500 anys de la batalla de Gandia: victòria de la Germania, article llarg per David Garrido

 

 

Sorprèn que, al País Valencià, un esdeveniment tan transcendental en la història del país, com és l’esclat de la Germania, hagi tingut tan poca repercussió oficial, institucional, més encara en un temps, quan l’efemèride compleix 500 anys, en què al govern regional autonòmic s’arrecera aqueixa gent que s’autoproclama de «la revolució valencianista». Certament, a la vista està, a aquests revolucionaris —i revolucionàries—  de nyigui-nyogui, de butaca, pandereta i prebenda autonòmica, la difusió de la història valenciana no està entre les seves prioritats, si no és que, directament, els importa un rave, com la recepció de la TV3; si més no, això demostren amb tant de silenci amanit d’ignorància. Els que s’emmirallen en les pirotècnies ideològiques carpetovetòniques, amb vocació de submisos a l’amo de Madrid (o de qualsevol partit o partidet a l’ús, del menú de preferències polítiques mesetàries), difícilment voldran saber d’una època en què València —la ciutat i el seu país— aspirava a convertir-se en una comuna lliure a imitació de Venècia. Òbviament, als sociates autòctons, la pelussa corporal, inclosa la dels perruquins, se’ls eriça només de pensar-ho.

 

Deia Ciceró a De oratore que la història és la llum de la veritat, la vida de la memòria i la mestra de la vida. Certament, la història mostra, ensenya i —important— determina, perquè els fets del passat, tots plegats, han bastit el present, el moment en què vivim. L’origen del poble muelle —els valencians— a què feia referència el totpoderós comte-duc d’Olivares en 1626 té l’origen en les conseqüències de la repressió de la Germania de 1519-1522 i —atenció!— des de 1626, arran de la befa d’Olivares als valencians, ve el costum de l’elit —o casta— política autòctona d’abaixar-se els pantalons davant el manaia de torn de la Meseta, sigui l’Olivares del segle XVII o ara el Pedro Sánchez y sus mujeres del XXI, o qualsevol capsigrany, amb la unitat d’Espanya per muntera, que vingui en el futur.

 

 

 

 

 

En 1626 el superministre castellà (espanyol) comte-duc d’Olivares convocà, contra els Furs, els valencians a celebrar Corts a Montsó, a l’Aragó. Ep! A l’Aragó? Hi hagué protestes i l’estament militar de les Corts valencianes, el que veritablement tenia la paella pel mànec al país, envià un representant a Madrid, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la ciutat de València, l’altra part determinant de l’edifici foral valencià, un altre, Rafael Alconchel. Als catalans —els estrictes— els convoqueu a Lleida (Principat), als aragonesos a Barbastre (Aragó), aleshores, per què envieu els valencians a Montsó? —preguntaren esmaperduts els ambaixadors valencians. Contestació del Pedro Sánchez d’aleshores, tan tibat com el d’avui: «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Nyas coca! Xe, igualet a avui amb la murga de l’infrafinançament! I què contestà el representant del braç militar de les Corts? Doncs, literalment, digué, en la llengua dels castellans: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Què us diré? Muelles perduts! Els valencians anaren a Montsó a fer-li la rosca al rei —sobretot— dels castellans.

 

I —ep!— d’aquelles noces aquests confits. La història —ja us ho he dit— mostra i ensenya. Cristòfol Crespí de Valldaura marcà el camí del pessebrisme polític valencià, sense esma, retut al rei dels castellans i als seus ministres, que acaba en el Para ofrendar nuevas glorias a España, la negació del País dels valencians convertit en innòcua Comunitat i l’empastifament blavós de la senyera. Oh, quins temps!, oh, quins costums!, què s’havia fet de l’orgullosa aristocràcia valenciana, tan gelosa de la salvaguarda del Regne i de les seves institucions? Ras i curt, un segle abans havia passat pel tràngol de la Germania, aquella revolució popular, dels menestrals i poble menut de les ciutat i viles del Regne, que aspirava a desplaçar-la del poder. En 1626 feia un segle del seu esclat i repressió, però els batecs de la Germania encara eren sentits i la por —germania, mot maleït— encara continuava instal·lada entre la casta dels privilegiats, que, per interès de classe, preferien parar els tafanaris als sodomitzadors de ponent, enfonsar-se en el conservadorisme feudalitzant i retrògrad, que apostar per la comuna lliure, comercialment activa, a imitació de Venècia, que els agermanats propugnaven.

 

La revolució agermanada

 

Tot moviment revolucionari té unes causes, que enfilen les reivindicacions polítiques amb el malcontentament popular. A París, en 1789, la crisi de subsistències endèmica, la fam, fou la causant principal dels avalots que acabaren amb la presa de la fortalesa de la Bastilla el 14 de juliol. Era el tret de sortida de la Revolució francesa. D’igual manera, la impossibilitat d’abastir el país i la fam resultant, juntament amb la guerra desastrosa contra Alemanya, provocà la insurrecció que donà lloc a la Revolució russa en 1917. El País Valencià, a l’entrada del segle XVI, vivia amb la por d’una invasió des de Barbaria ajudada pels musulmans autòctons, sobretot des de la mort de Ferran II el Catòlic (1516), que posà fi a l’ofensiva contra les bases corsàries nord-africanes i l’inici d’una nova onada d’atacs barbarescos contra les costes dels Països Catalans. A aquest estat d’inseguretat s’uní la devastació causada pel desbordament del Túria a València i el Xúquer a Alzira en 1517. La del cap i casal del Regne fou la major inundació que tinguem notícia de tota la seva història. Això generà damnificats i pobresa, que en 1519 s’aguditzà amb una terrible manca d’aliments i, encara més, l’aparició de la pesta. Els privilegiats, els nobles, fugiren de València, podien fer-ho; el pobres, però, a patir el flagell. L’administració del Regne, dirigida per la noblesa, ni estava ni se l’esperava. Mentrestant, hi havia qui conspirava per desplaçar aqueixa aristocràcia inoperant del poder. El camp per al sorgiment de la Germania estava adobat.

Ferran II havia consentit en 1503 a militaritzar els gremis per a donar resposta a un atac barbaresc. Aquesta organització, per l’absència de poder a la València de 1519, serví per a la creació d’un poder alternatiu que aspirava al control de la ciutat i el Regne. A Ferran II li havia succeït el seu nét Carles de Gant, un flamenc a qui poc li interessaven els seus súbdits valencians. Bé, un moment, li interessaven els diners que els pogués treure i prou. Un rei absent i no gens integrat al país, però, podria ser útil, per als plans dels qui pretenien canvis contundents en el regiment de la cosa pública. Amb l’excusa del possible atac dels turcs de Barbaria (1518: atac contra Xilxes, Dénia i Parcent. 1519: atac contra Borriana i Orpesa), el jove Carles (dinou anys aleshores) accepta en setembre de 1519 la militarització dels gremis. D’antuvi, els gremis pretenien que la defensa s’organitzés per parròquies, però el rei ordenà —si no el rei directament, el qui l’assessoraven— que fóra per gremis. Cada ofici havia de fer bandera de guerra i tambors, comprar armes i nomenar capitans. Els paraires foren els primers en estar organitzats. No debades, el principal ideòleg de la Germania, Joan Llorenç, pertanyia a aquest ofici. El 29 de setembre, festa del seu patró, sant Miquel, desfilaren per la ciutat fent alardo.

 

 

A Ferran II li havia succeït el seu nét Carles de Gant, a la imatge, un flamenc a qui poc li interessaven els seus súbdits valencians. Bé, un moment, li interessaven els diners que els pogués treure i prou. Un rei absent i no gens integrat al país, però, podria ser útil, per als plans dels qui pretenien canvis contundents en el regiment de la cosa pública.

 

 

Joan Llorenç, a qui l’historiador regnícola Gaspar Escolano anomena «oráculo del pueblo», fou l’organitzador de la Germania. Ell fou qui les vertebrà institucionalment, amb la creació de la Junta dels Tretze (tretze per Jesucrist i els dotze apòstols), aviat imitada per altres viles i ciutats del Regne. En aquest òrgan de govern de la Germania o agermanament dels gremis sempre hauria d’haver-hi un paraire, un velluter, un teixidor i un llaurador. I la Germania s’engegà i començà a rodar. El lloc de reunió era la parròquia de Sant Martí. Una delegació, de la qual formaven part Joan Llorenç, Joan Caro, Guillem Sorolla i Joan Coll s’entrevistà amb Carles de Gant a Molins de Rei (4 de novembre de 1619). El rei ratificà l’armament dels gremis. Els agermanats, tot comprensió, acceptaven que el rei no vingués en persona a València a jurar els Furs, que amb l’enviament d’un representant amb poders tot se solucionaria. Certament, el rei quant més lluny millor, encara que cometés un contrafur, com denunciaven els nobles. La noblesa no restà de braços creuats i envià la seva ambaixada antiagermanada. Carles i els seus consellers flamencs no se’n sortien: que si acceptem la Germania, que si no, que si cal anar a València, que si... Carles havia d’anar a Alemanya a coronar-se emperador i temia pels moviments del rei de França, que també aspirava a la corona imperial. A València anà com a representant del rei el cardenal Adrià d’Utrecht a rebre el jurament dels valencians, boicotat per la noblesa. Atenció: una noblesa gelosa de la particularitat institucional del seu Regne, que no acceptava que el rei no jurés els Furs personalment a València. Un segle després, com ja hem vist, aqueixa mateixa noblesa presumia de ser els «más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos».

 

 

Els agermanats acceptaven que el rei enviés un delegat a jurar els Furs. L'elegit fou el cardenal Adrià d'Utecht, el futur papa Adrià VI. A la imatge recepció d'Adrià d'Utrecht als agermanats, quadre pintat per Josep Benlliure en 1872.

 

 

La Germania, sota l’excusa de la invasió barbaresca, nasqué per a combatre la noblesa a fi de suplantar-la en el regiment de la ciutat de València i el seu Regne. Ja des del primer moment, a les reunions a l’església de Sant Martí els convocats manifestaren sobretot les queixes contra els «cavallers», als quals feien responsables de tots els mals que patia València, fins i tot de l’amenaça barbaresca, per tenir vassalls musulmans: «También les hicieron cargo, que los caballeros por sus intereses sustentaban los moros en el Reino, y eran causa de los sustos y alteraciones, con que se vivía perpetuamente, aguardando de cada día revueltas y levantamientos» (Escolano, Década, 10-4). Els agermanats aviat controlaren el govern del cap i casal valencià i l’exemple fou seguit quasi immediatament per la resta de ciutats i viles del Regne. La Germania arribà a Mallorca, també al Principat, on sorgiren moviments simpatitzants amb la causa agermanada a Lleida (que avui dia, com València, té una avinguda dedicada a les Germanies), a Cambrils, a Barcelona i a Girona.

 

Joan Llorenç fou l'organitzador de la Germania, que s'estructurà en una Junta dels Tretze que es reunia a l'església de Sant Martí de València, a la imatge.

 

 

L’aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei, finalment, féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito. Un castellà virrei? Com s’atrevia Carles a nomenar un estranger el seu alter ego a València? A Joan Llorenç, que pretenia una solució pactista al conflicte, li sorprengué —i tant!— aquest nomenament i intentà que els seus antagonistes nobiliaris s’hi oposessin. Fou debades. La noblesa, tan escrupolosa a fer venir el rei a València a jurar els Furs, ara callà i atorgà. La situació a València s’havia desbordat, la casta dels cavallers no acceptava cap canvi que afectés els seus privilegis, i així, de mica en mica, el moderantisme revolucionari de Joan Llorenç fou reemplaçat pel radicalisme dels més exaltats. Joan Llorenç acabà espantat pel viratge que prenien els esdeveniments, que acabà en guerra civil, que no arribà a viure, puix que morí a la fi de juny de 1521. Segons escriu el cronista Miquel Garcia a La Germania dels menestrals de València, «morí Joan Llorenç, lo inventor de la Germania, lo qual esclatà de congoixa com véu la cosa tan rompuda, perquè ja coneixia que tot lo que havien fet era mal fet». Garcia, òbviament, exagera. Llorenç, persona docta que llegia amb fruïció les obres de Francesc Eiximenis, que li serviren d’inspiració, era un home respectat, un home —escriu l’historiador regnícola Martí de Viciana— que unia «ancianidad y saber», que era «tenido por varón de autoridad entre los otros del pueblo» i que pretengué «ordenar y reformar toda la república». Tota revolució comporta inevitablement abusos i excessos, però no «tot lo que havien fet era mal fet». Llorenç vindicava el poble com a estament i com a subjecte agent de la política, era un revolucionari burgès avant la lettre, dos segles i mig abans que els revolucionaris francesos, també amb abusos i excessos, proclamessin els mateixos valors esdevinguts amb el temps universals. 

 

 

 

L'aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei, finalment, féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito, a la imatge. Un castellà virrei? Com s’atrevia Carles a nomenar un estranger el seu alter ego a València? Doncs, mireu, s'atreví i la noblesa valenciana, tan primmirada d'antuvi en la defensa dels Furs, consentí.

 

La guerra

Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la Germania, per la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es radicalitzà: assalt al vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del governador Andreu Duran a Elx, supressió dels impostos reials de la ciutat i de la Generalitat, etc. Joan Llorenç i el nucli iniciador del moviment no volien la guerra. Eren el —diguem-ne— partit moderat, que pretenia una solució negociada, del tot impossible per l’actitud del rei estranger i l’obcecació del virrei, també foraster, enviat a reprimir la Germania. El virrei només contemplava una solució armada si els agermanats no s’avenien a desmobilitzar-se. Els agermanats propugnaven i aconseguiren la representació popular al govern municipal amb dos jurats de sis i el domini del Consell de la ciutat, la qual cosa els permeté acaparar l’administració ciutadana. A més a més, esperonada des de València, el moviment agermanat es propagà pel Regne. Alhora, un moviment similar però amb motivacions distintes s’estengué per Castella, la revolta de les comunitats (els comuneros), tan alabada pel romanticisme liberal espanyol decimonònic. Els comuneros, moviment transversal amb participació de la noblesa contra els abusos fiscals d’un rei no castellà, no res tenia a veure amb les reivindicacions dels agermanats valencians i mallorquins. A més a més, els comuneros foren desfets a Villalar (23 d’abril de 1521), mesos abans de l’inici de les hostilitats, la guerra oberta, a València i Mallorca.

 

Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la Germania, per la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es radicalitzà: assalt al vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del governador Andreu Duran a Elx, supressió dels impostos reials de la ciutat i de la Generalitat, etc. La guerra esclatà.

 

El virrei optà per la guerra, fugí de València i s’instal·là a l’estiu de 1520 a Dénia. Els agermanats, amb la seva Junta dels Tretze, havien restat a València com a única autoritat recognoscible. El 25 d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i ordenà la formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es reuní al monestir de la Valldigna per a preparar la guerra. Els cavallers volien sang, reprimir la Germania, però el rei, encara entretingut en l’elecció imperial, estava indecís. Què fer amb els valencians? Passaren mesos abans que Carles V (ara sí, ja emperador) condemnés els actes dels agermanats en març de 1521 i, ara sí, la guerra era imminent.

 

El 25 d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i ordenà la formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es reuní al monestir de la Valldigna (a la imatge, en l'actualitat) per a preparar la guerra.

 

 

Coneixedors de les intencions del braç militar, els agermanats no havien de restar amb els braços creuats. El 12 de juny de 1521 el Consell de la ciutat deliberà sobre el reclutament d’un exèrcit i aqueix mateix dia un dels membres de la Junta dels Tretze, Simó Borrell, aixecà la bandera de guerra de València a la porta de l’església de Sant Vicent. Atenció! La bandera de València, la senyera, sense efèlide blava que la denigri. No em cansaré d’insistir —memòria històrica és— en la falsedat de la taca blavosa sobre la senyera, totalment ahistòrica, que l’espanyolisme autòcton es tragué del barret per a condemnar els valencians a la trista condició de subalterns i que ha canonitzat l’Estatut d’autonomia vigent. Quan els agermanats, el poble valencià encara no era subaltern de ningú i no necessitava de tifes blaves ni càntics Para ofrendar nuevas glorias a España per a expressar la seva submissió. El 12 de juny s’acordava la formació d’un exèrcit i dos dies després ja estava preparat un contingent de dos milers d’homes per a fer la guerra als nobles. Jaume Ros fou nomenat capità general de l’exèrcit i Esteve Urgellès el seu lloctinent. Ara bé, Ros donà mostres de pusil·lanimitat i fou substituït per Joan Caro i Jeroni Coll fou nomenat el seu lloctinent.

 

Des de València foren organitzats dos cossos d’exèrcit, un per a combatre al nord i un altre al sud. Joan Caro nomenà el fuster Miquel Estellés cap de l’exèrcit del nord, de dos milers d’homes, encarregat de prendre el castell de Morvedre, que fou pres sense dificultat, i continuar la campanya fins als confins septentrionals del Regne. El 29 de juny arribà a les Coves de Vinromà i conqueria els castell d’Alcalà de Xivert. Estellés havia oblidat, però, la presència de l’exèrcit comandat pel duc de Sogorb, Enric d’Aragó (nét de Ferran I el d’Antequera), que des de la Vall d’Uixó, escometé el 3 de juliol Vila-real i Castelló de la Plana. Estellés es veié obligat a recular precipitadament i fou derrotat a Orpesa l’endemà. Primera gran desfeta militar de la Germania, a la qual seguí una terrible repressió per tota la Plana. Estellés fou pres i executat a Castelló.

 

I ara què? No encerto a saber el perquè, fou nomenat el pusil·lànime Jaume Ros com a cap d’un nou exèrcit popular sortit de València i la seva Horta, que havia de recuperar les posicions perdudes per Estellés. Era un exèrcit, però, mal equipat, que s’estavellà contra el duc de Sogorb a Almenara, el 18 de juliol. La desfeta agermanada deixà en mans de la reacció nobiliària tot el nord del País Valencià fins a Morvedre, la Junta dels Tretze de la qual dimití. La Germania derrotada? Encara restava el front sud, amb l’exèrcit agermanat que dominava la Ribera i la Vall d’Albaida, mentre que l’extrem sud del Regne romania en mans agermanades.

 

El 18 de juliol de 1621, després de la derrota d'Orpesa, un nou exèrcit agermanat fou derrotat pel duc de Sogorb entre Morvedre i Almenara. Al lloc de la batalla els vencedors erigiren una creu de la victòria, que encara roman avui.

 

La batalla de Gandia

L’exèrcit del virrei s’havia anat engrossint amb efectius castellans, els manchenos o mancheños (manxecs) de què parla Martí de Viciana i Gaspar Escolano, sospitosos de simpatitzar amb els comuneros. Si més no, aquest és el retrat d’ells que fan els cronistes de l’època. L’adversari era l’exèrcit agermanat del sud, comandat en un principi per Joan Caro, que dimití l’1 de juliol a causa de les crítiques pels saquejos d’Alcàsser i Picassent. Com a substitut fou nomenat Esteve Urgellès, que tenia com a centre d’operacions Alzira. L’objectiu principal d’Urgellès fou prendre el castell de Xàtiva, on encara romania presoner el duc de Calàbria, Ferran d’Aragó. El castell xativí capitulà el 14 de juliol (victòria agermanada), però Urgellès morí en l’acció militar i fou substituït pel velluter sogorbí Vicent Peris.

 

 

El principal objectiu de l'exèrcit agermanat del sud era prendre el castell de Xàtiva, cosa que s'aconseguí el 14 de juliol. Victòria agermanada. Ara bé, perderen el seu capità general, Esteve Urgellès, que fou substituït per Vicent Peris.

 

 

Ferran d’Aragó era un ostatge important. Fill del rei Frederic III de Nàpols, per tant besnét d’Alfons IV el Magnànim de Catalunya i Aragó, el duc de Calàbria era una basa que tenien els agermanats, si ell s’avenia, com a alternativa a la corona. Si, es pensà la possibilitat, verament utòpica, de casar-lo amb la reina Joana la Boja, reclosa al castell de Tordesillas des del 1509. Allà la ficà el seu pare Ferran II, que la incapacità per folla. Resulta curiós que els agermanats, amb l’embolic que hi havia, pensessin en un matrimoni regi que els alliberés del totpoderós Carles d’Habsburg. A més a més, les comunitats castellanes, única possibilitat de poder realitzar aquell casament, havien estat derrotades. Els agermanats necessitaven —diguem-ne— un rei d’ací, amb pedigrí per a fer ressuscitar la Corona d’Aragó. El duc de Calàbria, però, no se la jugà. Havia passat onze anys tancat a Xàtiva per ser fill de qui era i no veia gens clar que la plebs qui li oferien la corona fóra capaç de guanyar-li la partida a l’emperador. Millor, deixeu-me tancat. Arribat el moment i derrotada la Germania, Carles V li sabé agrair la fidelitat i el convertí en virrei de València. Però no avancem esdeveniments, que això ben bé necessitaria d’un altre article.

 

 

Vicent Peris, capità general de l’exèrcit del sud, era un ferm representant del radicalisme agermanat: odi visceral a l’aristocràcia regnícola i també als qui li donen suport, la població sarraïna que poblava els senyorius de la noblesa i la suportava pacientment sense dir ni piu. Vet ací l’origen de l’antiislamisme agermanat i la pràctica violenta de batejos forçosos, o el bateig o la mort, però que no sempre alliberaven les comunitats musulmanes dels assassinats indiscriminats. En juliol de 1521 l’exèrcit de Peris era entre Bèlgida i Albaida, al qual s’havien unit efectius d’Alcoi, Alacant i Oriola. El virrei era a Beniatjar, des d’on recorria la Vall d’Albaida a la cerca d’efectius per al seu exèrcit. Peris li anava al darrere i el virrei desconfiava de les seves forces. No confiava, diu Escolano, en los mancheños, tampoc en els moros, reclutats a la força de les terres senyorials i sense cap entrenament militar, ni tampoc en la infanteria de naturals del Regne, que pensava simpatitzava amb la causa agermanada. Així que intentà eludir l’enfrontament directe, per la por a una derrota que taqués el seu honor. Diego Hurtado de Mendoza, encalçat per Peris, marxà cap a Gandia.

 

 

L’exèrcit agermanat, entrat a la Safor, acampà a l’assut de Palma, a la ribera del rierol de Vernissa, on arribà el dia 24 de juliol. Detectat pel virrei, ara sí, per la insistència dels seus oficials, confiats per la superioritat de la seva cavalleria, l’endemà decidí presentar-li batalla. Explica Martí de Viciana que el virrei ordenà organitzar dos esquadrons, que sortiren al combat al crit de «sant Jaume i visca el rei!», per ser aquell dia la festivitat de sant Jaume. D’entrada, hagueren de solucionar l’amenaça de no combatre dels castellans, que exigien ser pagats. Finalment, reberen la paga i l’exèrcit es posà en marxa cap a Palma. Mossèn Tomàs de Pròixida portava la bandera del duc de Gandia, negra amb una creu verda, mossèn Ventell portava la del comte d’Oliva, blanca amb una creu roja, i mossèn Ramon de Rocafull portava la de Pere Maça, governador d’Oriola i senyor territorial del sud valencià, blava i taronja.

 

L’exèrcit agermanat, entrat a la Safor, acampà a l’assut de Palma (a la imatge), a la ribera del rierol de Vernissa, on arribà el dia 24 de juliol. Detectat pel virrei, ara sí, per la insistència dels seus oficials, confiats per la superioritat de la seva cavalleria, l’endemà decidí presentar-li batalla.

 

 

Vicent Peris ordenà les seves tropes en tres esquadrons, situant l’artilleria sobre l’assut de Palma. Al centre se situà l’esquadró reial, dit així perquè portava la bandera de València, la senyera (ep!, sense blau, sempre sense blau), a la dreta se situà el capità d’Oriola amb els meridionals del Regne i a l’esquerra el capità Roderic de Nava amb un crucifix a la mà al capdavant la resta del contingent, en total vuit milers d’homes ficats a soldats contra els dos milers de professionals de la guerra del virrei. El capità general agermanat, quan comprovà que l’exèrcit del virrei venia cap a ell arengà els seus soldats: «Santa Maria i visca el rei!». Precisament, la superioritat en nombre d’efectius dels agermanats feia al virrei témer el desastre, cosa que manifestà —si creiem Viciana i Escolano— abans del combat, però encara confiava en la preeminència que li donava la cavalleria acompanyada de l’artilleria. Però això, Peris, que no era un taral·lirot com Ros i Estellés, preparà a consciència els seus homes per a rebutjar la cavalleria, mentre l’artilleria escombrava la infanteria del virrei. La pluja de projectils sobre els soldats de peu del virrei provocà la deserció d’aquests, tot començant pels mancheños, que marxaren cap a Gandia amb l’objectiu de traure algun producte saquejant la moreria. Els moros, vistes les intencions dels primers, també marxaren, per a protegir les seves famílies i possessions. I, de sobte, restà la cavalleria, sense cap infant que la recolzés. En fi, un desastre. Peris, mantingué les posicions i, en el moment precís avançà fent-se amb l’artilleria enemiga. Don Diego Hurtado de Mendoza, el gran capità llorejat de la guerra de Granada, havia estat derrotat per un velluter. Cames ajudeu-me el virrei marxà amb les forces que li restaven cap a Dénia.

 

 

Els agermanats havien vençut en batalla campal. Això, però, no li féu gens de gràcia a les poblacions en mans de la noblesa, que sofriren saquejos i els seus moros el bateig massiu per la força amb l’ús de graneres i branques d’olivera per a imposar-los el baptisme. No hi havia cap exèrcit al sud del Regne capaç de repel·lir a Peris i el virrei hagué de demanar ajut fora del Regne, al murcià marquès de los Vélez. En fi, però això és un altre episodi de la guerra que, de moment, deixaré ací, en la victòria agermanada de Gandia. Victòria, sí, però no exempta de polèmica. A València —ai València!— no saberen gestionar-la. S’acolloniren per la victòria, sí, així és. És com els processistes del Principat després de l’1 d’octubre de 2017. Després d’això, de la gran victòria popular, el desastre: polítics! A València, en juliol de 1521, no cregueren en la victòria, i lliuraren el govern de la ciutat al marquès de Zenete, germà de Diego Hurtado de Mendoza, que exigí la tornada de l’exèrcit agermanat. L’exèrcit, però, vencé al virrei i tot seguit, quan la notícia arribà a València, la Junta dels Tretze dimití. Què? Sí, dimití. A Barcelona (+ Tarragona, + Lleida, + Girona, la València ultra flumen la Sènia), el 27 d’octubre de 2017 hi hagué un senyor que proclamà la República i... Seguidament la desproclamà i se n’anà, mentre altres com a corderets es lliuraven a la clemència de l’amo, i vingué la repressió. Doncs el mateix succeí a la València citra flumen la Sènia en juliol de 1521. El país, però, encara resistí, ensenyà les dents, cosa que us explicaré en un altre moment. Quedem-nos avui a Gandia en juliol de 1521. Tradicionalment, sempre s’explica la Germania com una successió de derrotes militars dels agermanats. Vegeu: també venceren alguna vegada i important —trobo jo— és recordar-ho, en homenatge a aquella València que volgué ser, una comuna lliure sense aristòcrates que la sotmetessin, però que no pogué ser.

 https://www.eltemps.cat/article/14469/500-anys-de-la-batalla-de-gandia-victoria-de-la-germania

 

 

 

 

---