El Nacional - Marc Pons - novembre 2021
Flocel Sabaté i Curull (Barcelona, 1963). Catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de Lleida. Director del grup de recerca consolidat en Estudis Medievals de la Universitat de Lleida. Investigador i escriptor especialitzat en el procés de formació de la identitat nacional catalana (segles VIII a XIV). Membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha publicat més de 30 llibres, el més recent, "La pena de mort a la Catalunya baixmedieval. Retrat d’una societat" (Editorial Base, 2021). Ha estat guardonat amb la distinció de la Generalitat per a la Promoció de la Recerca Universitària (2000) i, en dues ocasions, amb l’ICREA Acadèmia a l’excel·lència investigadora dels docents de les universitats públiques (2015 i 2020).
Professor, coneixem molt bé el punt d’inici de Catalunya com a entitat política, amb l’emperador Carlemany i aquells comtes carolingis dels segles VIII, IX i X. Però la identitat catalana sorgeix, també, amb aquells comtats primigenis?
Durant aquests segles es desenvolupa un procés de progressiva cohesió dels comtats de matriu carolíngia, situats en aquesta zona, que viuen unes mateixes circumstàncies, amb una percepció i assumpció d’una identitat comuna i que culminarà al segle XII. Cap al 1120 Enrico Pisano escriu el Liber Maiorichinus, per lloar els pisans que van participar en una coalició de ciutats mediterrànies dirigida pel comte de Barcelona que, el 1113, van conquerir efímerament Mallorca. Ben significativament, Ramon Berenguer III €•comte de Barcelona és definit com un “heroi català” que condueix “catalans”. En aquell moment, no hi ha una unitat política dels comtats, però des de fora ja es perceben sota una mateixa identitat cultural.
Més tard de la independència de l’any 987?
No és correcte parlar d’independència de Catalunya el 987. Entre els segles XIX i XX hi ha hagut una preocupació per trobar un moment que funcionés com a epicentre del sorgiment nacional. Calmette el trobava el 865, Pi i Arimon el 987, altres el 1068 i encara s’ha portat al segle XII i a inicis del segle XIII. En realitat, cal veure-ho com un procés epigènic llarg, que comença amb la crisi de l’Imperi carolingi, a mitjans del segle IX. A causa de la crisi del poder carolingi, el 878 Guifré el Pilós seria el darrer comte designat pel rei francès. A partir d’aquí, els comtats esdevenen hereditaris i el fisc* reial passa a ser comtal.
I quin paper juga el comte Borrell II, qui renuncia a renovar el vassallatge al rei de França, en aquest procés?
Sobretot, ha de quedar clar que no és una qüestió de noms i actuacions de comtes, sinó una evolució de la societat. Situats en un mateix context davant de la frontera amb al-Àndalus €•que s’identifica amb Hispània en aquell moment€•, els comtats d’aquesta zona convergeixen en els seus trets culturals, socials i econòmics. Això passa entre el segle VIII i el XII, que és quan el comte de Barcelona imposa la seva preeminència, però encara acceptant una forta fragmentació de jurisdiccions i rendes que resten en mans de molts altres senyors.
Tots aquests comtes, diguem-ne dependents i independents, són comtes de Barcelona. Això vol dir que els comtes de Barcelona són els constructors de la identitat nacional catalana?
En primer lloc, no es pot parlar d’identitat nacional a l’alta edat mitjana. A partir del segle XIII la percepció exterior i l’assumpció per part de la població d’uns trets compartits i unes institucions comunes, que inclouen una representativitat, fan que apareguin expressions d’identitat col·lectiva com terra i nació. Ara bé, per arribar a aquest punt, ha calgut una convergència entre els diferents comtats, que és el que té lloc entre el segle VIII i el XII. El comtat de Barcelona ha estat sempre el més puixant, però ha hagut de respectar la independència de tots els altres comtats.
Coneixem bé els comtes de Barcelona, però no tan bé o quasi gens els d’Urgell o els de Rosselló...
El 1353 el rei Pere el Cerimoniós ordena que es trobi a l’arxiu el document en què el rei de França atorga al comte de Barcelona la jurisdicció sobre el conjunt de Catalunya. El document no es va trobar, però l’ordre de buscar-lo ja deixa clar que els problemes que pateix el rei per imposar-se sobre els diferents senyors (comtes, vescomtes, barons) es pretenen solucionar demostrant que en l’origen ja hi havia una preeminència de Barcelona. Aquesta visió s’ha anat engrandint encara més amb el mite de la Marca Hispànica. En la realitat, hi havia una suma de comtats independents entre ells que van anar convergint. Per justícia amb la veritable aportació de cada territori, caldria corregir aquesta visió, encara molt present en la divulgació, massa centrada en els llistats de comtes de Barcelona.
Quina era la llengua d’aquells comtats al tombant de l’any 1000?
Una evolució del llatí del qual tenim diverses mostres, especialment en
documents de queixes, destinats a pràctiques judicials, anomenats querimònies, que
solien recollir expressions populars, deixant així testimoni de la
llengua realment parlada pel poble. Això ens permet apreciar la
proximitat humana entre els comtats, perquè experimenten una evolució
ben similar del llatí cap al que es consolidarà com a català.
Durant el temps s’han formulat diverses hipòtesis amb relació
a l’origen del nom Catalunya. Hi ha consens, entre la comunitat
acadèmica, amb relació a aquest origen?
Sí. Sabem que primer apareix el gentilici català i després el substantiu Catalunya. I que el gentilici català és una evolució de castlà.
L’articulació del territori es va fer mitjançant districtes presidits
per castells anomenats castells termenats. Així es va ocupar, en el
segle X, la franja fronterera que separava els comtats d’al-Àndalus i, a
partir del segle XI, es van conquerir els districtes musulmans de
Lleida i Tortosa. Era una terra de castells, que eren cuidats pels
castlans.
És a dir, que eren la matriu que impulsava la creació de noves economies i noves poblacions...
Més que la matriu, eren l’embolcall d’un procés d’increment de l’espai
agrari, atracció de població i desenvolupament en tots els sentits.
Aquesta funció ha estat més transcendent que no ens pensem: la majoria
dels termes municipals actuals coincideixen amb els límits dels primers
castells termenats, o són una suma d’aquests. El castell termenat era,
doncs, la base jurisdiccional i fiscal, i així va funcionar fins al
segle XIX.
Podríem dir que la identitat catalana primigènia és la suma de les identitats locals d’aquests castells termenats?
Pròpiament, el castell termenat l’hem d’entendre com un districte. El
que sí que succeeix és que l’ésser humà a l’edat mitjana no està mai sol
i la seva identitat sorgeix en funció d’un grup de solidaritat. Per
tant, hem d’entendre la vida social com un encaix de cercles d’identitat
i solidaritat. Amics i parents fan un primer cercle, que dona lloc als
bàndols dins de cada vila, però alhora tots els veïns de la vila
responen junts en la defensa d’un veí, i així podríem anar enllaçant
cercles fins a les expressions nacionals, ja en el segle XIII.
Fem un salt endarrere. Hi ha alguns historiadors que proposen
que a finals del segle VII (a les acaballes de la monarquia visigòtica
hispànica, anteriorment a la invasió àrab i dos segles abans de Guifre
el Pilós), ja existeix una consciència d’identitat pròpia als territoris
del nord-est peninsular. I ens parlen de la rebel·lió de Flavius
Paulus, el primer líder independentista de la nostra història. Què hi ha
de cert en això?
Hi ha actualment un consens sobre aquest tema. En primer lloc, els
regnes germànics, sorgits amb la caiguda de l’imperi romà, arriben al
segle VII amb signes d’esgotament; és a dir, de crisi social i política.
Mentre que els francs es revifaran amb un canvi de dinastia, els gots
són substituïts pels musulmans. La crisi del segle VII cal matisar-la i
sectorialitzar-la, perquè alhora hi ha indicatius de riquesa ben clars.
La crisi política es basava en el fet que des del 636 el regne visigot
era dirigit per llinatges nobiliaris assentats al centre i l’occident
peninsular. Hi havia un malestar entre els nobles del sector
nord-oriental de la Península i Septimània, que concordava amb els tres
econòmics i socials d’aquest territori allargassats des d’època romana.
Això és el que esclata el 673 i torna a aparèixer el 710 en morir el
rei Vítiza i aparèixer el perill musulmà. Tant Paulus com segurament
Agila el 710 es presenten com a “rei de l’Orient”.
Parlem de la marca de Gòtia. Marca de Gòtia o Marca Hispànica?
El concepte Marca Hispànica apareix en el segle XVII per les
reivindicacions de França per absorbir el conjunt de Catalunya. Aquella
pretensió imagina que a l’època carolíngia hi havia una unitat
provincial equivalent a Catalunya anomenada Marca Hispànica. En
realitat, l’expressió es documenta, tan sols, quinze vegades en les
cròniques reials entre 821 i 850 i només té un sentit geogràfic. És
aconsellable no emprar aquesta expressió, perquè indueix a error i
emmascara la realitat dels diferents comtats completament independents
entre ells.
I la Marca de Gòtia?
A diferència d’ara, els reis medievals no eren homogeneïtzadors, sinó
que els agradava presidir diversos pobles. Per això els carolingis i els
seus successors esmentaven els gots entre els pobles dominats, fins i
tot en el segle X, quan ja estem molt lluny del regne visigot.
Parlem de la identitat d’aquella societat gòtica. Hi ha
historiadors que sostenen que una altra arrel de la identitat catalana
és el fenomen de l’èxode indígena cap al regne dels francs que es va
produir durant la invasió àrab, entre el 717 i el 723. I que aquest
fenomen es completaria, passades dues o tres generacions, amb el retorn
al país dels avantpassats acompanyant l'ocupació carolíngia del
territori. És cert, això?
Un dels mites fundadors d’Espanya és el de la Reconquesta, que imaginava
uns invasors musulmans davant dels quals tota la població es retirava a
la muntanya cantàbrica i després des de Covadonga anava baixant fins
reconquerir tot el territori. Aquí a vegades s’han fet interpretacions
semblants. En realitat, els anomenats hispani, per la
documentació carolíngia, són persones que es consideren en perill en el
nou context o que consideren que la seva situació millorarà en un
context carolingi. Segons les circumstàncies, es produeixen diverses
onades propícies a aquestes immigracions en el segle IX. Van ser ben
acollits pel poder reial i van ser objecte d’un tractament jurídic
propi. Es tracta, sobretot, de clergues que van introduir a Europa
elements de la cultura goda i de magnats que es van desplaçar amb els
seus fidels.
Professor, per acabar, una pregunta controvertida: l’origen de la senyera és català o és aragonès?
Goso dir que la qüestió, des d’un punt de vista científic, no té res de
controvertida, sobretot des que Armand de Fluvià, el 1994, va publicar
un llibre sobre l’origen de l’escut dels comtes de Barcelona. A
tot Europa l’heràldica sorgeix en el segle XII. Les quatre barres a
l’edat mitjana no identifiquen Catalunya, sinó el casal de Barcelona i,
per tant, els indrets que regeixen.
VOCABULARI TÈCNIC PROPI DE L'EDAT MITJANA:
fisc*: en el texte es parla de 'fisc reial'.
expressions d’identitat col·lectiva*: em sembla una expressió molt adïent; és difícil trobar paraules per definir la progressiva convergència cultural i política de la Catalunya des de l'any 1000. Diu el texte de l'article: "no es pot parlar d'identitat nacional a l'alta edat mitjana", però si que Flocel Sabaté parla d' "expressions d'identitat col.lectiva con terra i nació". Les nacions es van gestant a poc a poc.
PER A SABER-NE MÉS:
SOBRE LA SOCIETAT A L'EDAT MITJANA, COM VIVIEN:
No tinc una entrada sobre aquest tema específic. Trobareu llibres al recull de llibres d'història de Catalunya al voltant de l'any mil. Mireu quatre paràgrafs més avall i teniu l'enllaç.
També en trobareu alguns a l'article sobre els remensas: relacions amb l'amo de la terra, conceptes diferents del que entenem ara per propietat i possessió, diferents règims jurídics. Al contrari que en l'actualitat no hi havia la mateixa llei per tothom. Un altre món.
FETS HISTÒRICS:
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada