Urnes i paperetes al garaig d'un polític de Castellar del Vallès.
Foto: El Punt Avui.
La societat civil organitzada va aconseguir
esquivar la policia espanyola arreu del país per guardar i repartir les
urnes de l’1-O
L’alcaldessa de Sant Quirze va entregar
personalment les urnes del municipi a cada col·legi
Una masia remota va centralitzar la distribució
de paperetes al conjunt del Vallès Occidental
Un dirigent local d’ERC de Castellar va amagar urnes a la seva caravana
Una furgoneta dels bombers de Mataró va salvar una urna d’Argentona
Aquesta és l'urna tapada amb una manta a la furgoneta dels bombers d'Argentona. Foto: El Punt Avui.
Les urnes, a Sant Quirze del Vallès, van arribar amb una cadireta de
criatura. Una caixa de dotze, una dins de l’altra, com una matrioixca, i
quatre de soltes. L’alcaldessa, Elisabeth Oliveras, va rebre un
missatge al mòbil el dimarts 26: “Arriba Amazon a casa.” Quan va obrir,
va entrar la criatura, però aquella mateixa nit la va traslladar amb cotxe fins a Sabadell, on el nadó va dormir fins dissabte a casa d’un amic no vinculat a cap organització política.
Dimecres, durant un acte de campanya al municipi amb Vicenç
Villatoro, David Minoves i Blanca Serra a La Patronal, un equipament
cultural de Sant Quirze, l’alcaldessa va rebre un altre missatge. Eren
les paperetes. No hi va haver temps d’anar-les a deixar a Sabadell i es
van quedar a casa seva, al rebost, dins de cassoles.
L’última ràtzia dels cossos i forces de seguretat de l’Estat havia
confiscat els sobres de tot el Vallès Occidental, però “un company” en
va trobar uns 250.000. “Ens els vam repartir entre una pila
d’ajuntaments de la comarca divendres a la tarda”, recorda Oliveras.
Però faltava el “Vicenç”, tal com els encarregats de la logística de
l’1-O a la zona es referien en clau al cens en el grup de Telegram, que
es deia Noces d’or. “Compràvem «gerros» (urnes), «flors»
(paperetes) o «fundes de paraigua» (sobres)”, revela l’alcaldessa,
militant d’ERC. Els missatges s’autodestruïen al cap d’uns segons;
s’havien de memoritzar. Dissabte a la tarda va arribar el Vicenç; fins
al vespre no van saber que seria universal: tothom podria votar a tot
arreu.
La nit de dissabte, Oliveras no va dormir. Va estar muntant paquets
d’urnes, paperetes i actes d’escrutini. A quarts de cinc, va començar a
repartir-los pels col·legis de Sant Quirze. “Ara riem, però estàvem
histèrics; no tenim por, però sabem les conseqüències que pot tenir.
Quan estàs convençut no ho dubtes”, admet. Primer van anar al col·legi
més llunyà, a les Fonts. L’alcaldessa va entregar personalment les urnes
a cada punt de votació, entre aplaudiments dels veïns. Després va
tornar a fer la ronda per donar instruccions i contrasenyes. “Soc
l’única regidora amb dedicació exclusiva i vaig firmar el decret
d’alcaldia [de suport a l’1-O]. Havia de delegar la responsabilitat a
algú altre? No”, diu.
“Ara tinc tots els vots aquí; no els puc portar a la deixalleria.
Trucaré a una empresa de destrucció de papers, igual que en les
eleccions”, avança.
La societat civil organitzada va despistar amb èxit la policia
espanyola arreu del país a l’hora d’amagar les urnes i fer-les arribar
als col·legis. Una recòndita masia perduda al bell mig del Vallès, a la
qual s’accedeix per un camí de carro, servava les paperetes de tota la
comarca. Fins allà les va anar a buscar un dirigent local d’ERC de
Castellar, que també va rebre un embalum a casa a principis de la
setmana passada:“Em van dir que m’havien d’enviar un paquet però que no
em podien dir què era, ni si era gran o petit. Em van dir que no podia
dir res, que s’havia de descarregar dins d’un garatge i que ja estaven
venint. En aquell moment no vaig poder anar a casa i vaig enviar-hi el
meu pare perquè anés a obrir. Li vaig dir que no preguntés res. Quan
vaig arribar al migdia, em vaig trobar urnes.” N’eren sis. “Quan les
vaig veure, ja em vaig imaginar que venien de la Xina; la caixa tenia
lletres xineses”, assegura.
Encara faltava una segona remesa. Li van indicar que l’endemà anés a
prop de la plaça del Gas de Sabadell, on recolliria algú que el guiaria
fins a un segon indret. Arribats a lloc, es va obrir un portal i en van
sortir més urnes, en dos paquets, que van anar a parar al fons de la
furgoneta. “No sabia què fer amb allò. Hi havia una histèria
col·lectiva, per si ens estaven monitorant o gravant. Em vaig dir: «Això
no puc tenir-ho a casa.» I tampoc no ho podia portar a casa de ningú.
L’únic que se’m va acudir va ser dur-les a la meva caravana”, explica.
La té aparcada en un recinte per a caravanes d’un polígon de Castellar.
Pel que fa als sobres, va ser ell qui va anar a buscar els 250.000
del Vallès en algun lloc de l’àrea metropolitana. Divendres els va
repartir per tota la comarca i diumenge de matinada va entregar les 21
urnes als set punts de votació de Castellar.
A l’altre Vallès, l’Oriental, van fixar una trobada a un quart de
vuit del matí del mateix dia del referèndum per repartir les urnes. Les
portava un dirigent d’ERC: van quedar en un lloc allunyat de cap nucli
urbà, entre camps i boscos, al terme del poble del costat, cosa que
emfasitzava l’aire de clandestinitat que ha tingut tot el procés.
Diverses persones lligades al partit, que havien sabut el dia abans, de
viva veu, el que se’ls requeriria, les van posar al seu maleter (totes
amb bosses d’escombraries) i les van acostar als col·legis
corresponents. Abans que l’últim vehicle del comboi arrenqués, va passar
un cotxe de policia local. Malgrat uns instants d’incertesa, el vehicle
policial ni es va aturar ni va fer parar ningú i més endavant es va
desviar cap al poble veí. Havia estat només un ensurt en un matí anòmal.
La mateixa sang freda van tenir un jove i la seva mare, de Girona.
“Dissabte van portar tres paquets a casa i els vam guardar al garatge.
Amb el meu fill, que conduïa, i una altra dona voluntària, ens els vam
endur amb cotxe fins al lloc de votació. A les set del matí, encara
fosc, vam passar amb els tres paquets amagats al maleter pel mig de dues
fileres de vehicles de la Policía Nacional i un grup de policies de
paisà, amb naturalitat, per no aixecar sospites”, explica la dona,
responsable de l’administració en un col·legi gironí que,
afortunadament, no va ser assaltat. Les urnes van sobreviure gràcies a
l’enginy, l’esforç i la valentia dels voluntaris de les meses,
apoderats, lletrats, coordinadores de GironaVota i, per descomptat, els
veïns. Es van treure per una finestra del col·legi electoral. El
recompte es va fer en un garatge pròxim. Amb els dies, ho relata amb un
punt d’humor, perquè les urnes es van passejar per tot Catalunya, i per
davant dels nassos de la policia, i no les van trobar. Aquell moment i
els que van seguir la resta del dia, pendents de si venien o no els
agents, van ser de molta tensió: “Semblava que havia tornat a la meva
època de clandestinitat, que tornàvem al blanc i negre. Es va encendre
un llum a l’edifici del davant i vam pensar si ens havien vist. Semblava
que féssim contraban”.
Sens dubte, l’entrega de les urnes era un moment d’alt risc. Ho saben
bé a Cornellà de Llobregat, on un veí les va traslladar al maleter d’un
cotxe des del garatge de casa fins al barri de Fontsanta. Finalment no
van servir perquè s’hi votés, ja que el col·legi no va obrir per la
pressió d’ultres. En el camí de tornada cap a casa, la secreta el va
aturar i li va escorcollar el cotxe. Novament, la policia espanyola feia
tard.
Nens llançant ous
Una urna d’Argentona, al Maresme, va viure una peripècia singular. L’escola Sant Miquel del Cros va ser una de les poques que van tenir problemes amb la mateixa gent del poble. A última hora del matí, van començar a arribar veïns amb banderes espanyoles, xandalls amb la rojigualda i la música de l’himne espanyol en bucle a tot drap. “Van començar els nens, a tirar-nos ous”, lamenta l’Anna, que era gestora de cua: “Ens van tirar ous i rocs, i ens van insultar. Deien que ells no eren catalans de segona, que el que fèiem era il·legal, que era el col·legi dels seus fills i que l’endemà a les nou faria olor de merda.” El grup va anar creixent, i després de dinar van arribar reforços dels Mossos.“Uns quants dels que es van acostar anaven bastant carregadets, no sé si drogats o beguts. Els Mossos ens van dir que no podien garantir més la nostra seguretat i que marxéssim corrents”, recorda.
Tenien un pla d’evacuació per darrere de l’escola. Les tres noies de la mesa, l’Anna i un bomber d’Argentona de paisà van saltar amb l’urna una tanca de dos metres i mig i van agafar una furgoneta. “Voltàvem per Argentona i per Mataró i no sabíem on anar. Al final vam decidir tancar-nos al parc de bombers de Mataró, que és molt a prop. Vam necessitar un quart d’hora per relaxar-nos. Ara que han passat dies, et puc dir que ens ho vam passar molt bé, però en aquell moment vam passar molta por”, reconeix. Aleshores la comitiva va pujar a una furgoneta dels bombers i va tapar l’urna amb una manta per custodiar-la fins a l’ajuntament vell d’Argentona. Els tractors dels pagesos en protegien l’accés. El govern municipal, els veïns i les AMPA de l’escola van emetre un comunicat de rebuig a l’actuació dels manifestants. “Estem parlant d’un grup de persones que no representen l’opinió ni la manera de fer de tot el barri”, denuncien.
“Em volia vendre la furgo, però ara no puc perquè ha portat l’urna de la independència de Catalunya! Un orgull”, celebra l’Anna. Tot va bé si acaba bé, com a l’escola Joan Miró de Barcelona, on van ocultar algunes urnes durant una hora i mitja a la cuina, dins de cubells d’escombraries. “En vam deixar dues i en vam amagar tres, per despistar la policia i poder continuar votant”, explica una de les presidentes de mesa, que dimarts en lluïa una a la plaça de la Universitat durant l’aturada de país. No hi va haver assalt.
Dòmino contra les porres
A Sant Iscle de Vallalta jugaven al dòmino per despistar. Foto: El Punt Avui.
A Sant Iscle de Vallalta, al Maresme, van callar com un mort. A dos quarts de deu del matí van aparèixer quaranta guàrdies civils. Uns 200 veïns, de tots els colors polítics –“ens coneixem tots”– van fer un embut i van repel·lir l’envestida. Abans que tornessin, que ho van fer, al cap de mitja hora, amb antiavalots, van amagar l’única urna del municipi en un nínxol –buit– del cementiri, situat a un centenar de metres del col·legi.
Aquesta vegada la policia espanyola va carregar i va ferir alguns veïns, que van haver de ser atesos a l’hospital. Quan van entrar al casal d’avis, seu del col·legi, els uniformats van ser immortalitzats davant d’una taula on quatre persones juguen tranquil·lament al dòmino. “Fins i tot els vam oferir cafès”, se’n riu Jordi Comas, president de l’Assemblea Nacional Catalana a Sant Iscle. Mentrestant, els agents van entrar als baixos de l’ajuntament, van rebentar portes i una paret de Pladur, pensant que hi havia l’urna amagada, però no la van trobar. Al final se’n van anar, amb la gent del poble acompanyant-los fins als afores. “Vam agafar l’urna i vam continuar votant. No van tornar per tercera vegada, però estàvem preparats per tornar a marxar per un altre cantó”, adverteix Comas. “Això del nínxol ho vam improvisar bastant; no ho teníem previst”, hi afegeix.
Cementiris, falsos sostres, baixos d’escenaris de teatres, esglésies, rebostos, frigorífics, forats d’ascensor... L’astúcia de tot un poble en moviment.
Entrega de paperetes al cementiri de Santa Bàrbara
Els avantpassats de Santa Bàrbara, al Montsià,
van presenciar l’entrega de les paperetes de l’1-O. Els organitzadors es
van citar al cementiri per recollir el material del referèndum.
“Amagàvem els telèfons cada vegada que ens reuníem”, assegura el
responsable del dispositiu al municipi, un dirigent local d’ERC. Alguns
contactes es van fer en un bar ple de guàrdies civils situat al costat
de la caserna de la Ràpita. “Hi ha un lloc millor per despistar-los que
davant seu?”, se’n riu. Els missatges de Telegram s’autodestruïen en
cinc segons, i alguna vegada havien de demanar que els repetissin perquè
no havien tingut temps de memoritzar-los. Quedaven per anar “a fer un
cafè a tal lloc”. Una setmana abans de l’1-O van recollir les urnes en
un magatzem. Les van ficar en un maleter i se les van endur. “Era de
taquicàrdia: ens vam trobar una patrulla dels Mossos fent un control
policial”, rememora. Per referir-se al cens, parlaven de “la relació de
tes i cafès”. Diumenge van fer cinc simulacres d’evacuació. Preveien
deixar les urnes al forat de l’ascensor de l’escola, que només té una
clau. També disposaven d’un cotxe per fugir i van encerclar tots els
carrers adjacents amb pilones. La policia va estar al poble, però va
girar cua. El recompte, quan tothom es pensava que es feia dins
l’escola, va tenir lloc a la llar d’infants. I les urnes, on es van
guardar els dies previs? “En un magatzem que no és meu; és del meu
exsogre. Ell encara no ho sap.”
>> Les urnes: quatre mesos de viatge fins a l’1-O