Les 10 excepcionalitats jurídiques que ha patit Catalunya, segons el jutge Guillem Soler

 

[Una manera molt elegant de parlar d'una in-justícia contra la minoria catalana. Cuca de Llum.]

 

 

El magistrat Soler sosté que les excepcionalitats (des del 2017) han provocat “insensibilitat al dolor jurídic” en la societat catalana 

 

 

Mayte Piulachs - Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 10 de juliol de 2022

 

 El magistrat de Barcelona i membre de l’associació Àgora judicial, Guillem Soler Solé, afirma que l’intent de secessió de Catalunya s’ha combatut, des de la tardor de 2017, amb una “excepcionalitat jurídica” que s’ha convertit en “permanent i general”, vista la seva durada en el temps i l’afectació a diversos àmbits socials. Defineix com a excepcionalitats jurídiques “aquelles decisions públiques imperatives de govern o, especialment, judicials que s’allunyen del que fins a un moment determinat havia estat la regla o criteri general”. No tot canvi és dolent, sosté. En el cas català, però, el magistrat exposa que “aquests canvis o excepcions han implicat l’afectació o vulneració de drets fonamentals” i que aquestes “excepcionalitats jurídiques operen sempre, casualment o sospitosament, en el mateix sentit de reprimir o limitar les capacitats d’actuació d’una de les dues parts «enfrontades» en el conflicte”. La catalana.

 

 

La propera tardor farà cinc anys d’aquesta “cronificació de les excepcionalitats jurídiques” i, a parer del magistrat Guillem Soler, una de les seves conseqüències és que “ha pujat dramàticament el nivell de tolerància social al dolor jurídic” a Catalunya. S’han vist afectats polítics, activistes socials, ciutadans sense càrrecs públics o, ara, les institucions d’Ensenyament. I manifesta: “L’acumulació accelerada d’excepcionalitats jurídiques successives, esdevingudes, sense descans, una rere l’altra, ens furta el temps necessari per analitzar-les i assimilar-les, per adquirir consciència de la destrossa jurídica i el dolor que causen. Un dolor que sovint no és sinó la traducció personal o institucional de la vulneració d’un dret fonamental implicat.” Un fenomen que el jutge bateja com a “insensibilitat al dolor jurídic”.  I insisteix: “Vivim ja immersos en una fatalitat jurídica plenament acceptada i contra la qual només s’hi oposa, de moment, certes dosis de resignació, humor o cinisme, tan característics, per altra banda, del tarannà català.”

 

Guillem Soler Solé, magistrat de Barcelona i membre d'Àgora Judicial. / Arxiu

 

Doctrines del nazisme o neo-autoritàries

Pel magistrat Soler les excepcionalitats jurídiques “sembla que no hagin de marxar fins que no s’abandonin definitivament els plantejaments polítics (secessionistes) que l’han motivada”. Aquesta excepcionalitat catalana li recorda teories polítiques i del dret tan perilloses com les desenvolupades per Günther Jakobs i Carl Schmitt. Del primer, l’anomenat dret penal de l’enemic, amb el qual es relaxen les garanties penals per perseguir l’opositor d’un estat. A més, “certes doctrines de Carl Schmitt, un jurista antiliberal convertit miserablement al nazisme, ens ofereixen unes analogies ineludibles respecte del cas català”, manifesta Soler. Com ara “la distinció, també, entre amic i enemic i l’acceptació, precisament, de l’excepcionalitat jurídica per combatre el segon”.

 

 

El magistrat detalla deu excepcionalitats que s’han produït a Catalunya per combatre la política independentista.

 

 

1a: Un TC que impedeix precipitadament el debat parlamentari

El magistrat Guillem Soler afirma que la primera excepcionalitat jurídica és “sovint massa obviada, tot i la seva extraordinària importància”, com és “l’anormalitat que un Tribunal Constitucional (TC) no es limiti a pronunciar-se sobre la constitucionalitat de normes ja aprovades pels Parlaments, sinó que ampliï excepcionalment la seva actuació fins a impedir que es produeixi el mateix debat parlamentari previ a l’aprovació de les normes”. Hi detalla que la funció d’aquest tipus de tribunal sempre ha estat posterior a l’aprovació de les normes. Així ho havia establert el mateix TC en casos precedents. “Però, és clar, -afegeix Soler- una actuació posterior a l’aprovació de la norma no era eficaç per prevenir l’avenç del procés secessionista: el TC va canviar el criteri, perquè necessitava canviar-lo, i va mutar substancialment (i fatal) la seva mateixa naturalesa i funció.”

 

El jutge afegeix: “Que quedés aniquilada l’autonomia parlamentària i el dret dels elegits i electors a la possibilitat del debat polític parlamentari era un dany col·lateral que calia assumir, si és que se’n va arribar a ser conscient en algun moment.” El jutge recalca que “aquest canvi de criteri va ser determinant per a la resta d’excepcionalitats jurídiques. Va ser, podríem dir, la «mare dels ous», perquè u00⁰na vegada el TC va declarar que el mer debat i tramitació (no només l’aprovació) de la norma era contrària a la Constitució, qualsevol acte vinculat, directament o indirecta, a aquesta mera tramitació podia esdevenir un delicte de desobediència. És a dir, una actuació delictiva, amb tot el que això implica.”

 

Els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, presidida per Carme Forcadell, van ser condemnats per desobediència al TC en permetre el debat i l’aprovació de les lleis de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. I ara, amb major gravetat, es jutjarà per desobediència la Mesa, presidida per Roger Torrent, per haver  permès només el debat de proposicions sobiranistes i contra el rei el 2019.

 

El president del Parlament, Roger Torrent, i dos membres de la Mesa, Josep Costa i Espejo Saavedra, el 2018 / Foto: Marina Fernandez

 

 

 

 

2a:  una desobediència sense requeriment previ

 

 

La segona excepcionalitat jurídica, segons el jutge Guillem Soler, reforça la primera. “Sempre s’havia considerat, com a qüestió de la màxima obvietat (de primer de carrera de dret, podríem dir), que per poder cometre un delicte de desobediència calia haver estat requerit prèviament de manera personal i clara amb una ordre, que precisament s’incomplia”, exposa el magistrat i afegeix: “De nou, però, això podia tenir un inconvenient: només podrien cometre el delicte els membres de la Mesa del Parlament, que estaven preparant el debat parlamentari i que havien estat expressament requerits. No podrien cometre el delicte altres diputats o diputades que haguessin tingut un altre tipus d’intervenció, com per exemple presentar una proposició de llei. Calia, per tant, un nou canvi de criteri, que implicava, de nou, mutar fatalment l’estructura mateixa del delicte de desobediència. Semblava jurídicament impossible. Però el miracle va esdevenir-se i va deixar d’exigir-se, com a mínim en el «cas català», l’existència d’un requeriment previ per poder cometre el delicte de desobediència.”

 

El magistrat Soler situa l’inici d’aquesta excepcionalitat en la imputació a l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel per haver registrat en el Parlament la proposició de Llei de Transitorietat Nacional i fundacional de la República i la proposició de llei del Referèndum, el  6 de setembre de 2017. Gabriel es va exiliar a Suïssa, mentre Mireia Boya, investigada pel mateix, va ser absolta pel TSJC, el 2020.

 

La diputada de la CUP, Anna Gabriel en el ple de la DUI /  Foto: Sergi Alcàzar

 

 

3a: Catalunya no es troba a Catalunya

 

En la tercera excepcionalitat, el magistrat Soler arrenca amb una obvietat: “Estarem tots d’acord que els fets del cas català van succeir a Catalunya.” Explica que en l’àmbit legal el que determina quin jutge o tribunal té la competència per investigar un delicte és el lloc on s’ha comès aquest fet, però que en el cas del procés d’independència de Catalunya “tenia un inconvenient no desitjat”: el judici s’havia de celebrar en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ubicat a Catalunya. “Aquesta eventualitat no era, per algun motiu, desitjada. I per ser evitada, exigia, de nou, un canvi de criteri. Un canvi no gens fàcil i pel qual calia disposar d’un estómac jurídic molt resistent”, afirma amb ironia el jutge.

 

Afegeix, amb sorna, que “la fatalitat jurídica” va esdevenir-se de nou: “Va passar a ser irrellevant que els fets violents del delicte de rebel·lió s’haguessin produït a Catalunya o que les decisions parlamentàries clau s’haguessin pres a Barcelona (més concretament, a la mesa del Parlament, una taula les quatre o més potes de la qual, literalment, reposen sobre sòl barceloní).”  La localització geogràfica d’aquests dos fets -precisa- va donar pas a “fets secundaris o a criteris jurídics de certa extravagància que acudien desesperadament al rescat per arrossegar el coneixement del judici a Madrid: una conferència celebrada a l’estranger per parlar (sí, només per parlar) del projecte de referèndum o una noció gairebé «moral» d’Espanya que permetria entendre que si els fets afectaven una de les seves regions, llavors es veia afectat tot el «territori nacional» i calia, per tant, portar el judici a la capital del regne.“

 

Per rematar-ho, el magistrat explica una realitat interna dels jutjats: “Habitualment els tribunals no assumeixen més feina que la que els correspon. Per tant, fer-ho quan és evident que no calia no deixa de palesar un cert interès a conèixer de la causa. Un interès, però, que, sigui quin sigui, no sembla massa compatible, com a mínim, amb la necessària imparcialitat (manca d’interès, de qualsevol interès) que hauria de guiar, en teoria, tota actuació judicial.”

 

Certament, el Tribunal Suprem va assumir, de forma excepcional, la competència per jutjar els líders independentistes catalans i els va condemnar per sedició, malversació de fons i desobediència. El dret a tenir el jutge predeterminat per la llei és una de les principals vulneracions que els catalans han presentat en les seves demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i un dels motius pels quals ha estat denegada ja alguna ordre europea de detenció.

 

Els set magistrats del Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena, que va jutjar els independentistes catalans, el 2019./ Foto: E

 

4a: euroordres de detenció i retirada

 

La causa penal del procés independentista ha provocat una immersió en el món judicial de gran part de la societat catalana. En aquest cas, el jutge Guillem Soler recorda que una euroordre de detenció l’emet un tribunal d’un Estat membre de la Unió Europea cap a un altre estat on sap que hi ha un investigat.  Mentre no es resol el cas, el tribunal emissor espera quina serà la resposta, que pot ser positiva o negativa. “El que no és gens habitual -afirma el jutge Soler- és que el tribunal emissor retiri l’euroordre abans que el receptor s’hi pronunciï i que ho faci per temor que no sigui acceptada íntegrament respecte de tots els delictes que s’hagin pogut cometre, com el de rebel·lió.” El jutge Soler manifesta: “Pel lector no jurista aquesta pot semblar una incidència menor, però cal destacar que posa de manifest una actuació judicial estratègica de nou escassament compatible amb la imprescindible imparcialitat judicial. Dit d’una altra manera, una causa penal, si hi ha indicis, ha de continuar endavant ininterrompudament, utilitzant tots els mecanismes d’investigació a l’abast. Per contra, no pot operar com un badulaque al qual el tribunal pot acudir, quan vulgui, fins i tot els diumenges, per comprar o recomprar el que en cada moment li convingui més o per revendre el que ja no necessiti.”  “Actuar així és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica. I de les més cridaneres que s’han vist”, conclou.

 

Aquestes retirades d’ordres de detenció les ha acordades el jutge instructor del Suprem en el cas del procés, Pablo Llarena.

 

El magistrat del Tribunnal Suprem,Pablo Llarena / Foto: Eduardo Parra / Europa Press

 

5a: una violència no violenta per suspendre càrrecs públics

 

 

(Continuaré més tard, mentrestant podeu clicar el link per acabar aquest important article)

https://www.elnacional.cat/ca/politica/10-excepcionalitats-juridiques-patit-catalunya-segons-jutge-guillem-soler_784374_102.html?utm_source=telegram&utm_medium=push&utm_campaign=telegramgroc

 

 

 

 

 

 

 

 

 __