Peronella d’Aragó, la «Colometa» del segle XII
Per David Garrido
(...) La setmana vinent (16 i 17 de novembre) tindrà lloc, al Museu d’Història de Catalunya, la celebració d’un simposi amb el títol Ramon Berenguer IV i Peronella. Unió dinàstica i projecció exterior. Per què aquest simposi? Mireu: resulta que hi ha dubtes sobre la identitat de les restes que, a la catedral de Barcelona, a prop de la sagristia, són atribuïts al comte de Barcelona Ramon Berenguer I el Vell († 1076) i a la seva muller Almodis de la Marca († 1071). L’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell (1930-2012) ho posà en dubte, afirmant que no és la comtessa Almodis la que està allà sinó la reina Peronella, i d’ací l’interès, des de l’Aragó, de desentranyar el misteri. Qui està soterrada a la catedral de Barcelona, Almodis o Peronella? O ―vaja― potser cap de les dues. El fet és que el govern aragonès presidit per Javier Lambán ha pres cartes en l’afer i, atiat l’interès per l’estudi de Bassegoda, ha sol·licitat exhumar les restes i comparar l’ADN amb les del pare de Peronella, Ramir II el Monjo, enterrat a l’església de San Pedro el Viejo d’Osca, que foren exhumats en juny del 2008. En desembre de l’any passat, la Directora General de Patrimoni de la Diputació General d’Aragó, Marisancho Menjón, anà a Barcelona a demanar els permisos de l’exhumació, en què participa la productora Lazarus Media (volen fer una pel·lícula dels fets) i sembla que aviat les despulles de qui hagi a l’interior del sepulcre penjat a la paret de la catedral barcelonina seran airejades. I tot ―val a dir-ho― perquè el Sr. Bassegoda, ja traspassat, apuntà fa dues dècades que l’arxiver de la catedral del segle XVI s’enganyà a l’hora d’identificar el cos allà soterrat.
Sigui qui sigui, suposem que sigui Peronella, la nostra ―diguem-ne― «Colometa» del segle XII. De seguida us diré per què. A l’Aragó ―l’Aragó del Lambán i companyia― trauen pit que Aragó era un «regne» i Catalunya ―ai Catalunya!― un territori menor amb un comte ―un comte, un qualsevol!― governant-lo. Ja sabeu la cantarella: que si Catalunya no ha estat mai un regne, que si no ha estat mai independent, que si rei a seques i no comte-rei, que si Corona d’Aragó i els catalans que es toquen el rabo, que si Jaume I era un «traïdor» perquè no annexionà València a Aragó, que si és Espanya i punt, que si... Bé, el mantra espanyolista, imposat impúdicament en escoles, universitats, mass media..., elaborat desvergonyidament per a suprimir la memòria històrica de la catalanitat. I ―és clar!― quan es tracta d’analitzar els orígens d’aquell estat resultat de la unió d’Aragó i Catalunya sota el govern del casal comtal de Barcelona, la diarrea que provoca als hooligans de la «unidad de destino en lo universal», especialment als que van per la vida d’historiaires, és espectacularment espatarrant.
Aragó necessitava un rei
Temps era temps hi havia un rei a l’Aragó que li deien Alfons. Ep! Regnava a l’Aragó, a Pamplona (encara no es deia Navarra) i en part de Castella. No era ―diguem-ne― exclusivament aragonès i ell volia passar per «emperador». Aquest senyor és qui conquerí Saragossa l’11 de desembre de 1118. Rei guerrer, li digueren «el Bataller» i temps a venir, quan Jerónimo Zurita escrigué els seus Anales de la Corona de Aragón (1562), li posà el numeral «I», privatiu d’Aragó. Atenció! Això no és cosa baladí, que, posteriorment, la historiografia espanyola adoptà els numerals de Zurita com els dels reis de tota aquella Corona de catalans i aragonesos i així, per exemple, el nostre Pere III, que signava «Pere terç», el convertiren en «Pedro IV», i ―embolica que fa fort!― així tots.
Seguirà, però també podeu llegir-ho al link:
___
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada