Fa dos anys,
el nou govern de Catalunya es va trobar amb un dèficit, corresponent al
2010, del 4,2% del PIB català (és a dir, de 8.352 milions d’euros) i amb
una exigència de dèficit de l’1,3% per a l’any 2011. En conseqüència, a
l’hora de fer els pressupostos ens vam imposar un exercici d’austeritat
intens, en molts aspectes avançant-nos al que es feia en el global
espanyol. Però com que valoràvem –i valorem– la credibilitat, vam
prescindir de manifestar una adhesió estricta a l’objectiu oficial i vam
fixar un objectiu de dèficit del 2,6% del PIB. És el que honestament
crèiem que, amb molt rigor i disciplina, podíem aspirar a aconseguir.
El nou Govern
de principis del 2013 es troba davant un dilema similar. L’objectiu de
dèficit per al 2013 és del 0,7% del PIB. Però ara, o més exactament des
de l’agost del 2011, hi ha una diferència decisiva: no podem prescindir
de l’objectiu oficial. Per una banda, els escenaris de control europeus
s’han endurit i refinat i, en bona part, la nostra credibilitat
s’avaluarà pel nostre compromís i voluntat d’assumir els objectius que
Europa reconeix. D’altra banda, els mercats financers s’han tancat.
Només podrem gastar allò que puguem finançar, i no podrem finançar més
del que permeti l’objectiu reconegut.
Però això no
significa que no puguem fer sentir la nostra opinió sobre l’objectiu o
impulsar la seva revisió si aquesta és l’opció que es necessita. I ho
és, efectivament, perquè l’objectiu del 0,7% per al 2013 és
intel·lectualment dèbil, políticament miop i moralment obtús.
Permetin-me justificar aquestes tres afirmacions.
És
intel·lectualment dèbil perquè, amb Espanya en recessió i amb Europa
molt a prop d’estar·ho, un objectiu de dèficit fiscal per a Espanya del
4,5% del PIB, com el que ara prescriu Europa per al 2013, no té cap
lògica econòmica. És massa restrictiu i només pot agreujar la recessió
espanyola, quelcom que no convé gens a Europa. En termes relatius, la
magnitud de la contracció fiscal que Espanya hauria de fer aquest 2013
és similar a la del precipici fiscal
nord-americà. Els nord-americans s’han angoixat amb tota la raó per la
possibilitat d’autoprecipitar-se cap a la recessió. Nosaltres ho hauríem
d’estar per la mateixa causa, amb l’agreujant en el nostre cas que ja
estem en recessió. És evident que Europa ha de relaxar l’objectiu (i que
s’ha de fer d’una manera ordenada, és a dir, que no encareixi, ans al
contrari, el crèdit). És el que opinen molts experts i organismes
internacionals. El Govern espanyol pot estar ben segur del nostre suport
si aquesta és també la seva posició. Confiem, doncs, que Europa ho
acabi veient així i que, pel seu propi bé, no es deixi portar per
impulsos dogmàtics.
És
políticament miop, en aquest cas per part del Govern central, perquè és
injust i arbitrari imposar un límit del 0,7% de dèficit a les
autonomies, l’any 2013, quan l’objectiu global negociat amb Europa és el
4,5%. És una exhibició de poder (i una il·lustració del principi que
“qui remena l’olla es queda el millor tall”) que no ajuda gens a
establir un clima de confiança i de col·laboració. No s’ha de
menysvalorar fins a quin punt la decisió del mes de juliol passat
d’endurir l’objectiu autonòmic, quan Europa havia flexibilitzat el del
conjunt de l’Estat, ha contribuït a precipitar el conflicte polític
entre l’Estat i Catalunya.
Quina hauria
de ser la distribució de l’objectiu de dèficit entre administració
central i autonomies? Tenint en compte que la despesa autonòmica no és
inferior a un terç de la despesa total, una distribució raonable seria
1/3 per a les autonomies i 2/3 per a l’administració central. En aquests
moments això representaria l’1,5% i el 3%, respectivament. Almenys
aquest hauria de ser el cas si totes les autonomies haguessin de fixar
el mateix objectiu, quelcom que no és gens clar, ja que les situacions
de partida no són les mateixes. De fet, seria més desitjable que les
condicions fossin uniformes, però en relació amb la situació de partida,
per exemple, descomptant els pagaments d’interessos (i potser els
ingressos per privatitzacions). La diferència entre despeses ordinàries
(exclòs el pagament d’interessos) i ingressos ordinaris s’anomena
dèficit (o superàvit) primari
i és un concepte central en les polítiques de consolidació fiscal. Té
més sentit imposar un objectiu comú pel que fa al dèficit primari que
pel que fa al dèficit, ja que si els pagaments per persona en concepte
d’interessos són més alts en una autonomia que en una altra, això
implicarà una disponibilitat diferencial de recursos per persona per
atendre els serveis públics.
En tot cas,
vull fer constar que un objectiu de dèficit del 0,7% del PIB per al 2013
comporta un objectiu de superàvit primari de gran magnitud (els
pagaments per interessos estrictes l’any 2013 seran de 2.200 milions
d’euros i el 0,7% del PIB són uns 1.400 milions d’euros; per tant, el
superàvit primari seria de l’ordre de 800 milions d’euros). En una
situació de recessió com l’actual, pretendre aquest nivell de rigor
seria forassenyat.
Finalment,
l’objectiu del 0,7% és moralment obtús. El que això representa (un
ajustament, via ingressos i despeses, de més de 4.000 milions d’euros)
no es pot aconseguir de manera fàcil o indolora. Si hi havia algun
ajustament amb aquestes característiques (i de fet no n’hi havia gaires)
ja s’ha fet. El que ara es demana imposarà molts patiments als
ciutadans. Quan els patiments estan justificats per la necessitat de
recobrar la salut o de tornar a posar el tren econòmic sobre les vies
(en una imatge del president Lula da Silva) no hi ha més remei que
acceptar-los, amb disciplina i esperit de treball. Però aquest 0,7% no
està justificat, no farà cap bé i probablement ens deixarà en una
situació pitjor que si duguéssim a terme un programa de consolidació
fiscal dotat de racionalitat.
La diferència
entre un objectiu de l’1,5%, i del 0,7% són 1.600 milions d’euros, més
del doble, per exemple, de la contribució pública a les nostres
universitats. En definitiva, es tractaria d’un patiment inútil. I això
fa bullir la sang
.
(La Vanguardia, 6-gener-2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada