29 d’octubre del 2015

Les grans estructures d’estat, marginades: natalitat i família. 3% d'innovadors, 16% de primers difusors, inversió i estalvi requereixen correcta proporció entre generacions



Catalunya no atorga suficient importància a un risc que destrueix les perspectives de futur, el dels desequilibris de la població a causa de la baixa natalitat.

El creixement econòmic també està en funció del creixement de la població, de la seva densitat i estructura d’edats, a més d’altres condicions lligades al progrés tècnic i el capital humà, i aquesta relació està totalment menystinguda. En societats amb taxes de fertilitat per sota de la de reemplaçament, de 2,1 fills per dona en edat fèrtil, com succeeix a Europa i de manera especial a Catalunya, les variables indicades de la població són decisives a llarg termini. La vella teoria de és millor pocs fills perquè si dos poden estudiar 20 anys i quatre només ho podrien fer 10 (perquè resultaria massa car donar-los més estudis) pot ser un raonament discutible, però que posseeix una càrrega de raonabilitat. Però quan el raonament s’aplica a un sol fill ja no té sentit, perquè en cap cas estudiarà 40 anys, i ja no diguem quan no es tenen fills. La decisió actual de tenir-ne molt pocs o cap, poc té a veure amb els seus estudis, i si amb la preferència de preservar els seus ingressos i temps per part del pares. Però això, que pot optimitzar els seus guanys i recompenses individuals, genera uns efectes molt negatius per la societat. En altres paraules, per sota d’un determinat llindar de fills, entre dos i tres, la possibilitat que la seva reducció millori la  renda futura, resulta simplement impresentable.

La població actua sobre el creixement sobretot a partir de la innovació, la creativitat i la productivitat que incideixen sobre el progrés tècnic, sobre la disponibilitat del capital humà adequat a aquell requeriment, i també per l’efecte generacional en el temps, l’efecte dinàstic en la inversió a llarg termini, molt vinculat a la investigació, d’una banda, i la despesa en infraestructures que tenen períodes de retorn molt llarg. També influeix en la taxa d’estalvi i la capacitat inversora, així com en el consum.

El factor discriminant de la forma com la població actua és l’edat, és a dir, disposar d’una estructura de població d’acord amb les necessitats de productivitat, innovació, inversió i estalvi. Això és així a causa dels següents factors:

 

Pgen el metro reciclnt un mpoll de refresc





En termes relatius, els innovadors són entre el 2 i 3% de la població i els primers difusors de la innovació de l’ordre del 16% del total. D’aquest conjunt depèn en bona mesura el progrés tècnic. Una població menor tindrà menys persones d’aquestes característiques. Però no només això, sinó que, sobretot, dependrà de la seva edat, de la quantitat d’individus que tinguem entre els 25 i 35 anys, que és on es concentren aquelles capacitats. Si en cada generació aquest grup es redueix, es perdrà potencial innovador.

Pel que fa a la productivitat el període clau, se situa entre els 30 i 40 anys, on es troben els màxims, amb pendents de caiguda suaus en els anys posteriors, que es prolonga entre 4 i 10 anys en funció del tipus de tasca i experiència. Els majors nivells salarials i, per tant, d’estalvi i inversió, se situen entre els 45 i 54 anys, i a partir dels 60 tendeixen a reduir-se arribant a una taxa d’estalvi negativa.

Entre els 25 i 40 anys es desenvolupa el màxim endeutament; entre els 35 i 50 el rendiment màxim (que l’FMI situa entre els 40 i 65), i dels 40 als 55 l’estalvi màxim.

La població entre els 25 i 40 anys serà clau per a la innovació i la productivitat i, per tant, per al creixement a llarg termini. Aquesta població ha de mantenir una relació adequada amb el segment posterior fins als 55 anys perquè hi hagi l’estalvi necessari.

Per tant, en la mesura que una població envelleix i destrueix una articulació favorable al creixement de l’estructura d’edats, perd capacitats i també desequilibra les relacions econòmiques relacionades amb l’estructura d’edat. El 2020 la mitjana d’edat a Catalunya serà de 44,4 anys, pràcticament igual a l’europea, i haurà deixat enrere el període de major capacitat innovadora i productiva. Tindrà encara una notable -en termes relatius- capacitat d’estalvi, que s’anirà reduint en la mesura que vagin “pesant” més les cohorts de població de més de 65 anys. La perspectiva és, per tant, reduir el creixement i generar un cert desequilibri financer, tot i que la globalització tendeix a anivellar aquest fenomen.

D’altra banda en un procés temporal que arriba fins al 2060 la despesa, sobretot en pensions, atencions a la vellesa i sanitat tendirà a augmentar en conjunt, i per a Catalunya no menys de 9 punts percentuals de PIB, amb la base de les xifres del 2009, i per tant i en relació a la despesa actual. Però aquest ritme no serà progressiu sinó que creixerà sobretot a meitat de la dècada vinent i fins ben entrada la posterior.
El resultat, quan hàgim superat la crisi en la dècada que ve entrarem a causa de la població en un nou procés crític. D’una banda, menors perspectives de creixement del PIB a causa dels desequilibris en l’estructura d’edat per manca de naixements; l’altra, un augment de la despesa a causa de l’edat cada vegada més gran de la població. Aquesta equació només té resposta des de la família. Ella és el factor estratègic a curt i llarg termini per harmonitzar en la millor mesura possible les exigències contradictòries que es deriven de l’evolució de la població. Ella és l’única institució que permet fer més amb menys, a condició que les polítiques públiques es concebin a partir de la seva centralitat estratégica.

 http://www.catdialeg.cat/les-grans-estructures-destat-marginades-natalitat-i-familia/