operació “Bank”

Les Caixes seràn  Bancs, 4

(Breu resum de la història de La Caixa. Nota QK Llum)

02/02/2011

"En aquest terreny hi caben totes les suspicàcies, però hi ha alguns fets que són innegables i coneguts"

Francesc Sanuy
Ara que, en una operació llampec, però per això mateix, llargament premeditada, tramada, ordida i premeditada, La Caixa finalment ha abjurat de la seva personalitat jurídica i dels principis rectors que marcaven els seus Estatuts fundacionals, potser serà d’alguna utilitat posar el retrovisor. Així observarem possiblement quina ha estat l’evolució d’aquella entitat inicialment benèfica que ha desembocat en una transformació mutant per a convertir-se, en definitiva, en un banc. He refrescat, doncs, la memòria i he repescat algunes coses que vaig escriure fa més de 5 anys en el meu llibre “Informe Sanuy: defensa del petit comerç i critica de La Caixa” (Editorial La Campana). I em fa l’efecte que algunes de les coses que llavors vaig dir encara s’aguanten avui. La Caixa va néixer el 1904 com a conseqüència de la vaga general del 1902. La iniciativa va sortir de set agrupacions patronals que van entendre que calia crear elements amortidors dels conflictes socials i concretament una caixa que garantís la jubilació dels obrers. Lluis Ferrer i Vidal va ser el primer president de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i Francesc de Moragas en va ser el primer director i tenia d’assessor Enric Prat de la Riba. Fins el 1939, La Caixa va instaurar els homenatges a la vellesa i els programes d’assistència a la gent gran. Va crear l’Institut de la Dona que Treballa que, amb la dictadura franquista va passar a anomenar-se Institut de Santa Madrona i també el Patronat de Catalunya per a la lluita contra la Tuberculosi o la xarxa de cases de cultura i biblioteques. Era, per tant, una institució dedicada a l’interès general. A partir del 1931 va dur a terme importants operacions creditícies amb la Generalitat i seguint les directius i prioritats que marcava el govern de Catalunya, cosa que, evidentment, no ha passat amb la Generalitat recuperada al 1980. La victòria del bàndol feixista a la guerra civil (36-39) va estroncar tota aquesta brillant trajectòria i va esborrar completament, el seu destacat paper d’entitat socialment innovadora.

Amb les tropes franquistes van entrar a Barcelona una sèrie de persones amb l’encàrrec d’apoderar-se de múltiples poltrones directives. El qui va ocupar La Caixa en nom del règim es deia Enrique Luño Peña. Va ser l’artífex de la descatalanització i esterilització d’una entitat que, amb l’esquema totalitari va passar per decret a fer el drenatge de l’estalvi català i, en virtut d’uns coeficients d’inversió obligatòria, dedicar-lo a finançar les operacions del poder centralista i molt especialment de l’INI (“Instituto Nacional de Industria”) que presidia el Marquès de Suances. I així es va anar desdibuixant el seu perfil progressista i benèfic. Una de les novetats d’aquella etapa tan llarga com negra va ser la construcció de pisos de lloguer “d’alt standing” que diríem en llenguatge actual i que s’adjudicaven bàsicament a famílies o persones amb els contactes adequats o de l’entorn més proper als directius de la casa i que, finalment, van comprar-los en condicions molt favorables. Al final de la dictadura, va aparèixer com a Director General Josep Vilasarau que, durant el franquisme havia ocupat les direccions de Política Financera, de la CAMPSA i de la Telefònica i que formava part d’aquell nombrós conjunt de directius que van perllongar en el temps un franquisme sociològic encara present avui i més fort que mai, entre els poders fàctics que envolten i utilitzen “pro domo sua” els poders de l’Estat. I La Caixa no va tornar, naturalment, a l’esperit dels seus inicis amb la creació, per exemple, de l’Empar de Santa Llúcia o l’Institut català dels Cecs o l’intent de mitigar o pal•liar modestament els abusos del capitalisme salvatge. Ans al contrari, va tancar clíniques i serveis socials i va orientar l’obra social cap a activitats culturals elitistes i cada vegada més escampades fora de Catalunya, verbigràcia, a Madrid. La justificació d’un viratge tan gran era que, en democràcia, l’Estat del Benestar, correspón als poders públic i que l’entitat quedava alliberada de participar en activitats benèfiques o solidaries i podia concentrar-se en activitats recreatives per a les minories selectes. 

Posteriorment, quan Fornesa va assumir la presidència es va desmarcar d’aquesta línia i va establir que, com que els beneficis d’aquell any havien estat de € 2.000m., se’n destinaren 500, és a dir la quarta part, a l’obra social. Ja se sap, però que l’alegria dura poc a casa dels pobres. I a l’any següent, amb uns resultats de 4.000 m. ja no es va complir el compromís anunciat d’un 25 p.c. a cada exercici. L’explicació va ser que la xifra s’havia doblat gràcies a uns beneficis atípics i extraordinaris, com si això justifiques la reducció d’una aportació proporcional solemnement anunciada. En tot cas, al menys, Fornesa va formular un propòsit d’esmena, i en lloc de regalar embarcacions de luxe a les altes jerarquies, va indicar el propòsit de destinar recursos a combatre malalties oncològiques i neurovegetatives. Si això s’hagués portat a la pràctica, hauria significat una rectificació de la via tecnocràtica i deshumanitzada adoptada per l’entitat que, tanmateix, pel que fa a la publicitat, s’anuncia referint-se a la seva ànima que molts francament no acaben d’entendre en que deu consistir. A partir de la fusió amb La Caixa de Barcelona (o dels Marquesos), el 1989, La Caixa va seguir una política expansionista, contrària a la dels bancs que tancaven sucursals i oficines, i es va esforçar per obrir-ne a la resta d’Espanya, potser per a sostreure’s a la tutela de la Generalitat sempre aparentment més incòmoda que la supervisió llunyana del Banc d’Espanya. Quin error! Resulta que s’ha demostrat que és precisament la política centralista del governador M.A. Fernàndez Ordóñez la que ha forcat la bancarització de les caixes, a no ser que l’operació s’hagi dissenyat de comú acord.

En aquest terreny hi caben totes les suspicàcies, però hi ha alguns fets que són innegables i coneguts. Per exemple, en el meu llibre de novembre del 2005 ja indicava que Vilarasau va visitar el ministre Rato per a convèncer-lo de la bondat del seu projecte de privatitzar La Caixa. La idea era convertir la fundació que presidia ell mateix en propietària del paquet de control, cosa que, de passada, col•locaria el seu titular en la posició d’amo absolut. Afortunadament, la proposta no va ser acceptada. Al contrari, en la modificació de la legislació bancària espanyola que es va fer per adaptar-se a les normes internacionals de transparència financera, es van definir les caixes com a entitats privades, però de dret públic. En aquell moment, la gestió diguem-ne deslleial de Vilarasau no va prosperar i en va tenir la penitència. A l’hora present, però, sembla que tothom trobi natural que, en canvi, allò mateix sigui avui perfectament acceptable. Viure per a veure!

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/02/operacio_bank_63170.php
 

Cap comentari: