Catalunya no atorga suficient
importància a un risc que destrueix les perspectives de futur, el dels
desequilibris de la població a causa de la baixa natalitat.
El creixement econòmic també està en funció del creixement de la
població, de la seva densitat i estructura d’edats, a més d’altres
condicions lligades al progrés tècnic i el capital humà, i aquesta
relació està totalment menystinguda. En societats amb taxes de
fertilitat per sota de la de reemplaçament, de 2,1 fills per dona en
edat fèrtil, com succeeix a Europa i de manera especial a Catalunya, les
variables indicades de la població són decisives a llarg termini. La
vella teoria de és millor pocs fills perquè si dos poden estudiar 20
anys i quatre només ho podrien fer 10 (perquè resultaria massa car
donar-los més estudis) pot ser un raonament discutible, però que
posseeix una càrrega de raonabilitat. Però quan el raonament s’aplica a
un sol fill ja no té sentit, perquè en cap cas estudiarà 40 anys, i ja
no diguem quan no es tenen fills. La decisió actual de tenir-ne molt
pocs o cap, poc té a veure amb els seus estudis, i si amb la preferència
de preservar els seus ingressos i temps per part del pares. Però això,
que pot optimitzar els seus guanys i recompenses individuals, genera uns
efectes molt negatius per la societat. En altres paraules, per sota
d’un determinat llindar de fills, entre dos i tres, la possibilitat que
la seva reducció millori la renda futura, resulta simplement impresentable.
El factor discriminant de la forma com la població actua és l’edat,
és a dir, disposar d’una estructura de població d’acord amb les
necessitats de productivitat, innovació, inversió i estalvi. Això és
així a causa dels següents factors:
Pgen el metro reciclnt un mpoll de refresc En termes relatius, els innovadors són entre el 2 i 3% de la població i els primers difusors de la innovació de l’ordre del 16% del total. D’aquest conjunt depèn en bona mesura el progrés tècnic. Una població menor tindrà menys persones d’aquestes característiques. Però no només això, sinó que, sobretot, dependrà de la seva edat, de la quantitat d’individus que tinguem entre els 25 i 35 anys, que és on es concentren aquelles capacitats. Si en cada generació aquest grup es redueix, es perdrà potencial innovador.
Pel que fa a la productivitat el període clau, se situa entre els 30 i 40 anys, on es troben els màxims, amb pendents de caiguda suaus en els anys posteriors, que es prolonga entre 4 i 10 anys en funció del tipus de tasca i experiència. Els majors nivells salarials i, per tant, d’estalvi i inversió, se situen entre els 45 i 54 anys, i a partir dels 60 tendeixen a reduir-se arribant a una taxa d’estalvi negativa.
Entre els 25 i 40 anys es desenvolupa el màxim endeutament; entre els 35 i 50 el rendiment màxim (que l’FMI situa entre els 40 i 65), i dels 40 als 55 l’estalvi màxim.
La població entre els 25 i 40 anys serà clau per a la innovació i la productivitat i, per tant, per al creixement a llarg termini. Aquesta població ha de mantenir una relació adequada amb el segment posterior fins als 55 anys perquè hi hagi l’estalvi necessari.
Per tant, en la mesura que una
població envelleix i destrueix una articulació favorable al creixement
de l’estructura d’edats, perd capacitats i també desequilibra les
relacions econòmiques relacionades amb l’estructura d’edat. El 2020 la
mitjana d’edat a Catalunya serà de 44,4 anys, pràcticament igual a
l’europea, i haurà deixat enrere el període de major capacitat
innovadora i productiva. Tindrà encara una notable -en termes relatius-
capacitat d’estalvi, que s’anirà reduint en la mesura que vagin “pesant”
més les cohorts de població de més de 65 anys. La perspectiva és, per
tant, reduir el creixement i generar un cert desequilibri financer, tot i
que la globalització tendeix a anivellar aquest fenomen.
D’altra banda en un procés temporal que arriba fins al 2060 la
despesa, sobretot en pensions, atencions a la vellesa i sanitat tendirà a
augmentar en conjunt, i per a Catalunya no menys de 9 punts percentuals
de PIB, amb la base de les xifres del 2009, i per tant i en relació a
la despesa actual. Però aquest ritme no serà progressiu sinó que
creixerà sobretot a meitat de la dècada vinent i fins ben entrada la
posterior.
El resultat, quan hàgim superat la crisi en la dècada que ve entrarem a causa de la població en un nou procés crític. D’una banda, menors perspectives de creixement del PIB a causa dels desequilibris en l’estructura d’edat per manca de naixements; l’altra, un augment de la despesa a causa de l’edat cada vegada més gran de la població. Aquesta equació només té resposta des de la família. Ella és el factor estratègic a curt i llarg termini per harmonitzar en la millor mesura possible les exigències contradictòries que es deriven de l’evolució de la població. Ella és l’única institució que permet fer més amb menys, a condició que les polítiques públiques es concebin a partir de la seva centralitat estratégica.
El resultat, quan hàgim superat la crisi en la dècada que ve entrarem a causa de la població en un nou procés crític. D’una banda, menors perspectives de creixement del PIB a causa dels desequilibris en l’estructura d’edat per manca de naixements; l’altra, un augment de la despesa a causa de l’edat cada vegada més gran de la població. Aquesta equació només té resposta des de la família. Ella és el factor estratègic a curt i llarg termini per harmonitzar en la millor mesura possible les exigències contradictòries que es deriven de l’evolució de la població. Ella és l’única institució que permet fer més amb menys, a condició que les polítiques públiques es concebin a partir de la seva centralitat estratégica.
http://www.catdialeg.cat/les-grans-estructures-destat-marginades-natalitat-i-familia/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada