Tant Euzkadi com Catalunya coneixem, en pròpia carn —i en pròpia
sang— les brutalitats que Espanya és capaç de cometre quan es posa en
perill la unitat de l’Estat, concebut com un principi sagrat,
inapel·lable i, sense pal·liatius, antidemocràtic. Si afegim que totes
les estructures repressives policials i judicials del franquisme es van
mantenir en democràcia, sense cap depuració, fins al punt que molts
torturadors reberen medalles posteriors, el cicle demoníac es tanca. Espanya
va néixer com a Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal,
només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se.
Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part
del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets
democràtics, és secular la impunitat amb la qual actua l’Estat quan
reprimeix sense contemplacions.
Tanmateix, que fos previsible no implica que no posem noms i cognoms
al CatalanGate, i analitzem els mecanismes que permeten al Regne
d’Espanya vulnerar drets sense despentinar-se. Els noms són clars: el responsable de l’espionatge massiu no pot ser altre que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI),
per molt que surtin en bandada a negar-ho des de tots els estaments
espanyols, com altrament, fan sempre. Primer, només els Estats el poden
comprar i, a més, el CNI ja va reconèixer que el tenia “per espiar a
l’estranger”. (Serà que ja ens hi consideren?). Segon, és un software
molt car que obliga a una despesa de milions d’euros, de manera que no
és imaginable que algun patriota pata negra el financés, ni
tindria cap lògica, quan els fons de rèptils ha nodrit sempre les
actuacions repressives fora llei. Tercer, no és el primer escàndol
d’espionatge del CNI en democràcia. Recordem que el 1995 va esclatar la
informació d’espionatge massiu per part del CESID (tal com aleshores
s’anomenava), que va comportar la dimissió del seu director general, el
totpoderós Emilio Alonso Manglano, i les dimissions —forçades per CIU—
del ministre de Defensa Julián Garcia Vargas i del també poderós
vicepresident Narcís Serra. La intel·ligència militar (no oblidem que
depèn de Defensa) havia espiat durant deu anys tota mena de periodistes,
polítics i empresaris, i la crisi política va ser enorme. Finalment,
cal recordar les paraules que, segons s’expliquen als mentideros de Madrid, hauria dit Alfredo Pérez Rubalcaba en una famosa reunió per confrontar el conflicte català: “si nos cargamos la democracia, ya la recuperaremos. Pero si se escapa Catalunya, no habrá manera de recuperarla”.
I l’axioma es va complir amb precisió: s’han carregat múltiples drets
per poder reprimir, jutjar, empresonar i perseguir l’independentisme
català. En conseqüència, dubtar que ens hagin espiat, i qui ho ha fet,
és d’una ingenuïtat colossal.
Espanya va néixer com Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a
tal, només concep la força, en totes les seves variables, per
mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament
forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en
termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la que actua
l’estat quan reprimeix sense contemplacions.
Altra cosa és preguntar-se si l’encàrrec ve de la Moncloa o és el CNI, emparat en el deep state,
qui ha pres la decisió. Certament, és possible que la major part del
govern no en sabés res, i molt menys els aliats de Podem, però sembla
poc creïble que els ministres de defensa de torn (els de Rajoy i els de
Sánchez) no n’estiguessin informats. O són còmplices d’haver permès
l’espionatge, i l’actual ministre ha de dimitir per culpabilitat, o no
es varen assabentar, i ha de dimitir per inútil. A més, si a Espanya la
justícia no fos ideològica i aquestes accions no gaudissin d’impunitat,
hauria d’haver-hi conseqüències penals greus. Però res d’això no
passarà. Ni donaran explicacions (Sánchez ni s’ha molestat a piular), ni
hi haurà cap acció judicial solvent, si més no a Espanya.
A partir d’aquí la qüestió és per què un escàndol tan enorme que ha traspassat fronteres (l’editorial del Washington Post
és demolidora) i ha preocupat el Parlament Europeu fins al punt
d’oferir-se a revisar els mòbils dels eurodiputats, no genera cap gran
explosió a la política espanyola. La resposta té diverses derivades,
però remet al principi de l’article: el dogma de la unitat d’Espanya,
pel qual són capaços de traspassar tots els límits d’un estat de dret.
Ara bé, que ho facin és una cosa, però que ho puguin fer i els hi surti
gratis, n’és una altra de diferent, perquè aleshores calen molts
còmplices que ho avalin. És a dir, si el CNI ha espiat catalans
per les seves idees independentistes (vulnerant la seva pròpia
Constitució), i això no produeix cap escàndol, és perquè tots els
estaments de control d’una democràcia fan fallida. Espanya és
exactament això, una democràcia en fallida. Primer, fallen els partits
polítics, monocolors i acrítics quan es tracta de reprimir
l’independentisme. Després, fallen els intel·lectuals espanyols, que han
deixat d’existir d’una manera terrorífica: no existeixen els
Jovellanos, ni els Unamuno, ni els Aranguren. Només hi ha una colla de
personatges que, en la qüestió de la unitat d’Espanya, pertanyen al
règim sense esquerdes. Òbviament, falla la judicatura, que no actua des
d’una perspectiva legalista, sinó com si fos un martell inquisitorial
que cau damunt dels heretges bascos i catalans. I falla la massa crítica
espanyola, tan inexistent, que es queda només en el substantiu,
despullat de tot adjectiu. Per això no hi ha escàndol, perquè tots,
dretes, esquerres, centres i extrems estan d’acord que Espanya és un
dogma bíblic, contra els enemics de la qual ha de caure la fúria divina.
L’exemple: ni Podem ha fet cap gest mínimament seriós, malgrat
pertànyer a un govern que ha espiat ciutadans massivament. Sort que
aquests havien de venir per superar el règim del 78, i al final han
quedat com a meres comparses.
Hi ha un altre apunt també necessari. Si en el primer escàndol
d’espionatge, el del 95 amb el Cesid, es va tallar el coll al director
Manglano i varen caure un vicepresident i un ministre, com és que ara no
ha passat res? La resposta és senzilla: ara els espiats són
independentistes, és a dir, enemics de la pàtria. Però també cal afegir
que en aquell moment el PSOE depenia dels vots de CIU i Pujol es va
plantar i va exigir el cap de Serra, sota pena de fer caure el govern.
Per quin motiu ERC, que ara té la paella pel mànec, es mostra tan
timorata, no fa servir la seva força i no exigeix, sota amenaça
explícita, alguna dimissió? Incomprensible, per bé que aquest és un
misteri, el de la servitud d’Esquerra amb el PSOE, que no aclareixen ni
el totòlegs del republicanisme.
Finalment, la trista figura de la part catalana davant aquesta destrucció massiva de la nostra intimitat i dels nostres drets. Calia la foto d’unitat que varen perpetrar Puigdemont i Junqueras, i la resta de líders civils i polítics, per dir que, tatxan... farien caure el govern espanyol, trencarien lligams, estriparien... res, només que posarien unes denúncies? Potser caldria estalviar-se aquestes fotos fake d’unitat que només serveixen per demostrar la nostra més absoluta impotència. Sense estratègia real d’unitat, res d’això és creïble: ni ERC trencarà res, ni ha canviat res. La prova és que, per molta cridòria epicofestiva del president Aragonès, tots els departaments de la Generalitat continuen les seves relacions, amb naturalitat, amb els ministeris espanyols. A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida. Amb cada envestida, Espanya està més forta, perquè demostra que pot fer el que vol, i li surt gratis. I amb cada envestida, dividida i catatònica, Catalunya demostra que està més feble. Ens han agafat la mida, i, desllorigats i dividits, ja només ens queda la buidor de la retòrica.
___
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada