Viure en el conflicte no és bo per a ningú.
La fórmula buscada, indults i reformulació del Codi Penal, ha estat el que podríem denominar la via espanyola no de resolució, però sí d'apaivagament, que, pel seu propi nom, s'ha demostrat ineficaç, almenys si l'objectiu era acabar amb el conflicte i no només desinflamar-lo.
En resum, i des d'una perspectiva espanyola, no hi ha un autèntic conflicte, perquè els independentistes no tenen dret a exigir res del que estan reclamant i, a partir d'allà, la cosa es va centrar en, primer, reprimir i, després, apaivagar.
Només des de dins d'Europa, i combinant-ho amb la intenció d'enfortir-la, hi podrà haver una via possible de superar l'actual situació
Sense legitimació de l'adversari no es resol cap conflicte.
A més, i això sí que es podria saber des del començament, cap problema d'aquestes característiques no es resoldrà sota el marc mental i polític d'una sola de les parts enfrontades, això és de primer de resolució de conflictes.
En qualsevol cas, i no ens confonguem, la postura espanyola no difereix de la que inicialment tindria qualsevol altre estat davant d'una situació com la que es viu a Catalunya des de fa ja massa temps —n'hi ha prou amb mirar els llibres d'història. No conec cap estat que graciosament i generosa estigui disposat a cedir un territori que considera propi ni, molt menys, donar marge a reconèixer cap mena de sobirania ningú més que al mateix estat.
Les independències mai no s'han concedit... sempre s'han guanyat.
La gran diferència entre com està actuant Espanya i com ho farien altres estats, davant d'un sentiment tan ampli com l'existent entre la majoria de la població catalana, sorgeix a partir d'una trajectòria històrica que els impedeix assumir que les reclamacions són legítimes i, també, d'una falta de cultura democràtica que els permeti assumir que existeixen altres vies per solucionar el conflicte més enllà de la repressiva.
El fracàs de la via espanyola, en qualsevol cas, i a més de per tot l'exposat, prové d'haver-se equivocat d'interlocutor i, si realment el que es pretén és superar el conflicte en lloc de cronificar-lo, serà necessari acudir a altres vies o mecanismes, també a altres interlocutors, però, sens dubte, el que no es pot fer és tornar a equivocar-se de camí.
Tot conflicte entre nacions és complex, però en ple segle XXI no només és complicat, sinó que, a més, hi ha pocs camins pels quals es pugui solucionar d'una manera que sigui acceptable per a tothom, no només els afectats directes, i, per això, s'ha d'afinar molt a l'hora de triar la forma utilitzada per a l'autèntica superació de la disputa.
Recórrer als clàssics mecanismes del dret internacional, aplicats en diversos processos de descolonització viscuts durant el segle passat, no sembla que sigui el millor dels camins i, molt menys, quan estaríem parlant d'una proposta, dit en termes molt simples, de descolonització intraeuropea amb el que això representa d'acceptació no només de la realitat, sinó, també, del seu resultat més enllà de les actuals fronteres espanyoles.
Contrastar el conflicte i encaixar-lo en termes de dret internacional, és a dir, i explicat de manera molt senzilla, basant-se en el dret aplicable a les conteses entre els diferents estats és un error, perquè aquesta via no té cap recorregut dins de la Unió Europea i no comptarà amb cap mena de suport.
La defensa de l'exili és la defensa dels drets inalienables de la minoria nacional catalana amb les mires posades a construir una Europa millor
Al contrari, si el que realment es pretén és assolir una solució acceptable per a ambdós pobles —i que resulti assumible per part de la Unió Europea— en lloc de limitar-se a declaracions grandiloqüents buides de qualsevol sentit i resultat, el que s'ha d'implementar, tenint clares moltes de les claus que envoltaran un procés d'aquestes característiques, és una resposta europea i que se sustenti, netament, en instruments europeus, que faci servir un llenguatge europeu i passi per més i millor Europa. Només des de dins d'Europa, i combinant-ho amb la intenció d'enfortir-la, hi podrà haver una via possible de superar l'actual situació. M'explicaré.
Cap estat de la Unió Europea, tampoc les seves institucions, no volen sentir parlar, ni estan disposades a treballar, sobre la base del dret d'autodeterminació, perquè això és tant com admetre una realitat que entenen superada des de fa dècades i que, en la seva visió, només afectava territoris més enllà del continent europeu. Una altra cosa és que efectivament es tracti d'un dret inherent a tots els pobles, tema que no estic discutint.
L'exili representa l'antítesi de la via espanyola i és, per a molts, l'objectiu a derrotar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada