6 de gener de 2013

El dèficit permès pel Govern Central, article d'Andreu Mas Colell, Conseller d'Economia



 6 gener 2013 - per Andreu Mas Colell, Conseller d'Economia
Fa dos anys, el nou govern de Catalunya es va trobar amb un dèficit, corresponent al 2010, del 4,2% del PIB català (és a dir, de 8.352 milions d’euros) i amb una exigència de dèficit de l’1,3% per a l’any 2011. En conseqüència, a l’hora de fer els pressupostos ens vam imposar un exercici d’austeritat intens, en molts aspectes avançant-nos al que es feia en el global espanyol. Però com que valoràvem –i valorem– la credibilitat, vam prescindir de manifestar una adhesió estricta a l’objectiu oficial i vam fixar un objectiu de dèficit del 2,6% del PIB. És el que honestament crèiem que, amb molt rigor i disciplina, podíem aspirar a aconseguir.

El nou Govern de principis del 2013 es troba davant un dilema similar. L’objectiu de dèficit per al 2013 és del 0,7% del PIB. Però ara, o més exactament des de l’agost del 2011, hi ha una diferència decisiva: no podem prescindir de l’objectiu oficial. Per una banda, els escenaris de control europeus s’han endurit i refinat i, en bona part, la nostra credibilitat s’avaluarà pel nostre compromís i voluntat d’assumir els objectius que Europa reconeix. D’altra banda, els mercats financers s’han tancat. Només podrem gastar allò que puguem finançar, i no podrem finançar més del que permeti l’objectiu reconegut.

Però això no significa que no puguem fer sentir la nostra opinió sobre l’objectiu o impulsar la seva revisió si aquesta és l’opció que es necessita. I ho és, efectivament, perquè l’objectiu del 0,7% per al 2013 és intel·lectualment dèbil, políticament miop i moralment obtús. Permetin-me justificar aquestes tres afirmacions.

És intel·lectualment dèbil perquè, amb Espanya en recessió i amb Europa molt a prop d’estar·ho, un objectiu de dèficit fiscal per a Espanya del 4,5% del PIB, com el que ara prescriu Europa per al 2013, no té cap lògica econòmica. És massa restrictiu i només pot agreujar la recessió espanyola, quelcom que no convé gens a Europa. En termes relatius, la magnitud de la contracció fiscal que Espanya hauria de fer aquest 2013 és similar a la del precipici fiscal nord-americà. Els nord-americans s’han angoixat amb tota la raó per la possibilitat d’autoprecipitar-se cap a la recessió. Nosaltres ho hauríem d’estar per la mateixa causa, amb l’agreujant en el nostre cas que ja estem en recessió. És evident que Europa ha de relaxar l’objectiu (i que s’ha de fer d’una manera ordenada, és a dir, que no encareixi, ans al contrari, el crèdit). És el que opinen molts experts i organismes internacionals. El Govern espanyol pot estar ben segur del nostre suport si aquesta és també la seva posició. Confiem, doncs, que Europa ho acabi veient així i que, pel seu propi bé, no es deixi portar per impulsos dogmàtics.

És políticament miop, en aquest cas per part del Govern central, perquè és injust i arbitrari imposar un límit del 0,7% de dèficit a les autonomies, l’any 2013, quan l’objectiu global negociat amb Europa és el 4,5%. És una exhibició de poder (i una il·lustració del principi que “qui remena l’olla es queda el millor tall”) que no ajuda gens a establir un clima de confiança i de col·laboració. No s’ha de menysvalorar fins a quin punt la decisió del mes de juliol passat d’endurir l’objectiu autonòmic, quan Europa havia flexibilitzat el del conjunt de l’Estat, ha contribuït a precipitar el conflicte polític entre l’Estat i Catalunya.

Quina hauria de ser la distribució de l’objectiu de dèficit entre administració central i autonomies? Tenint en compte que la despesa autonòmica no és inferior a un terç de la despesa total, una distribució raonable seria 1/3 per a les autonomies i 2/3 per a l’administració central. En aquests moments això representaria l’1,5% i el 3%, respectivament. Almenys aquest hauria de ser el cas si totes les autonomies haguessin de fixar el mateix objectiu, quelcom que no és gens clar, ja que les situacions de partida no són les mateixes. De fet, seria més desitjable que les condicions fossin uniformes, però en relació amb la situació de partida, per exemple, descomptant els pagaments d’interessos (i potser els ingressos per privatitzacions). La diferència entre despeses ordinàries (exclòs el pagament d’interessos) i ingressos ordinaris s’anomena dèficit (o superàvit) primari i és un concepte central en les polítiques de consolidació fiscal. Té més sentit imposar un objectiu comú pel que fa al dèficit primari que pel que fa al dèficit, ja que si els pagaments per persona en concepte d’interessos són més alts en una autonomia que en una altra, això implicarà una disponibilitat diferencial de recursos per persona per atendre els serveis públics.

En tot cas, vull fer constar que un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB per al 2013 comporta un objectiu de superàvit primari de gran magnitud (els pagaments per interessos estrictes l’any 2013 seran de 2.200 milions d’euros i el 0,7% del PIB són uns 1.400 milions d’euros; per tant, el superàvit primari seria de l’ordre de 800 milions d’euros). En una situació de recessió com l’actual, pretendre aquest nivell de rigor seria forassenyat.

Finalment, l’objectiu del 0,7% és moralment obtús. El que això representa (un ajustament, via ingressos i despeses, de més de 4.000 milions d’euros) no es pot aconseguir de manera fàcil o indolora. Si hi havia algun ajustament amb aquestes característiques (i de fet no n’hi havia gaires) ja s’ha fet. El que ara es demana imposarà molts patiments als ciutadans. Quan els patiments estan justificats per la necessitat de recobrar la salut o de tornar a posar el tren econòmic sobre les vies (en una imatge del president Lula da Silva) no hi ha més remei que acceptar-los, amb disciplina i esperit de treball. Però aquest 0,7% no està justificat, no farà cap bé i probablement ens deixarà en una situació pitjor que si duguéssim a terme un programa de consolidació fiscal dotat de racionalitat.

La diferència entre un objectiu de l’1,5%, i del 0,7% són 1.600 milions d’euros, més del doble, per exemple, de la contribució pública a les nostres universitats. En definitiva, es tractaria d’un patiment inútil. I això fa bullir la sang
.
(La Vanguardia, 6-gener-2013)

Cap comentari: