2021.
Desestima els recursos de cassació interposats el gener del 2018 pel govern català, el MNAC i el Consorci del Museu de Lleida contra la sentència del 30 de novembre de 2017 de l’Audiència d’Osca
Més sobre aquest tema:
>> Albert Velasco: “Que tremolin tots els museus de l’estat espanyol que tenen peces com les de Sixena”
.............
Entrevista al professor d'Història de l'Art i
bon coneixedor de les obres d'art de Sixena que el Tribunal Suprem ha
sentenciat que han de quedar-se a l'Aragó
Carles Camp. Madrid sí que paga els traïdors: el cas de Sixena
El monestir de Santa Maria de Sixena
es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que
és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota
control de províncies aragoneses el 1833.
És un monestir molt antic, fundat en
el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel
malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria
d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus
desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.
L’agost de 1936, després del saqueig,
l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que
havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel
fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a
rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar
el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a
l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics
especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van
treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern
de l’estat va aprovar l’operació.
Amb l’ajut de la població de Vilanova
de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es
van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma
segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat
de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest
museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta
dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de
llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa
comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser
dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
El sostre del monestir es va ensorrar
el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes
les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.
El 1992, el llavors conseller de
cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la
superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres
d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les
obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir
acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la
Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment.
Com a conseqüència de la gran
davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit
molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a
Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la
seva mort. La darrera va morir l’any 2000.
Catalunya no tant sols va tenir cura
de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant
totes aquestes dècades, a Aragó, ningú va moure un dit ni es va
preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en
rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si
s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat
dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si
Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on
haurien anat a parar.
Ara, amb la feina feta, els diners
gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en
comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el
cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a
Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no
fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni
una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i
enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes
obres d’art.
Els tribunals espanyols -no podia ser
d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels
arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou
trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser
irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que
vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates.
Tant se’ls en donen les obres d’art,
el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos
que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins
al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei
de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a
sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al
Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també
al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden
gaires
Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.
Carles Camp - www.histocat.cat
12.07.2016
Més informació d'aquest trist serial, aneu a l'etiqueta "Sixena" aqui sota l'entrada o bé a l'índex per matèries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada