El Nacional - Marc Pons - novembre 2021
Flocel Sabaté i Curull (Barcelona, 1963). Catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de Lleida. Director del grup de recerca consolidat en Estudis Medievals de la Universitat de Lleida. Investigador i escriptor especialitzat en el procés de formació de la identitat nacional catalana (segles VIII a XIV). Membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha publicat més de 30 llibres, el més recent, "La pena de mort a la Catalunya baixmedieval. Retrat d’una societat" (Editorial Base, 2021). Ha estat guardonat amb la distinció de la Generalitat per a la Promoció de la Recerca Universitària (2000) i, en dues ocasions, amb l’ICREA Acadèmia a l’excel·lència investigadora dels docents de les universitats públiques (2015 i 2020).
Professor, coneixem molt bé el punt d’inici de Catalunya com a entitat política, amb l’emperador Carlemany i aquells comtes carolingis dels segles VIII, IX i X. Però la identitat catalana sorgeix, també, amb aquells comtats primigenis?
Durant aquests segles es desenvolupa un procés de progressiva cohesió dels comtats de matriu carolíngia, situats en aquesta zona, que viuen unes mateixes circumstàncies, amb una percepció i assumpció d’una identitat comuna i que culminarà al segle XII. Cap al 1120 Enrico Pisano escriu el Liber Maiorichinus, per lloar els pisans que van participar en una coalició de ciutats mediterrànies dirigida pel comte de Barcelona que, el 1113, van conquerir efímerament Mallorca. Ben significativament, Ramon Berenguer III €•comte de Barcelona és definit com un “heroi català” que condueix “catalans”. En aquell moment, no hi ha una unitat política dels comtats, però des de fora ja es perceben sota una mateixa identitat cultural.
Més tard de la independència de l’any 987?
No és correcte parlar d’independència de Catalunya el 987. Entre els segles XIX i XX hi ha hagut una preocupació per trobar un moment que funcionés com a epicentre del sorgiment nacional. Calmette el trobava el 865, Pi i Arimon el 987, altres el 1068 i encara s’ha portat al segle XII i a inicis del segle XIII. En realitat, cal veure-ho com un procés epigènic llarg, que comença amb la crisi de l’Imperi carolingi, a mitjans del segle IX. A causa de la crisi del poder carolingi, el 878 Guifré el Pilós seria el darrer comte designat pel rei francès. A partir d’aquí, els comtats esdevenen hereditaris i el fisc* reial passa a ser comtal.
I quin paper juga el comte Borrell II, qui renuncia a renovar el vassallatge al rei de França, en aquest procés?
Sobretot, ha de quedar clar que no és una qüestió de noms i actuacions de comtes, sinó una evolució de la societat. Situats en un mateix context davant de la frontera amb al-Àndalus €•que s’identifica amb Hispània en aquell moment€•, els comtats d’aquesta zona convergeixen en els seus trets culturals, socials i econòmics. Això passa entre el segle VIII i el XII, que és quan el comte de Barcelona imposa la seva preeminència, però encara acceptant una forta fragmentació de jurisdiccions i rendes que resten en mans de molts altres senyors.
Tots aquests comtes, diguem-ne dependents i independents, són comtes de Barcelona. Això vol dir que els comtes de Barcelona són els constructors de la identitat nacional catalana?
En primer lloc, no es pot parlar d’identitat nacional a l’alta edat mitjana. A partir del segle XIII la percepció exterior i l’assumpció per part de la població d’uns trets compartits i unes institucions comunes, que inclouen una representativitat, fan que apareguin expressions d’identitat col·lectiva com terra i nació. Ara bé, per arribar a aquest punt, ha calgut una convergència entre els diferents comtats, que és el que té lloc entre el segle VIII i el XII. El comtat de Barcelona ha estat sempre el més puixant, però ha hagut de respectar la independència de tots els altres comtats.
Coneixem bé els comtes de Barcelona, però no tan bé o quasi gens els d’Urgell o els de Rosselló...
El 1353 el rei Pere el Cerimoniós ordena que es trobi a l’arxiu el document en què el rei de França atorga al comte de Barcelona la jurisdicció sobre el conjunt de Catalunya. El document no es va trobar, però l’ordre de buscar-lo ja deixa clar que els problemes que pateix el rei per imposar-se sobre els diferents senyors (comtes, vescomtes, barons) es pretenen solucionar demostrant que en l’origen ja hi havia una preeminència de Barcelona. Aquesta visió s’ha anat engrandint encara més amb el mite de la Marca Hispànica. En la realitat, hi havia una suma de comtats independents entre ells que van anar convergint. Per justícia amb la veritable aportació de cada territori, caldria corregir aquesta visió, encara molt present en la divulgació, massa centrada en els llistats de comtes de Barcelona.
VOCABULARI TÈCNIC PROPI DE L'EDAT MITJA:
fisc*: en el texte es parla de 'fisc reial'.
expressions d’identitat col·lectiva*: em sembla una expressió molt adïent; és difícil trobar paraules per definir la progressiva convergència cultural i política de la Catalunya des de l'any 1000. Diu el texte de l'article: "no es pot parlar d'identitat nacional a l'alta edat mitjana", però si que Flocel Sabaté parla d' "expressions d'identitat col.lectiva con terra i nació". Les nacions es van gestant a poc a poc.
__
NOTÍCIES RELACIONADES:
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada