El secretari general del Cercle Català de Negocis, Joan Canadell, foto de http://www.oriols.cat/bloc/
ENGLISH version available here
ORIOL JORDAN. Joan Canadell és un dels fundadors del Cercle Català
de Negocis, un lobby econòmic que porta cinc anys abocant esforços en
la visualització i la construcció de la Catalunya Estat des del punt de
vista econòmic i empresarial. Actualment n’és el Secretari General.
Citats en un reconegut cafè de Barcelona, la contundència dels seus
arguments desperta la reacció espontània d’un ciutadà “indignat” que
sosté un exemplar de El Mundo com si acabés de baixar del Mont Sinaí i
ens volgués il·lustrar.
El lema del Cercle Català de Negocis és “Empresaris per l’Estat propi”. Sou empresaris per l’Estat propi o per la independència?
Quan vam començar, vam captar que la
paraula independència podia comportar un cert rebuig. La gent
l’associava a conflictes i guerres, era una paraula de trencament. Així
que vam adoptar el terme Estat propi perquè tenia connotacions més
positives. Ara utilitzem tant una paraula com l’altra, però per
nosaltres ambdues tenen el mateix significat.
Per tant recomanareu el Sí + Sí.
Sense cap dubte.
Quin pla B preveieu si no ens deixen fer la consulta?
Les eleccions europees. Si hi anem amb
una candidatura conjunta els quatre partits favorables al dret a decidir
i alguns independents de l’òrbita socialista com ara Maragall, això
donaria molta força en un moment en què el nivell de vot es
sobredimensionaria respecte les previsions.
Tindria una lectura plebiscitària?
En primer lloc, Europa no podria mirar
cap a una altra banda. I, més important encara, tindríem a la recambra
un resultat molt clar i favorable a la independència o com a mínim per
l’autodeterminació. Els partits favorables al dret a decidir poden
proclamar la independència basant-se en els resultats de les eleccions
europees a través d’una DUI.
I en cas de celebrar-se unes plebiscitàries?
L’opció de les plebiscitàries no ens
agrada. Les plebiscitàries són menys clares; el federalisme podria
actuar com a tallafocs i distorsionar el procés. Un hipotètic resultat
de 40% independència, 40% federalisme i 20% statu quo, tampoc ens permetria fer una DUI. I nosaltres volem guanyar.
Sobre l’exitós vídeo de los García, el conductor divulgava tota una sèrie de dades, en castellà. A qui preteníeu arribar?
Des que vam començar, pensem que el
primer que cal fer és convèncer els nostres. Sense aquests convençuts,
difícilment podem avançar. Arribats aquí, el vídeo s’adreça a un ampli
sector de gent que habitualment s’informa a través de mitjans espanyols,
i que majoritàriament és castellanoparlant d’àmbit metropolità.
Quina vocació té el Cercle Català de Negocis, divulgativa o empresarial?
Des que vam néixer, ens vam auto definir
com a lobby de pressió per empentar el procés, i teníem clar que ho
havíem de fer a través de dos fronts: l’empresarial i econòmic –el
nostre-, i el social. Sense una majoria social que hi doni cobertura, no
hi ha procés.
El Cercle d’economia encara està parlant del pacte fiscal…
Ells han intentat frenar el procés fins
que el poble se’ls ha tirat a sobre. Nosaltres, en canvi, som
l’accelerador del procés, anem en línia amb la societat, i una passa per
endavant d’aquestes institucions, perquè portem l’avantatge de cinc
anys treballant-hi.
Teniu relació amb les patronals, en rebeu algun feedback?
El CCN és soci de PIMEC, per tant, des
de dins intentem fer la nostra feina, amb CECOT tenim molt bona relació
amb el president i el secretari general, i tenim socis del CCN a CECOT i
a FEMCAT. Amb el Cercle de Economia n’hem tingut alguna, i ja amb
Foment cap, perquè tampoc hem acabat de veure massa la manera.
Els grans empresaris són els més contraris al procés?
La distinció que nosaltres fem no és
tant entre gran i petit, sinó entre empresaris que viuen de l’Estat (del
BOE), i els que no. Els primers, que acostumen a ser els grans, són els
que estan en contra del procés. Hi ha connivència entre aquestes
empreses, el que coneixem com les empreses del palco del Bernabéu, que realimenten els polítics de l’Estat a través de grans sous als consells d’administració.
I les grans empreses catalanes?
Són prudents. En trobarem alguna, només
faltaria, que s’hagi declarat en contra, com són Lara i Freixenet. En el
cas de Grífols, que coneixem, si el nou Estat ajuda el teixit
empresarial, Grífols hi estarà a favor. Petromiralles havia fet una
campanya dient que era una petroliera independent, i això li ha costat
la detenció dels seus dos dirigents, cosa que probablement els durà a un
concurs de creditors. Qui s’escenifica davant l’Estat espanyol pot
pagar-ho car, i per això hi ha molta prudència.
Lara ha dit que traslladarà Planeta
fora de Catalunya si som independents. Hi ha una certa voluntat
d’espantar la població, i ens volen donar la sensació que si aquests no
salten el mur, això no funcionarà. Perquè ens ho hem de creure?
El principal argument d’Espanya és la
por. Mentre ens en facin, podran anar alentint el procés. L’altre, és el
dels vincles històrics. Avui ja no hi hauria d’haver problema en aquest
sentit. D’altra banda saben molt bé que la manera de frenar-nos són les
accions repressives, com Azaña quan deia que s’ha de bombardejar
Barcelona cada 50 anys
Com a contribuents nets que som a
Europa, si sortim de l’espoli fiscal espanyol, passarem a ser
“espoliats” pels estats més pobres d’Europa?
No, no, això ho tenim molt ben estudiat.
Àustria aporta 1.000M d’€ anuals en solidaritat europea, nosaltres
podríem assumir una xifra de 2.000M que, comparats amb els 16.000M
reconeguts amb Espanya, no és res. La contribució a Europa l’hem de fer
perquè ens creiem Europa.
I el deute de l’Estat espanyol?
Podríem assumir un 11 o 12% del deute,
que és la xifra que Espanya ha invertit a Catalunya durant aquests anys.
Normalment aquestes coses però, es mesuren amb promitjos; si s’agafa el
PIB o la població, Europa ens pressionaria cap al 16% (població), i
Madrid cap al 19 o el 20% (PIB). Ja es veurà.
Com a ciutadà, com veus el procés?
L’autoestima col·lectiva ha pujat molt
després de la Diada de 2012. La línia és ascendent. No coneixem ningú
que un cop ha pujat al carro en baixi, però sí que alguns tenen molta
pressa. El procés serà més ràpid o més lent però és irreversible, sense
cap mena de dubte.
Què passarà amb Espanya?
Fa dos anys, nosaltres ja dèiem que quan
Catalunya marxi, Espanya es dissoldrà. Ja hem pogut veure algun
moviment a les Illes, alguna cosa al País Valencià, i fins i tot quelcom
a l’Aragó o a Andalusia. Quan s’obri el meló, no dic que acabin disset
Estats, però podríem arribar a veure’n perfectament sis. I podríem tenir
diverses fornades d’independència, Catalunya, Euskadi en dos anys,
València i les Illes en cinc… Espanya no té uns ciments sòlids per
aguantar-se, i el millor que pot passar és que es desintegri en diverses
unitats lògiques econòmiques, no polítiques, per trobar un encaix
competitiu a Europa i el món.
On serem l’1 de gener de 2015?
No serem independents, crec, però haurem
demostrat al món la irreversibilitat del procés. Ens ho creiem, però no
tots els catalans encara ho veiem irreversible, i per la majoria del
món, encara menys. Haurem fet passos suficients per demostrar-ho i molt
probablement s’hauran començat les negociacions oficioses a través de
mediadors internacionals entre Europa Catalunya i Espanya, que haurà de
començar a entrar en la via del pacte. Quan això es produeixi, nosaltres
ja ens sentirem independents i ens vindrà la paciència; les presses no
són mai bones per les negociacions.
Posted in Dietari 2014, Entrevistes
Article written by http://www.oriols.cat/bloc/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada