Segell de cera de Ramon Berenguer IV, del 1150 (foto d'El Singular Digital). Aquest va ser el comte de Barcelona que va rèbrer la sobirania d'Aragó cedida per Ramir II el Monjo el 1137, en un moment molt difícil. A més a més, li va donar la mà de la seva filla Peronella. (>> post de la Cuca de Llum:
Ramir
II el Monjo, (1137). Texte català dels tres documents de transmissió de
la sobirania d'Aragó a Ramon Berenguer IV, i donació de la seva filla
Peronella com muller. v.2 ) La història de les ensenyes mostra la peculiar configuració de l'Estat espanyol
Evolució de la bandera espanyola (foto d'El Singular Digital).
La bandera espanyola va néixer sota el regnat de Carles III,
concretament el 28 de maig de 1785. Aquests dies celebra els 230 anys
d'història, tot i que l'anomenada rojigualda no va ser l'ensenya oficial d'Espanya fins l'any 1843,
és a dir, fa 172 anys, amb Isabel II al tro. Tot i l'afany d'alguns
mitjans espanyols de glorificar la bandera espanyola i la seva història (aquí o aquí,
per exemple), no és fins el 1908 -fa 107 anys- que l'ensenya espanyola
és d'ús obligatori als edificis públics, tal i com explica l'historiador
David Ballester a El Singular. La història de les ensenyes mostra la
peculiar configuració de l'Estat espanyol.
La relativament curta història de la bandera espanyola contrasta en el caràcter històric de la bandera catalana. Són 635 anys d'història més, gairebé el triple que l'espanyola, ja que la quadribarrada té arrels medievals. La senyera de les quatre barres prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, del qual ja se'n té constància l'any 1150, en un segell de Ramon Berenguer IV. És a dir, la bandera catalana té exactament 865 anys d'història. Una de les curiositat és que, malgrat no tenir un Estat al darrere, la senyera ha tingut més anys d'oficialitat que no pas l'espanyola, que sí que té un marc estatal per representar.
La relativament curta història de la bandera espanyola contrasta en el caràcter històric de la bandera catalana. Són 635 anys d'història més, gairebé el triple que l'espanyola, ja que la quadribarrada té arrels medievals. La senyera de les quatre barres prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, del qual ja se'n té constància l'any 1150, en un segell de Ramon Berenguer IV. És a dir, la bandera catalana té exactament 865 anys d'història. Una de les curiositat és que, malgrat no tenir un Estat al darrere, la senyera ha tingut més anys d'oficialitat que no pas l'espanyola, que sí que té un marc estatal per representar.
I els colors de la bandera espanyola? Per què la doble franja vermella
amb la groga al mig? Els llibres d'història expliquen que amb l'arribada de Felip V
i la dinastia dels Borbons, les banderes dels països del continent
europeu eren massa semblants, i al mar hi havia moltes confusions.
Fins l'any 1785 la Marina espanyola utilitzava una bandera amb el fons blanc -de la casa borbònica- amb l'escut d'armes al centre (com es veu a la imatge següent a la part esquerre). Però altres països com França, Gran Bretanya, Sicília o la Toscana tenien també el blanc com a fons de la bandera. Els vaixells llavors no podien obrir foc fins a estar segurs que disparaven contra un barco enemic.
Carles III va ordenar a Antonio Valdés, militar espanyol de la Marina i 4t capità general de la Reial Armada, que organitzés un concurs amb esborranys per elaborar una nova bandera. En total hi va haver 12 propostes, i el monarca va escollir la bandera vermella i groga precisament perquè es distingia fàcilment al mar. "Cal recordar que Carles III ve del regne de Nàpols, exterritori de la Corona d'Aragó, que ja tenia els colors vermells i groc, de manera que el monarca va tenir presents els colors del seu origen", afegeix Ballester. "Dit d'altra manera, l'origen de la bandera espanyola es troba en les 4 barres".
Carles III va demanar que la franja central, la groga, tingués el doble de gruix que les dues vermelles. Dit i fet, al Reial Decret del 28 de maig de 1785 ja hi apareix la nova bandera, per "evitar els inconvenients i perjudicis" de confondre l'ensenya amb la dels altres països, amb el castell i el lleó de Castella i la corona.
Fins l'any 1785 la Marina espanyola utilitzava una bandera amb el fons blanc -de la casa borbònica- amb l'escut d'armes al centre (com es veu a la imatge següent a la part esquerre). Però altres països com França, Gran Bretanya, Sicília o la Toscana tenien també el blanc com a fons de la bandera. Els vaixells llavors no podien obrir foc fins a estar segurs que disparaven contra un barco enemic.
Carles III va ordenar a Antonio Valdés, militar espanyol de la Marina i 4t capità general de la Reial Armada, que organitzés un concurs amb esborranys per elaborar una nova bandera. En total hi va haver 12 propostes, i el monarca va escollir la bandera vermella i groga precisament perquè es distingia fàcilment al mar. "Cal recordar que Carles III ve del regne de Nàpols, exterritori de la Corona d'Aragó, que ja tenia els colors vermells i groc, de manera que el monarca va tenir presents els colors del seu origen", afegeix Ballester. "Dit d'altra manera, l'origen de la bandera espanyola es troba en les 4 barres".
Carles III va demanar que la franja central, la groga, tingués el doble de gruix que les dues vermelles. Dit i fet, al Reial Decret del 28 de maig de 1785 ja hi apareix la nova bandera, per "evitar els inconvenients i perjudicis" de confondre l'ensenya amb la dels altres països, amb el castell i el lleó de Castella i la corona.
Al 1793 el rei Carles IV ja va estendre l'ús de la nova bandera espanyola a les places marítimes, però va ser durant la Guerra del Francès quan la rojigualda va popularitzar-se en les batalles contra les tropes napoleòniques. Ballester precisa però que "al 1793 encara és complicat afirmar que es tracta de la bandera d'Espanya, perquè només té un ús militar". "No és fins el segle XX que se n'oficialitza l'ús".
Ja al segle XIX, Isabel II va deixar escrit per decret que la bandera vermella i groga era també l'ensenya de l'exèrcit de terra (13 d'octubre de 1843). És aquí quan aquesta ja adopta el caràcter de bandera oficial espanyola, tot i que només burocràticament, ja que fins el decret del 1908, amb Antonio Maura i Alfons XIII, el seu ús no és obligatori als edificis públics, ni a les diputacions ni ajuntaments.
Al 1860 el seu ús ja es va consolidar com a pavelló d'Espanya. D'això en fa tan sols 155 anys. Tal i com reitera l'historiador Ballester, és al 1908 amb Antonio Maura
(Partit Conservador) quan es designa per decret que la bandera
espanyola ha d'onejar obligatòriament als edificis oficials. "Al segle
XIX la bandera no penjava encara als edificis oficials, on hi havia
banderes de tot tipus, des de vermella, groga i blava, o vermella, groga
i morada, o només vermella", apunta.
Des d'aleshores, la bandera espanyola ha mantingut els seus colors, menys en l'època de la II República (1931-1939). Aleshores la franja vermella inferior va passar a ser morada, en homenatge als comuneros
de Castella que es van enfrontar a Carles I. A més, a l'escut s'hi van
afegir els regnes de Navarra, Aragó i Granada, a més de canviar la
corona original per un castell i el lema 'Plus Ultra'.
La bandera franquista amb l'àguila de Sant Joan.
Durant el franquisme la bandera espanyola va tornar a modificar-se. Va recuperar els colors originals -vermell i groc-, es va eliminar el castell, va tornar la corona i s'hi va afegir l'àguila de Sant Joan -que no té res a veure amb l'àguila imperial dels Àustries-, en honor als Reis Catòlics.
A la recuperació de la democràcia es va mantenir la bandera espanyola bicolor, i hi van incorporar la corona de la monarquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada