Del 2018 ençà, la classe política catalana, amb molt poques però
remarcables excepcions, simplement ha fet cas omís d’aquest savi
consell. Tot allò que Catalunya va demostrar els tres dies posteriors
als atemptats de la Rambla i Cambrils –que érem un estat de fet i que
ens sabíem comportar com a tal– se n’ha anat en orris a causa de
l’actuació subordinada, submisa a Espanya, de la major part dels
polítics catalans.
Primer detall, i més important: l’altre és un tot. I tu no ets part de l’altre.
La
mostra més nítida de subordinació és considerar-te a tu mateix un
actor, menor, de l’altre país. En un enfrontament de nació contra nació
no hi ha lloc per a aquesta actitud. Fixeu-vos que Espanya amb el
Pegasus ha actuat com a nació contra nació: tots els espiats són
catalans, amb l’anècdota dels dos bascs que s’explica tota sola. Espanya
espia Catalunya, podria ser el resum per a definir tot l’afer i allò
que clarament s’ha entès a fora –mireu, si no, l’editorial de The
Washington Post. No es pot, per tant, ni tan sols abonar el debat sobre
si en realitat aquesta acció prové d’un departament fosc de l’estat o
d’un grup d’incontrolats, i encara menys acceptar insinuacions en el
sentit que potser també espien espanyols, fins i tot el govern espanyol,
com algú ha arribat a dir aquests dies.
El Catalangate és tan clar que sembla mentida que algú, en les files
independentistes, el vulga rebaixar. L’espionatge amb Pegasus és un acte
hostil d’Espanya contra Catalunya. Demostrable i comprovat. Com a
conjunt i com a tot. Això no és pas un espionatge del govern espanyol
contra un partit espanyol o contra un dirigent polític. És diferent. I
la dimensió i la gravetat que s’expressa en aquesta diferència és
enorme. Per tant, la resposta hauria de ser contundent, hauria de ser
total i hauria de ser acordada. El mínim seria congelar completament les
relacions, d’una manera total i sense fissures i a tot arreu –tampoc no
s’hi val això de dir que una cosa és el govern espanyol i una altra les
institucions locals. I si no hi ha resposta immediata i clara, que no
n’hi ha, trencar-les. I, si de cas, que siga l’estat espanyol que
intente d’adobar la trencadissa, si vol i pot. Si, per exemple, demà els
diputats i senadors catalans abandonassen el congrés, què creieu que
pensaria Europa, sinó que és una reacció normal vista la gravetat de la
situació.
I açò ens porta a un segon detall, especialment important en termes diplomàtics: l’escenificació és determinant perquè crea un missatge, que l’altre pot aprofitar si tu ho fas malament.
Els grans actes diplomàtics mundials són grans escenificacions.
Aquella taula ridícula de Putin crea una imatge d’humiliació i
distanciament per als seus interlocutors, per exemple. És bàsic, per
tant, estudiar i transmetre amb la imatge que projectes una força i una
determinació que fins i tot és possible que ben bé no la tingues en
realitat, però que et situarà en posició d’avantatge.
La pregunta, per tant, és per què es va fer ahir aquella reunió entre
la consellera de la Presidència i el ministre espanyol de la
Presidència? I no ho dic tan sols per la taula i la fotografia, que
l’escenografia no podia ser més penosa. Ho dic pel context. L’escàndol
del Pegasus va esclatar dilluns. Durant tota la setmana el govern
espanyol no ha fet res de res, tret de negar la realitat. Però Sánchez
va insinuar que estava disposat a reunir-se amb el president Aragonès
per parlar-ne. Hauria estat lògic i natural que el president Aragonès
hagués exigit a Pedro Sánchez, que sent la pressió europea, que vingués a
Barcelona a explicar-se al Palau de la Generalitat. Al màxim nivell i
amb la màxima solemnitat. Però aleshores per què es reuneixen –i, a més,
un diumenge– Vilagrà i Bolaños? Quina imatge d’indignació més pobra
projecta el govern català fent una reunió intempestiva en horari de
descans setmanal, en una saleta del Palau mal il·luminada i sense cap
escenificació de poder per la part catalana? I per què el govern català
torna a regalar al govern espanyol l’oportunitat de dir “ja n’anem
parlant” i matar-ho tot així, sense que la polèmica li coste res? És
veritat que la consellera va fer declaracions dures després la reunió,
però la foto és dolcíssima, fins i tot ambdós miren a càmera, no s’hi
reflecteix cap tensió. I l’escenari podria ser una saleta de qualsevol
ajuntament de comarca, no hi ha cap solemnitat.
Cosa que ens porta al tercer detall, ben elemental: no aconseguiràs mai res si no fas por.
Aquesta és la regla d’or de les relacions entre els estats. Si vols
aconseguir alguna cosa, siga quina siga, has de fer por a l’altre. Has
de fer respecte, si ho voleu dir així. I ací la cosa és més complicada,
perquè la submissió ja ve de lluny i canviar això no és tan fàcil.
Jo no tinc cap dubte que el president Aragonès està molt enfadat pel
Pegasus. Fins i tot per raons personals. Però precisament perquè el
govern i els dos partits que el formen han adoptat fins avui posicions
de tanta subordinació al govern espanyol i el Partit Socialista, ara és
molt difícil que ningú els tinga por, a Madrid. Quina por han de tenir
d’un partit que quan el seu dirigent màxim rep una condemna d’una dècada
de presó no pren ni una sola acció de represàlia i manté l’estabilitat
del país que el condemna? O quina por han de tenir d’un partit que pacta
la segona institució més important del país amb els responsables de la
repressió –corruptes, a més– i fins i tot els regala la presidència?
No insistiré en això. Tot ha estat lamentable fins ara. Un error
darrere un altre. Però sí que vull remarcar que, precisament per això, a
hores d’ara la situació tan sols es pot capgirar amb una posició
extraordinàriament dura de la part catalana. I això és el que no es veu
enlloc, malgrat que l’oportunitat creada pel Catalangate és de les més
grans que ens puguem imaginar. Una setmana després, el pacte de Junts
amb el PSC a la Diputació de Barcelona ja s’hauria d’haver trencat. I al
parlament espanyol Esquerra ja hauria d’haver votat tot allò que fos
possible contra el PSOE, amenaçant Pedro Sánchez de fer-lo caure, encara
que sapiguem que això no passarà perquè els partits espanyols ja
s’encarregaran d’impedir-ho. I al parlament ERC, Junts i la CUP haurien
d’haver bastit una muralla de dignitat, arraconant els partits espanyols
i fent-los saltar de la centralitat de la cambra –per exemple, refent
el lamentable acord que ERC i Junts van fer amb el PSC per a modificar
la llei de política lingüística.
Acabe. Parlant de dignitat. La dignitat de la nació també existeix
i els polítics independentistes, que en teoria volen constituir un estat
català independent, tenen una responsabilitat especial a l’hora de
mantenir-la. I no ho fan. Perquè, com Kant o Stuart Mill van aclarir de
sobres ja fa molt de temps, la dignitat en la vida política es concentra
en aquelles coses que tenen un valor que no es pot bescanviar per res
ni té preu. I no sé si ho arribaran a entendre mai, això.
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada