divendres, 29 de desembre de 2017
El nou relat sobre l’origen de la llengua del menorquins, difosa per algunes entitats i persones poc avesades a l’estudi lingüístic i històric de la nostra illa -o bé del conjunt de les Illes Balears- té molt d’intuïció gratuïta i molt més d’animadversió cap a la regió o zona geogràfica de procedència. La llengua dels menorquins és la catalana, encara que el nom no agradi als que mostren fòbies reiterades cap a tot allò que deriva de Catalunya i del terme català. Tampoc és qüestió, ara i aquí, de debatre el nom de la nostra llengua, el que sí cal deixar clar que és el mateix idioma, s’anomeni com s’anomeni, i va ser introduït pels conqueridors i posteriors pobladors, vinguts majoritàriament de l’Empordà i el Rosselló.
He llegit (i no poques vegades) textos com
aquest:
“es menorquí és una llengua que té es seus orígens en
es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es
mossàrabs menorquins amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts
cristians des diferents territoris de sa Corona d'Aragó. (...) A Menorca, sa
llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des
nouvinguts, que no eren d'un únic territori sinó de diversos (Mallorca,
comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, etc)”.
Aquests arguments per voler confondre la gent sobre qüestions històriques i lingüístiques són de poca consistència i prioritzen la intenció política per sobre del rigor acadèmic. Qualsevol, amb un mínim d’interès per saber sobre aquests temes, pot descobrir que la manipulació es fa evident en aquest tipus de relat, si bé s’ha d’entendre que alguns passatges de la història poden tenir lleugeres interpretacions que, tanmateix, no afecten al nucli de la qüestió, prou consensuada per la comunitat acadèmica nacional i internacional.
Llegir tot l'article a:
http://bepjoan.blogspot.com.es/2017/12/la-llengua-dels-menorquins.html?m=1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada