08/01/2013 Segueix·me al Twitter: @jmiroardevol
Estava escoltant tan ricament el programa 'La Mañana' de la COPE
quan, un cop més, i ho dic així perquè és recurrent, es va començar a
parlar de Catalunya i dels catalans en uns termes que em semblen
brutalment injustos i que falten a la més elemental veritat.
Per
exemple, una tertuliana, no sé qui era, i em refereixo al programa del
dia 7 de gener, explicava que una amiga seva madrilenya, que porta deu
anys vivint a Catalunya, li havia explicat que els seus fills sí que
parlen el castellà, però que era gràcies als seus esforços a casa perquè
si no fos així no ho parlarien. La qual cosa vol dir que tots aquells
que no tinguin una família que s'expressi en castellà no ho han de
dominar.
Doncs,
d'acord amb aquesta 'demostració', els meus fills i els companys dels
meus fills, i el 47% de la població hauria de ser pel que fa als nens
ignorants en la llengua castellana i no és així. Els meus fills
s'expressen, com demostren les seves notes, en un castellà molt bo. Amb
accent català, clar, perquè no són de Valladolid, però és que això
suposo que també val. La seva capacitat estilística, gramatical i
ortogràfica és fins i tot millor que la que tenen en català, segurament
perquè la gramàtica catalana té una major complexitat que fa una mica
més difícil l'aprenentatge. Els meus fills són perfectament bilingües,
es desplacen d'una llengua a l'altra sense cap dificultat i han estat
sotmesos a aquesta vilipendiada immersió lingüística. No només això,
sinó que aprofundeixen en el domini d'una tercera llengua, que en un
futur serà una quarta. I no serà perquè a casa siguem poliglots, al
contrari. En el nostre llar som catalans monolingües, per tant alguna cosa falla en el raonament de la tertuliana, i, el que falla, és senzillament reconèixer la realitat.
Sembla
mentida aquest tipus de plantejaments existint tantes verificacions
objectives que el nivell de domini del castellà en els alumnes catalans
és tan bo com el que pugui tenir qualsevol altra comunitat autònoma, en
termes estadístics fins i tot està lleugerament situat per sobre de la
mitjana, el que significa que hi ha comunitats autònomes monolingües
espanyoles que presenten pitjors resultats. Com des de tan sols 600 quilòmetres de distància es poden dir aquestes coses? Com afirmar que La Vanguardia
o El Periódico, pel simple fet d'estar realitzats a Catalunya, són la
'caverna mediàtica', o llegir o queixar-se que els acusin als que
s'entesten a carregar contínuament contra el català de cavernaris, sense
adonar-se que la seva actuació quotidiana va en aquesta línia.
És
segur que a Catalunya hi ha coses que es fan malament, altres que es
fan malament a mitges i altres que es fan bé. Com en el conjunt
d'Espanya, variarà el tipus de coses, però la condició humana més o
menys és la mateixa.
Ja està bé de viure embrancats en reduccionismes sempre predisposats a llançar els trastos els uns als altres.
Ja està bé que determinades emissores de ràdio i de televisió, en les
que per desgràcia la meva Església té una presència activa, es
caracteritzen precisament per adoptar aquesta línia. Ja n'hi ha prou!
Josep Miró i Ardèvol, presidente de E-Cristians y miembro del Consejo Pontificio para los Laicos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada