“Jo no mouria les pintures de Sixena del MNAC.” Així de contundent s'expressa Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural i director de la restauració de la Capella Sixtina. El veterà especialista coneix bé els frescos medievals procedents del monestir que s'exposen al Museu Nacional d'Art de Catalunya i, en una conversa telefònica amb aquest diari, insisteix repetidament sobre la conveniència de no tocar-los, ja que això suposaria un greu perill per a la seva conservació.
Com a bon expert i amant de l'art, evidentment Colalucci deixa clar d'entrada que la millor situació per a una obra d'art sempre és que “estigui al seu lloc originari i natural”. Per tant, entén “filosòficament” les raons dels que en reclamen el retorn a Sixena. En canvi, opina que hi ha importants consideracions de tipus tècnic que desaconsellen el trasllat: “Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre'ls i refer-los, i això no garanteix que tots els esforços de conservació que s'han fet fins ara tinguin un bon final.”
Per Colalucci, el desmuntatge de les pintures podria suposar “un problema gros”. “En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible. I més tenint en compte que els murs de la sala capitular del monestir podrien no estar en bones condicions: s'han canviat molts materials, podrien estar humits... Per això és millor no moure res.”
El restaurador italià advoca que una bona solució per a Sixena seria una reproducció, “sense amagar en cap moment que és una obra falsa”. “Ja sé que aquesta solució no agrada a molts i provoca polèmica, però s'ha fet en altres llocs i ha funcionat. A mi sempre m'han semblat bé aquest tipus de còpies”, apunta. El que seria ideal, segons Colalucci, és que les pintures de Sixena lluïssin al seu lloc, però, per desgràcia, “són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible moure-les, tècnicament parlant”. A més, conclou que “les pintures estan bé allà on són, perquè estan ben conservades i perquè al MNAC en pot gaudir tothom”.
La rotunda opinió de Colalucci no fa sinó confirmar els temors dels
experts catalans, i del mateix director del MNAC, Pepe Serra, alarmats
per la sentència del juliol passat que obliga a restituir la peça, d'una
dimensió artística excepcional, obra mestra de l'anomenat art del 1200,
al cenobi dels Monegres. La resolució judicial va passar de puntetes
sobre aquesta qüestió tan transcendental: el mal que es pot fer a les
pintures si s'integren al seu primer emplaçament. Malgrat que tots els
pèrits que van prendre part en el judici van desaconsellar l'operació,
la titular del jutjat de primera instància d'Osca va concloure que el
risc és inexistent.
Una de les expertes que van aportar informes
desfavorables va ser Rosa Gasol, especialista en la tècnica i la
conservació de la pintura mural, que fa anys va fer un estudi molt
complet del conjunt de Sixena, inclòs en la seva tesi doctoral. Per
Gasol, hi ha un punt indefugible en tot aquest debat: “l'extrema
fragilitat” de les pintures, perquè estan cremades. Fem memòria
històrica: el 1936, el monestir va ser incendiat i Josep Gudiol en va
arrencar els frescos quan encara fumejaven. Salvats de miracle, se'ls va emportar a Barcelona per protegir-los i per restaurar-los.
Abans
que res, i per evitar equívocs, Gasol precisa que en cap cas s'està
parlant de tornar a arrencar les pintures –cosa que en comportaria la
“pèrdua definitiva”, aclareix–, sinó de desmuntar les estructures de
fusta on estan adherides. Per entendre-ho, el que originàriament havien
estat unes pintures murals va acabar transformat en unes pintures
traspassades a tela, que, al seu torn, es va tensar i es va clavar sobre
llistons. “Els suports de fusta es van construir simulant els arcs de
la sala capitular de Sixena, però no són còpies exactes; les mides són
aproximades i, per tant, dubto molt que s'adaptessin a l'arquitectura
original”, emfasitza l'experta.
Els arguments no s'acaben aquí. La
falta de garanties que ofereix la sala capitular per al bon manteniment
de l'obra és “molt preocupant”. El monestir està situat sobre un
terreny pantanós i, ja des del moment mateix en què es va fundar, al
segle XII, ha tingut problemes d'humitats. Això, per a unes pintures tan
delicades, “seria un atemptat”, subratlla Gasol. La restauració, un cop
es van extreure dels murs, va implicar l'ús de materials orgànics: la
mateixa nova tela de cotó, els adhesius de caseïnat càlcic i coles
animals. “Si aquestes restes orgàniques entren en contacte amb la
humitat, la pintura es degradarà”, alerta. Al MNAC, diu Gasol, els
nivells de temperatura i humitat estan “absolutament controlats, de
manera que s'ha aconseguit que l'estat de les pintures es mantingui
estable”.
“El MNAC és l'UCI on tenim aquestes pintures malaltes.
La vigilància és permanent i les mesures són molt estrictes. Gràcies a
això, les seves constants vitals es mantenen correctament. Treure-les
d'aquí seria una temeritat. Els polítics i els jutges farien bé
d'entendre que aquestes pintures provenen de Sixena, però que ja no són
de Sixena. Fa un munt de dècades que s'han adaptat a un altre clima i a
un altre suport. El fet de col·locar-les al MNAC automàticament els va
donar una nova vida”, exclama Pere Rovira, responsable de l'especialitat
de pintura mural del Centre de Restauració de Béns Mobles de
Catalunya. Per Rovira, els riscos són múltiples en tot el procés de
trasllat: abans, durant i després. “Fins i tot durant el transport,
qualsevol vibració o canvi de temperatura causaria
pèrdues generalitzades de pintura”, remarca.
Montserrat Pagès, una
altra referència en el coneixement d'aquesta decoració pictòrica,
tampoc ho veu tècnicament possible. “Les pintures han patit moltíssim i
no suportaran una altra situació d'estrès. El trasllat seria una
agressió des de tots els punts de vista de la conservació. És totalment
irracional plantejar-ho perquè els danys serien irreversibles. Si
tornar-les a arrencar ja seria una barbaritat, el fet que la sala
capitular sigui un lloc prohibitiu per acollir-les ens crea una angoixa
profunda”, assegura Pagès. La històrica conservadora d'art romànic del
MNAC fins a aquesta primavera reivindica, a més, l'heroica campanya de
salvament de les pintures el 1936 i tots els esforços que s'han fet i es
fan a Catalunya des de llavors per conservar-les “en unes
condicions òptimes”.
“Aragó ho hauria d'agrair, perquè, si no, no les tindria. És un
despropòsit que el govern aragonès es dediqui a posar plets a qui té
cura del patrimoni” i que, en canvi, desatengui altres llegats “de
primera categoria” del seu territori que es troben en una situació de
deteriorament alarmant. Aragó és la tercera comunitat autònoma amb més
elements de patrimoni històric en risc de desaparèixer (un total de 68),
segons la llista vermella de l'associació Hispania Nostra.
Colalucci
no és l'únic entès que, des de la distància, està seguint el litigi.
Olivier Poisson, conservador general del patrimoni del Ministeri de
Cultura francès, puntualitza que a França no hi ha hagut “mai”
tradició d'arrencaments i que el que sempre s'ha valorat és “conservar
les coses al seu lloc, perquè és on troben sentit”. Però Poisson és
conscient que aquesta pràctica a Catalunya va anar “molt lligada a la
preservació del patrimoni amenaçat”. “En el cas de Sixena, és claríssim,
perquè havien incendiat el convent. És lògic que s'arrenquessin les
pintures. ”El que ja no ho seria tant, de lògic, és fer ara un
segon arrencament, matisa. “Tocar aquestes obres sempre és un perill. I
quan ho fas, com quan ho va haver de fer el MNAC als anys noranta en la
reforma de les seves sales, tremoles. Ara no hi ha cap raó per fer-ho.
El sentit comú ens diu que no s'ha de fer. La conservació ha de passar
per davant de tot”, argumenta. I hi afegeix: “El que tenim avui és una
peça de museu, ja no és una pintura mural. De la mateixa manera que, si
acaba retornant a Sixena, es restituirà en un lloc que objectivament ja
no és el lloc antic.” Poisson creu que encara hi ha una altra raó de
pes: “El MNAC és únic al món per la seva col·lecció de pintures murals.
És bo per a tots que no es disgregui.”
Sorprès perquè dues
comunitats tan veïnes i amb una història comuna s'enfrontin d'aquesta
manera –“això a França és impensable”–, només veuria bé el trasllat si
hi hagués “un consens entre totes les institucions”. “Si el sentit de
protecció de l'obra d'art no és prioritari, llavors és que ens troben
davant d'un conflicte polític”, sentencia.
Els criteris científics
són sòlids, però les autoritats d'Aragó han decidit tirar pel dret i
demà mateix sol·licitaran a la jutgessa que ordeni com més aviat millor
el retorn provisional de les pintures murals a Sixena –el que ja ha
passat amb els 97 béns procedents també del monestir–. Una actitud de
nou sorprenent, perquè la justícia encara no ha dit l'última paraula.
L'Audiència d'Osca i, si cal, el Tribunal Suprem ho han d'avalar en
sentències fermes. Sorprenent i molt inquietant, perquè el que hi ha en
joc és la supervivència d'un patrimoni artístic d'una vulnerabilitat
extrema
..................
Un precedent de pintures murals dramàtic
En el judici per les pintures de Sixena es
va viure una situació kafkiana amb un precedent de restitució de murals:
els de l'ermita de San Baudelio de Berlanga, a Sòria. La part
demandant, és a dir, les autoritats aragoneses, va intentar presentar-ho
com un exemple que demostraria que les reintegracions són possibles.
Aquests frescos van ser arrencats als anys seixanta i posteriorment van
ser traslladats a diversos museus (americans, també al Prado), fins que
al cap d'un temps alguns fragments van retornar al Museo Numantino de
Sòria, es van restaurar i el 2001 es van col·locar in situ dins de
l'església. Fins aquí, cap problema. Però la segona part de la història
la van haver d'explicar a la jutgessa els tècnics del MNAC. El 2011, es
van detectar taques de fongs damunt les pintures i l'església va haver
de ser tancada per fer-hi una intervenció de restauració amb caràcter
urgent. Al cap de només deu anys, la humitat ambiental havia provocat un
terrible deteriorament de les pintures. L'hipotètic cas d'èxit de què
presumia Aragó havia estat, en realitat, un sonat cas de fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada