El conflicte de l'art amb Aragó
“Les monges em van explicar que gent del poble va ser la que va calar foc al monestir”
“Nosaltres no vam anar a buscar les obres a Sixena; les obres ja eren a Catalunya!”
“No tenim diners per a Sixena.” Aquesta va ser la resposta que va
rebre Jordi Bonet (Barcelona, 1925), el primer director general de
Patrimoni de la Generalitat, d’un polític aragonès, a principi dels anys
vuitanta, quan la comunitat de monges del monestir el buscaven, millor
dit el perseguien, per vendre-li el seu fons d’obres. Bonet, que fins
ara no havia parlat del cas Sixena, tampoc en el judici per la polèmica
titularitat dels béns, té el cap ben clar, als seus 92 anys, i el cor
trencat pels dramàtics esdeveniments dels últims temps. “Allà hi ha una
gent que ha jugat brut: el que volen és aprofitar-se de l’esforç que han
fet uns altres”, exclama.
Cap clar i consciència tranquil·la.
“Vaig fer totes les gestions que requeria aquella operació”, remarca. I
una de les que Aragó sempre ha negat que s’hagués fet: avisar-los. “Els
hi vaig dir: «Escolteu, que això que ens ofereixen és de casa vostra...»
Si és veritat o no, no ho sé, però em van dir que no hi podien fer
res.” No tenien diners, li van etzibar en una trucada telefònica que van
ventilar ràpidament. “La conclusió que en vaig treure és que no en
volien saber res”, precisa Bonet.
Bonet va accedir a la recentment
estrenada direcció general de Patrimoni el 1981 i dos anys després va
tancar l’acord amb les monges per la compra de 44 obres per deu milions
de pessetes. Són les 44 obres que la setmana passada van ser retirades
per ordre judicial, i amb un desplegament policial mai vist, del Museu
de Lleida. “Deu milions de pessetes no era cap quantitat desorbitada.
Els vam donar exactament el que ens en van demanar, no vam regatejar ni
una pesseta. Si bé és cert que en el lot hi entraven peces
insignificants, també n’hi havia de rellevants. No, no eren qualsevol
cosa.” Aquestes són les que s’exposaven al museu lleidatà, que encara
avui manté les lleixes buides en senyal de dol.
“Senyora Bonet, ha
de convèncer el seu marit perquè ens compri les obres. Ho necessitem!”.
Les monges van moure cel i terra per vendre les obres a la Generalitat.
Bonet era un home molt ocupat intentant fixar els fonaments d’un
departament de nova creació als albors de la democràcia. Però les
religioses tenien pressa i anaven a veure sovint la seva esposa perquè
els donés un cop de mà per accelerar el tema. La família Bonet és de
profundes conviccions catòliques i amb el llenguatge de la fe la relació
amb les monges va ser fluida. “És curiós com van arribar a pressionar
la meva dona perquè influís en mi...”
Bonet no té cap recança a
reconèixer que, valor de les obres al marge, va sentir una certa
compassió per aquelles “bones dones”. Eren de tracte afable, diu. I
tenien una urgència: s’estaven construint un nou convent a Valldoreix i
no el podien pagar. Les monges van marxar del monestir de Sixena a
principi dels setanta i es van incardinar amb l’ordre santjoanista de
Barcelona. Eren velletes i ja no podien continuar vivint en un monument
que els queia a sobre. Amb Bonet van mantenir llargues converses sobre
el tràgic incendi que va cremar les pedres i molts dels tresors
artístics del cenobi el 1936. “És clar que en vam parlar. Conec bé la
zona perquè el meu sogre n’era, soc arquitecte, un apassionat de la
història i una persona sensible amb la destrucció patrimonial durant la
Guerra Civil. El meu pare es va jugar la vida per salvar monuments...
Les monges de Sixena em van explicar que hi va calar foc gent del poble,
i tampoc em va sorprendre perquè pràcticament sempre va anar així. A
gairebé tot arreu, les destrosses les van fer persones del lloc.”
“És
clar que em van fer pena i les vaig voler ajudar. Potser van encomanar
un convent massa gran, sí, però jo les vaig entendre: volien un edifici
important perquè venien d’un lloc que n’era”.
Bonet no va tenir
mai la impressió que estava fent res il·legal. “Me’n vaig ben preocupar
que hi hagués un document de tot.” I va aconseguir el més transcendental
de tots: el del Vaticà, que els autoritzava l’operació. “El paper ho
deia ben clar: el permís per comprar el donaven a la Generalitat.” Però
és que a més Bonet es va moure també per un sentit de la
responsabilitat. “M’hi vaig sentir moralment obligat. Sixena formava
part de l’històric Bisbat de Lleida, que és anterior a les comunitats
autònomes. Com no havíem de considerar-ho patrimoni nostre? El monestir
no depenia ni d’Osca, ni de Saragossa. El més normal és que les obres
anessin a Lleida.”
Els mals van venir després amb la segregació de
la diòcesi. “Els que ho van instigar ho van fer per fer la punyeta a
Catalunya, i no em facis dir coses més grosses”, subratlla Bonet, un
home d’església.
Hi ha molts altres aspectes de l’actual conflicte
que el fan sentir ben tranquil amb la manera com va actuar. “Nosaltres
no vam anar a buscar les obres a Sixena; les obres ja eren aquí! Si no
totes, pràcticament totes. Això és molt important. Quan les monges van
abandonar el monestir, s’ho van endur tot i ho van desar aquí.” Des de
principi dels setanta que les obres, com bé diu Bonet, eren a Catalunya.
“Quan sento que ens acusen de lladres, m’encenc. Són uns mentiders.”
Ell
va ser qui va desencallar la primera compra a l’engròs amb les monges,
amb el vistiplau del conseller Max Cahner –que no hi va intervenir per
res–, però ja no va tenir res a veure amb les altres dues operacions que
es van fer als anys noranta fins a arribar als 97 objectes que Aragó ha
reclamat. Va deixar el càrrec el 1984, per poc després assumir el seu
gran repte professional: la continuació de les obres de la Sagrada
Família de Gaudí. “Jo a les monges no les vaig tornar a veure mai més,
quan vaig marxar de la Generalitat.”
El Punt Avui ha citat Jordi Bonet al Palau
Moja, la compra i la restauració del qual, de gran complexitat, va
impulsar durant els primers intensos anys vuitanta. En aquest edifici
barceloní tan singular hi ha les oficines de la direcció general de
Patrimoni, actualment comandada per Jusèp Boya, amb qui aquest mitjà
també ha volgut parlar per abordar les interioritats del litigi de
Sixena i, sobretot, per saber com va viure la marxa de les obres del
Museu de Lleida dilluns de la setmana passada. Bonet, l’home que les va
adquirir amb entusiasme; Boya, l’home que les ha vist sortir amb
impotència. Junts han fet possible aquest reportatge.
“Vaig viure
els fets del dia 11 amb un sentiment de tristesa i desolació infinit.
Però alhora conscient que era una agressió a Catalunya. Davant d’això,
l’únic que vam fer els tècnics catalans va ser mantenir la dignitat del
país. Tots els que érem dins del museu teníem clar que ens podien
arrabassar els objectes, però no la dignitat”, explica Boya, que
insisteix en aquest detall sinistre: no va ser fàcil veure “70 policies
amb metralletes dins d’un espai de cultura”.
“També tinc el
sentiment que el tema no està acabat. Molts juristes que han analitzat
la sentència hi veuen elements absolutament esgarrifosos i matussers.
Per això estic convençut que en el veredicte definitiu del Tribunal
Suprem moltes d’aquestes coses s’acabaran reconsiderant”, insisteix el
director general de Patrimoni.
Boya, com a home de patrimoni, sent
“pena” pel menysteniment del rol protector dels museus en tot aquest
afer. “Si la Generalitat no hagués comprat aquestes peces, amb força
probabilitat ja estarien perdudes i dispersades i avui no hi haurà cas
Sixena.” De fet, hi ha una part del conjunt que les monges, a través de
personatges estranys, van vendre a privats i no se sap on són. Hi ha
encara mil coses que s’ignoren del cas Sixena però costarà esbrinar-les
perquè totes les monges són mortes.
Un monestir atrotinat
Ara
mateix la preocupació principal de Boya i de Bonet són les condicions
amb les quals es tractaran els disputats béns a Aragó. “El monestir no
reuneix les condicions ni de conservació, ni de seguretat, ni
d’accessibilitat. És evident que ens fa patir i que fa patir tècnics,
museòlegs i conservadors d’arreu, aragonesos inclosos”, raona Boya.
Boya
té memòria. Diversos consellers catalans han buscat l’acord amb Aragó.
L’últim, Santi Vila. Boya va ser qui va brodar una proposta de creació
d’una bossa d’obres “d’un cantó i de l’altre” per gestar exposicions
itinerants. “Sempre hem dit que, si no es discutia la titularitat,
Catalunya podia ser molt generosa amb els seus veïns. I no únicament amb
els béns de Sixena, sinó amb moltes altres obres d’art aragonès que no
estan qüestionades judicialment.”
I en alguns casos fins i tot de
més categoria artística. Boya recorda la cara que van fer els tècnics
aragonesos dilluns passat quan van veure de prop determinades peces,
“per exemple les escultures d’alabastre que van ser cremades durant la
guerra i que mai no es podran ni restaurar ni exposar. Els tresors de
Sixena només existeixen en la mentalitat dels qui busquen tresors, que
no és la mentalitat de la gent del patrimoni”.
Dolgut, però ferm,
va voler llançar un missatge a la comitiva aragonesa la mateixa nit que
es van endur les obres de Lleida. Els va ensenyar la cadira de la
priora, “símbol del monestir”, un obsequi de les monges al bisbe, per
advertir-los que “mai” podran posseir-la. “S’hi posin com s’hi posin, la
memòria de Sixena no es desfarà al Museu de Lleida.”
“El cas Sixena ens empobreix a tots, a Aragó també”, conclouen els dos protagonistes d’aquesta història de final incert.
_____
__
ALTRES NOTÍCIES QUE HEM PUBLICAT:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada