22.10.2015 - Vilaweb
Hi ha una imatge romàntica de la política que diu que la gent vota i
decideix. La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al
poble. D’acord. Això val per a les coses més o menys normals, per al dia
a dia. Però en els casos extrems, quan hom s’hi juga de debò el futur i
el poder, lamente dir tan contundentment que la regla –és evident– no
s’aplica: que aleshores no n’hi ha prou de guanyar unes eleccions. Que
la democràcia, tota sola, és limitada.
Mireu Grècia, no cal anar pas tan lluny. Mireu qualsevol lloc on
guanyen aquells qui no toca que guanyen, a parer dels qui manen de
veritat. I comproveu què passa. El cas de Grècia és excel·lent perquè
normalment aquestes coses passaven al tercer món, no a Europa. I, per
tant, ara el mecanisme no ens queda tan lluny ni hem d’explicar tantes
coses.
Quan un moviment guanya contra l’opinió d’alguna gent especialment
poderosa, el resultat electoral es destrueix després de les urnes i des
de fora de les urnes. Es destrueix. Des de fora. Contra les urnes.
Contra la voluntat popular aquesta que ha estat expressada vot a vot,
amb un esforç gegantí. Amb la complicitat de qui calga i fent allò que
calga. Sense preocupar-se de dissimular perquè les conseqüències són
massa grosses.
Malgrat tot, i contra tots ells, el país es va expressar amb la
màxima claredat imaginable. De manera magnífica. I això, la victòria, ha
activat la fase d’emergència a l’altra banda. Aquella que vam veure a
Grècia fa unes setmanes també: allò que la gent va guanyar a les urnes
no s’ha de poder aplicar i punt. I qualsevol mètode valdrà per a
impedir-ho.
Torne a la imatge romàntica de l’inici per explicar-ho. Davant nostre
no tenim una gent que respectarà la decisió electoral. O és que a algú
li’n cal encara cap prova més? Podem votar cinquanta mil vegades que no
faran ni un sol pas per respectar allò que haurem votat. Guanyem pel
tant per cent que guanyem. Precisament per allò que deia al principi: no
parlem d’un canvi de govern: s’entén? No hem votat un canvi de govern:
s’entén?
Aquesta és la raó exacta per la qual ells no es comportaran com si
tinguessen davant una simple alternativa de partit. Perquè si Junts pel
Sí i la CUP són capaços de tirar endavant el pla que els ciutadans van
votar el 27-S això significa que el poder a Catalunya canviarà per
sempre. No per a un any o per a quatre, sinó per a tota la vida. I no ho
poden consentir. (No sigueu innocents tampoc: potser tindrem un altre
poder igual d’odiós que el que tenim ara; això no ho puc descartar. Però
els qui segur que no tindran el poder són els qui el tenen ara. S’entén
aquesta important diferència?)
Finalment diré una cosa que espere que no es malinterprete: jo els
entenc. Ells fan allò que en podíem esperar. Embrutar, furgar en les
diferències, provocar, entrebancar, llevar legitimitat al resultat
electoral… I fer servir sense escrúpols ni manies tot l’arsenal de què
poden disposar: des dels numerets de la guàrdia civil a Catalunya Sí que
es Pot sumant-se –ignore amb quin grau de consciència– a manifests que
al capdavall el que volen és deslegitimar el parlament eixit de les
urnes.
El seu pla és nítid:
1) Insistir, aprofitant que la CUP posa tantes reserves a tot i
sembla més preocupada per la seua puresa que per res més, que els de CDC
són uns corruptes. Per a trencar d’aquesta manera la majoria
independentista abans no es puga ni confirmar. CDC té un problema de
corrupció? Aquest és un tema que no caldria ni discutir.lo: si existeix
que el demostren amb proves indiscutibles, que detinguen als
responsables, els porten davant un jutge i que els posen en presó. Però
si en deu anys això no s’ha fet la responsabilitat de no haver-ho fet és
del govern espanyol. I aleshores potser la pregunta adequada seria per
què l’estat espanyol amb tots els instruments que té a les mans no ha
estat capaç en deu anys d’identificar els culpables de la corrupció de
CDC i d’acabar amb ella? I encara més: per què no ha pogut demostrar res
però en canvi no para de fer servir la corrupció com instrument
publicitari i polític usat contra el vot dels ciutadans? Quina
credibilitat li donaria un ciutadà d’un país europeu qualsevol a un
sistema com aquest? I ací se li n’ha de donar tanta com per no
atrevir-nos ni tan sols a fer el que sabem que cal fer?
2) El segon pas del seu full de ruta és discutir i treure legitimitat
als càrrecs i les institucions nascudes del 27-S –i ja veureu com Carme
Forcadell pagarà la factura abans que ningú, dilluns mateix. Els
partits contraris a la independència, i de moment Catalunya Sí que es
Pot s’hi ha afegit, negaran que el pròxim parlament tinga el valor
democràtic que té, per tal de desacreditar-lo internacionalment. Negaran
que siga un parlament elegit per servir al poble i diran que és un
parlament que ‘només’ serveix els interessos dels independentistes.
Negaran la festa de la democràcia per a presentar-la com un aquelarre
insurreccional. Com si els vots dels independentistes no valguessen
igual que els altres. Com si Forcadell no representara els votants com a
mínim igual que els representaven Raventós, Rigol o Benach.
3) I no en tingueu cap dubte: faran tant com podran per eliminar els
líders del moviment un a un, fent servir qualsevol giny legal. Per això,
sobtadament, després de reformar el TC s’adonen que també han
d’amenaçar amb el 155. Posaran tot l’arsenal sobre la taula i l’objectiu
principal i primer es diu Artur Mas. Perquè és el que els fa més por,
us ho vulgueu creure o no, vulgueu fer rialletes o no. Però Mas només és
la primera peça, que després encalçaran Junqueras i Baños, i Romeva i
Forcadell. I qui faça falta. Amb la raó que siga –recorde que ja hi ha
qui parla de denúncies, de moment ridícules, contra la CUP per
‘terrorisme’.
Ells, en definitiva, saben que han perdut a les urnes la batalla més
important de totes les que podien lliurar i ara resten obligats a obrir
una nova batalla, aquesta ja sense escrúpols. Una batalla en la qual
necessiten aconseguir que no siguem capaços, nosaltres!, d’aprofitar
l’oportunitat històrica que tenim a les mans.
I ho diré també amb tota claredat, perquè crec que l’hora és prou
greu per a parlar sense embuts: enfrontar-nos a tot això que ens vindrà
ara és molt difícil, més difícil que no guanyar unes eleccions com les
que hem guanyat, però aquest no és pas el problema més gros que tenim
avui. El problema important que tenim ara mateix és que hem guanyat les
eleccions i estem deixant que ens roben les conseqüències que aquest
resultat haurien de tenir. I el pitjor de tot és que tenim la culpa
nosaltres, especialment aquells a qui inesperadament i contra tot
pronòstic ara va i els tremolen les cames.
http://www.vilaweb.cat/noticies/tremolen-les-cames/
(M'he pres la llibertat d'introduir la numeració a l'article per facilitar la lectura i memorització del que diu. A més a més de subratllar com ja acostumo a fer)
(M'he pres la llibertat d'introduir la numeració a l'article per facilitar la lectura i memorització del que diu. A més a més de subratllar com ja acostumo a fer)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada