Foto de forotrenes.com
""El país necessita passar de 300 trens diaris a 1.800 i que passin de la llargada de 400 metres a 750"
Francesc Sanuy - Cada dia són més les veus que es plantegen la sortida independentista catalana en relació a una Espanya que ens arrossega a tots en la seva caiguda cap al fracàs, la insignificança, l’atur, la crisi econòmica, la misèria dels segments més desfavorits de la societat i l’holocaust d’una classe mitjana que ja no pot arribar a final de mes i seguir sufragant la indecent ostentació de riquesa de la funesta “minoria selecta”. Els dos últims professors que, molt encertadament han abordat la qüestió són Modest Guinjoan i Xavier Cuadras en el seu llibre “Sense Espanya”. El resum de les seves conclusions el va fer de la manera magistral a la qual ens té acostumats el catedràtic Germà Bel en el termes següents: es necessitaria un boicot del 80% de les vendes a consumidors i el 50% de les vendes a empreses per a que la pèrdua del PIB català fos equivalent a la pèrdua que cada any representa l’espoli fiscal del qual som víctimes com a donants de sang sense consulta prèvia ni el consentiment d’adults que fer a coses molt menors es reclamen legalment. Queda, doncs, clar que, portades les coses a aquests extrems, la resta de l’Estat espanyol en sortiria molt més perjudicada, atès que les relacions són, per definició, bilaterals. Vaig llegir recentment a la més prestigiosa premsa financera britànica una cosa que encara em resisteixo a creure. Amb motiu de la històrica visita de la Reina a Irlanda, comentaven que les exportacions britàniques a la Republicà irlandesa superen les que sumen en conjunt els països BRIC (Brasil, Rússia, India i Xina).
Mentre seguim, però, sota el jou dels dominadors, ens toca prendre bona nota de com els imperialistes externs utilitzen els serveis del “sipaios” i moros amics de la colònia. Per exemple, la setmana passada, el confidencial “economia digital” publicava que el president d’Aigües de Barcelona, Àngel Simon ha decidit canviar el nom de l’empresa. En efecte, dir-se “de Barcelona” sembla que desqualifica per a comprar l’empresa d’aigües de Madrid, és a dir, el Canal de Isabel II que, per cert, té una tarifa de subministrament d’un 50% de la que s’aplica a Barcelona i una qualitat de l’aigua molt superior a la d’aquí. Les explicacions del canvi d’imatge i d’estratègia passen per la pèrdua de la catalanitat de l’accionariat com a conseqüència de la venda que va fer l’apàtrida Caixa de Pensions a favor dels francesos de Suez. El més curiós de tot és que els qui perpetren aquesta venda segueixin parlant de la seva identitat originària ara venuda a traïció i, sobretot, que després de 150 anys d’explotació del monopoli no tinguin cap títol jurídic, contracte, concessió o acord de govern que els atorgui la propietat o cap dret per a vendre’s un bé col•lectiu.
Són temps, però, complicats i difícils. Sembla que la privatització i el campi qui pugui seguiran avançant en matèria d’aigua. L’ACA (Agencia Catalana de l’Aigua) té un deute de € 1.750m. i uns ingressos anuals de només 400 m. I també que Aigües del Ter Llobregat té un dèficit d’explotació de 600 m. Es fins i tot possible que els diners de l’aigua s’hagin destinat a finançar les obres de la L-9 del metro. Però sembla que, a part de privatitzar TABASA i d’altres túnels també hi ha els habituals voltors del sector privat que volem cometre el sacrilegi de quedar-se els embassaments, els minitransvasaments, la Llosa del Cavall, l’estació d’Abrera i tos els estratègics recursos hidràulics del país. Ja només faltaria que, a més de l’asfixia financera que ens han propinat, els “ happy few” ens poguessin tancar l’aixeta de l’or blau o líquid element!. De passada, els mateixos agressors, és a dir, les concessionàries d’autopistes (ACS, ACCIONA, FCC, FERROVIAL, SACYR, OHL, ABERTIS, etc.) exigeixen subvencions que compensin les pèrdues que han tingut amb els innecessaris peatges que es van construir a Madrid. Demanen els angelets € 120m. a l’any durant 20 anys i més peatges a l’ombra sobre concessions ja caducades de primera generació. I, en canvi, aquest país que fa compatible la més gran decadència des de finals del s. XIX amb unes bogeries de nou rics com ara l’AVE o uns aeroports inútils, no ha tingut temps d’ocupar-se del transport de mercaderies per ferrocarril que actualment només representa el 4% del total. Com és lògic, des de la perspectiva madrilenya no s’ha fet la urgent, prioritat i rendible connexió per ample de via europeu del port de Barcelona amb França. A fi de posar-se en òrbita, el país necessita passar de 300 trens diaris a 1.800 i que passin de la llargada de 400 metres a 750. Ailàs, per a dur a terme el que dicta el sentit comú i reclama l’economia s’haurien de tocar els privilegis existents al voltant de Renfe, Adif i tants altres interessos creats.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/05/a_catalunya_sense_ferrocarril_i_sense_aigua_69038.phpMentre seguim, però, sota el jou dels dominadors, ens toca prendre bona nota de com els imperialistes externs utilitzen els serveis del “sipaios” i moros amics de la colònia. Per exemple, la setmana passada, el confidencial “economia digital” publicava que el president d’Aigües de Barcelona, Àngel Simon ha decidit canviar el nom de l’empresa. En efecte, dir-se “de Barcelona” sembla que desqualifica per a comprar l’empresa d’aigües de Madrid, és a dir, el Canal de Isabel II que, per cert, té una tarifa de subministrament d’un 50% de la que s’aplica a Barcelona i una qualitat de l’aigua molt superior a la d’aquí. Les explicacions del canvi d’imatge i d’estratègia passen per la pèrdua de la catalanitat de l’accionariat com a conseqüència de la venda que va fer l’apàtrida Caixa de Pensions a favor dels francesos de Suez. El més curiós de tot és que els qui perpetren aquesta venda segueixin parlant de la seva identitat originària ara venuda a traïció i, sobretot, que després de 150 anys d’explotació del monopoli no tinguin cap títol jurídic, contracte, concessió o acord de govern que els atorgui la propietat o cap dret per a vendre’s un bé col•lectiu.
Són temps, però, complicats i difícils. Sembla que la privatització i el campi qui pugui seguiran avançant en matèria d’aigua. L’ACA (Agencia Catalana de l’Aigua) té un deute de € 1.750m. i uns ingressos anuals de només 400 m. I també que Aigües del Ter Llobregat té un dèficit d’explotació de 600 m. Es fins i tot possible que els diners de l’aigua s’hagin destinat a finançar les obres de la L-9 del metro. Però sembla que, a part de privatitzar TABASA i d’altres túnels també hi ha els habituals voltors del sector privat que volem cometre el sacrilegi de quedar-se els embassaments, els minitransvasaments, la Llosa del Cavall, l’estació d’Abrera i tos els estratègics recursos hidràulics del país. Ja només faltaria que, a més de l’asfixia financera que ens han propinat, els “ happy few” ens poguessin tancar l’aixeta de l’or blau o líquid element!. De passada, els mateixos agressors, és a dir, les concessionàries d’autopistes (ACS, ACCIONA, FCC, FERROVIAL, SACYR, OHL, ABERTIS, etc.) exigeixen subvencions que compensin les pèrdues que han tingut amb els innecessaris peatges que es van construir a Madrid. Demanen els angelets € 120m. a l’any durant 20 anys i més peatges a l’ombra sobre concessions ja caducades de primera generació. I, en canvi, aquest país que fa compatible la més gran decadència des de finals del s. XIX amb unes bogeries de nou rics com ara l’AVE o uns aeroports inútils, no ha tingut temps d’ocupar-se del transport de mercaderies per ferrocarril que actualment només representa el 4% del total. Com és lògic, des de la perspectiva madrilenya no s’ha fet la urgent, prioritat i rendible connexió per ample de via europeu del port de Barcelona amb França. A fi de posar-se en òrbita, el país necessita passar de 300 trens diaris a 1.800 i que passin de la llargada de 400 metres a 750. Ailàs, per a dur a terme el que dicta el sentit comú i reclama l’economia s’haurien de tocar els privilegis existents al voltant de Renfe, Adif i tants altres interessos creats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada