.jpg)
Montoro ens deu, no ens paga i Montoro ens deixa diners que cal tornar amb interessos
Diu el president del TSJC Miguel Ángel Gimeno que una consulta sobre la
independència seria viable amb "una interpretació amable" de la
Constitució, però que per això es necessita una "empatia entre les
parts, que ara com ara no es veu". I, sens dubte, té raó en els dos
supòsits: la Constitució té prou flexibilitat per ser interpretada de
moltes formes; però l'Estat, que deté les ulleres de llegir, només
accepta una lectura única, emanada del pensament únic imperant. És a
dir, la legalitat podria permetre que els catalans fóssim consultats en
referèndum. El problema, doncs, no és constitucional, sinó que parteix
d'aquells que han segrestat la Constitució per justificar un mur de
contenció on xoquen drets i nacions. El pitjor és que alguns d'aquests
segrestadors, ni tan sols no hi creien fa uns anys. Potser per això no
entenen que tot text legal ha de ser el territori on habita el consens, i
no l'inhòspit lloc des d'on és expulsat. En qualsevol cas, si la
Constitució va ser, en algun moment de la història, un punt de trobada
entre nacions i gent diversa per tal d'intentar construir un futur comú,
avui és un ariet que utilitza una única nació i una determinada gent
per imposar un factor comú que no tothom desitja. I així, essent el
garant de la democràcia, acaba segrestant la democràcia.
En la mateixa línia d'inflexibilitat es planteja el capteniment de l'Estat respecte als números de la Generalitat. I dic Estat i no govern perquè no veig que el PSOE tingui una actitud diferent a la del PP a l'hora d'ofegar en números impossibles les finances catalanes. El cercle viciós és perfecte: l'Estat no paga els seus deutes a Catalunya; patim un espoli fiscal insostenible; el sostre de dèficit es contreu sobre el Govern mentre es relaxa per a l'Estat; i la majoria de decisions que la Generalitat pot prendre per intentar recaptar una mica de diner són impugnades per l'Executiu espanyol.
Mentrestant, no es reactiva l'economia, no es culminen les infraestructures més urgents i no es relaxa la pressió sobre la classe mitjana, la qual cosa ofega encara més l'economia catalana. És a dir, no hi ha sortida, fins al punt que l'home que realment mana a Catalunya es diu Montoro, la caixa del qual és buida per pagar els deutes, però sempre famolenca per devorar recaptacions. I la seva inflexibilitat voreja la intolerància. És a Montoro a qui s'ha d'agenollar el Govern per poder pagar les nòmines a fi de mes, la qual cosa converteix el deutor en el punidor de la víctima. Montoro ens deu, Montoro no ens paga, i Montoro ens deixa diners que cal tornar amb interessos, mentre dóna la imatge que som morosos. És un cercle perfecte, la intenció del qual sembla molt planificada. Al cap i a la fi, com menys quadrin els números, més fàcils serà desmuntar l'autonomia el dia que ens posem formidables. Ens ofeguen perquè així creuen que ens dominen.
En la mateixa línia d'inflexibilitat es planteja el capteniment de l'Estat respecte als números de la Generalitat. I dic Estat i no govern perquè no veig que el PSOE tingui una actitud diferent a la del PP a l'hora d'ofegar en números impossibles les finances catalanes. El cercle viciós és perfecte: l'Estat no paga els seus deutes a Catalunya; patim un espoli fiscal insostenible; el sostre de dèficit es contreu sobre el Govern mentre es relaxa per a l'Estat; i la majoria de decisions que la Generalitat pot prendre per intentar recaptar una mica de diner són impugnades per l'Executiu espanyol.
Mentrestant, no es reactiva l'economia, no es culminen les infraestructures més urgents i no es relaxa la pressió sobre la classe mitjana, la qual cosa ofega encara més l'economia catalana. És a dir, no hi ha sortida, fins al punt que l'home que realment mana a Catalunya es diu Montoro, la caixa del qual és buida per pagar els deutes, però sempre famolenca per devorar recaptacions. I la seva inflexibilitat voreja la intolerància. És a Montoro a qui s'ha d'agenollar el Govern per poder pagar les nòmines a fi de mes, la qual cosa converteix el deutor en el punidor de la víctima. Montoro ens deu, Montoro no ens paga, i Montoro ens deixa diners que cal tornar amb interessos, mentre dóna la imatge que som morosos. És un cercle perfecte, la intenció del qual sembla molt planificada. Al cap i a la fi, com menys quadrin els números, més fàcils serà desmuntar l'autonomia el dia que ens posem formidables. Ens ofeguen perquè així creuen que ens dominen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada