[Aquest article explica veritats perennes del caràcter espanyol, amb exemples recents. Com ara el traçat de l'AVE per "la façana atlàntica", i la pocasolta intervenció contra el català a TikTok d'una enfermera andalusa que treballa a Lleida, que ha aixecat molta polseguera. Hi ha aspectes del caràcter espanyol que es descriuen aqui que no havia llegit mai. Cuca de Llum]
L’espanyol, deia
Babbitt, tendeix a negligir la relació amb els altres; és
constitutivament incapaç de cooperar –en aquest cas amb la institució on
la infermera treballa i la societat en què es troba– i rebec a
l’organització i la disciplina.
Joan Ramon Resina - Vilaweb -12.03.2023
Pràcticament tots els viatgers del segle XIX que ens han deixat les
seves impressions d’Espanya esmenten l’excepcionalitat espanyola i
l’estranyesa que els causa un país que, essent a Europa, és molt poc
europeu. També el caràcter espanyol els sembla diferent de la resta dels
pobles europeus. Molts hi observen la presència d’una forta empremta
oriental i consideren l’arrogància com el tret més conspicu. Aquest
tret, per cert, és el que Nietzsche assignà als espanyols en la seva
caracterologia europea. Vol dir que, a final del segle XIX, a còpia
d’experiències seculars, aquesta idea del tarannà espanyol havia
esdevingut un lloc comú europeu. I no sols europeu. L’any 1898, mentre
Espanya lluitava per esclafar la revolta cubana, Irving Babbitt,
professor de la Universitat Harvard, va publicar un article a l’Atlantic
Monthly sobre el caràcter espanyol. D’ençà de la publicació s’ha
escolat tot un segle i un quart de segle més, però encara sorprèn per
l’actualitat d’algunes observacions. I és que els pobles canvien amb més
parsimònia que els esdeveniments i, com bé sabia Unamuno, una cosa és
la història superficial on el trontoll de la política no és sinó escuma
efectista, i una de molt diferent el moviment de la història profunda,
que Unamuno anomenava intrahistòria.
Babbit aporta la definició més precisa d’Espanya que ningú hagi donat
quan l’anomena “el país de les anomalies inexplicables”. L’adjectiu que
empra, puzzling, també vol dir enigmàtic, embullat,
incomprensible. Aquest enigma o arcà de la conducta dels espanyols
encara avui desconcerta molts americans i no pocs centreeuropeus, que no
se saben avenir de la irracionalitat d’aquesta conducta. Per exemple,
que l’estat perjudiqui deliberadament les regions que li reporten més
riquesa. Que n’atrofiï el creixement tant com pot per fer-les menys
competitives en lloc de promoure-les. No cal repetir allò que tothom sap
de l’ofegament de l’economia a la façana mediterrània i l’abandó de la
infrastructura. Ni l’absurditat del sistema viari radial o la bajanada
de l’alta velocitat deficitària mentre l’estat manté un tram de via
única per alentir artificialment la circulació dels trens entre
Barcelona i València. O l’escàndol de Rodalia a l’àrea més densament
poblada de l’estat. Que res d’això no és producte de l’atzar ho posa en
evidència el fet que quaranta anys després d’inaugurar-se l’AVE
Madrid-Sevilla, el PSOE torni a prioritzar un corredor atlàntic a costa
del corredor mediterrani. Necessària de qualsevol punt de vista que es
miri, nacional o internacional, aquesta inversió fa moltes dècades que
és descartada pel govern de Madrid, sigui quina sigui la mà (dreta o
esquerra) que signa els decrets i aprova els pressupostos.
Per al viatger anglès Richard Ford, Espanya “oscil·la entre Europa i
Àfrica, entre la civilització i la barbàrie”. Babbitt, que ho cita amb
aprovació, hi veu un contrast entre l’enginy natural i la ignorància
crèdula dels habitants. Reconeix que els espanyols són espavilats i
capaços de tota mena d’accions sorprenents. I no hi ha dubte que es
mouen amb agilitat dins l’esfera de la pura necessitat. L’autor del Lazarillo de Tormes,
que per excel·lents i actualíssimes raons hagué de restar anònim, va
retratar els castellans amb un realisme insuperable: el cec astuciós i
maltractador que acaba escalabrant-se ell mateix, el capellà roí, l’hidalgo
desnerit però estufat com un paó i el marrec eixerit que a força
d’experiències amargues aprèn a surar i es considera afortunat amb una
plaça de petit funcionari que li atorga el poder a canvi de servir-se’n
indecorosament.
Això pel que fa a l’enginy. De la credulitat no cal ni parlar-ne. Napoleó no sabia avenir-se que, havent-los portat un govern il·lustrat, els espanyols el combatessin furiosament en nom de la superstició. Després encara saludaren el retorn de l’obscurantisme amb el famós “¡Vivan las caenas!” Avui la credulitat ha canviat d’objecte però no pas d’intensitat. A Espanya la desinformació sobre una realitat tan propera com Catalunya és inclassificable de tan pintoresca. O la recepció entusiasta de les teories de conspiració promogudes per periodistes irresponsables que escampen rumors com si fossin notícies, per exemple sobre l’origen de la covid, la invasió d’Ucraïna, el suposat nazisme dels ucraïnesos en general i del seu president en particular, o l’autoria del sabotatge a les canonades Nord Stream a la mar Bàltica. Avui, com un segle i mig enrere, el problema és que “Espanya ha deixat gairebé sense cultivar la regió intermèdia de la lucidesa, el bon sentit i la discriminació crítica”. Per contra, l’espanyol, diu Babbitt, deixa córrer la imaginació desbocada sense parar esment en les limitacions de la realitat. Així es lliura inevitablement al desengany. Actualment ho veiem, i encara ho veurem més, amb els revessos judicials que pateix la hidalguía espanyola a Europa.
La raó de tants fracassos de la fantasia rau en l’atribut més
característic dels espanyols: l’urc. [ urc vol dir 'orgull', vol dir tarannà altiu, arrogant; presumptuós, tibat com un rave, estirat, - diccionaris d'Optimot ] Aquest vici el deuen a la potència
d’autoidealització, a la idea exagerada que solen tenir de la seva
dignitat. Babbitt explica que l’espanyol és capaç de gairebé qualsevol
sacrifici per l’honor, que és la forma peculiar que en ell pren el
respecte de si. Però també és capaç de gairebé qualsevol violència i
crueltat quan creu que li han faltat a l’honor. N’hi ha hagut prou que,
abocats per una opressió política insuportable i un menyspreu cultural
intolerable, els catalans volguessin exercir pacíficament el dret
d’autodeterminació perquè Espanya desencadenés una repressió
forassenyada. “L’aporellos” d’evidents ressonàncies de pogrom
medieval, la truculència inquisitorial de Marchena i de la resta del
Tribunal Suprem, la persecució abrandada dels Barrientos i els Llarena
són, com deia Babbitt de la crueltat espanyola, una supervivència
medieval i oriental. Són la deixa dels segles en què, batallant
d’esquena a Europa, els espanyols imitaven el fanatisme dels enemics i
feien de la fe intransigent, tribal, el fonament de la política.
Per això la seva crueltat és sobretot insensibilitat. Sovint és per
insensibilitat que cometen imprudències, com la infermera andalusa de
l’hospital de la Vall d’Hebron llançant-se temeràriament a ridiculitzar
el català a YouTube.
Sols se n’ha penedit en comprovar l’efecte de
despullar el seu urc i la seva ignorància a la xarxa. L’autocentrament
patològic d’aquesta jove no és excepcional. L’espanyol, deia Babbitt,
tendeix a negligir la relació amb els altres; és constitutivament
incapaç de cooperar –en aquest cas amb la institució on la infermera
treballa i la societat en què es troba– i rebec a l’organització i la
disciplina. La reacció tèbia i inoperant de l’autoritat catalana –tant
de l’hospital com del Departament de Salut– exposen els vicis catalans
corresponents, però d’aquest tema en parlarem un altre dia. A Espanya la
reacció popular, lluny de manifestar vergonya aliena per la impudícia
de la jove andalusa, confirma les impressions de Babbitt. Encara que
aquesta reacció pot fer pensar en el judici d’un antropòleg, qui un dia
em digué lapidàriament que Espanya és feixista –en tot cas la frase
s’hauria d’invertir i recordar que el feixisme té una forta empremta
espanyola–, és més útil d’entendre-la a partir de l’extravagant sentit
de l’honor que gasten els espanyols. Per més que vulguin fer de
Catalunya una part d’Espanya, són plenament conscients que els catalans
no són espanyols. Per aquesta raó no poden admetre que els dictin normes
de convivència i es consideren ferits en l’honor si hom els recorda
l’existència de deures cívics que no emanen de la centralitat de la seva
persona. La infermera del vídeo, com molts altres funcionaris vinguts
de les Espanyes, fan seva la dita que Babbitt els atribueix en conjunt:
“El último mono se ahoga.” En expressió catalana, més grollera i més
clara: qui vingui darrere meu, que es foti.
El funcionariat és l’ideal de vida de gairebé la meitat dels espanyols. A l’època del Lazarillo sols treballava una tercera part de la població. La resta o feia com l’hidalgo de la novel·la
o s’aixoplugava en la religió. Encara al segle XX Antonio Machado
descriu els castellans com a filòsofs nodrits amb sopa de convent. Uns
anys abans, Babbitt deia que el veritable castellà aspirava a ser
cavaller i era rebec a baixar del cavall i posar-se a treballar en les
feines de la civilització moderna. Avui que ja no es veuen genets pel
passeig de la Castellana i que el latifundisme religiós ha estat
substituït per empreses de protecció estatal, els espanyols que no poden
entrar als consells d’empresa, perquè són reservats als alts servidors
de l’estat, aspiren a incrustar-se en l’administració pública.
Actualment, tres milions i mig d’espanyols, el 17% dels ocupats, ja són
funcionaris, però el nombre global d’opositors a la funció pública
arriba gairebé a set milions. Cinc milions més d’espanyols d’edat
compresa entre 18 anys i 55 declaren la intenció d’opositar, cosa que
eleva la proporció dels qui voldrien ser funcionaris a un espanyol de
cada dos en edat de treballar. No és estrany, doncs, que les xifres de
col·locats en prebendes administratives no deixin d’augmentar. A
Extremadura un ciutadà de cada onze ja viu dels cabals públics, és a
dir, dels imposts recaptats a la gent que treballa i crea riquesa. Com
que les regions que més depenen de la funció pública no poden satisfer
la demanda d’ocupació en aquest sector, necessàriament han d’exportar
funcionaris a les regions on la proporció entre creadors i consumidors
de riquesa és més equilibrada. Això ajuda a explicar l’adhesió
irreflexiva de tants espanyols a l’atzagaiada de la infermera andalusa.
Quan faltava molt poc per acabar-se el segle XIX, Babbitt es preguntava si els espanyols podrien passar de l’edat mitjana a la modernitat sense caure en l’anarquia i la confusió. La història peninsular del segle XX s’encarregà de respondre-li. Però la seva predicció s’acompleix en l’actualitat: “Passi què passi, podem estar segurs que Espanya no canviarà tot d’un cop els hàbits mentals de segles d’absolutisme espiritual i polític.” Per als guenyos que miren el món amb un ull mentre giren l’altre cap a la volta celeste, paga la pena de completar la frase: “Quan provi d’escapar del passat, [Espanya] sens dubte passarà de la fe fanàtica en una religió a la fe fanàtica en fórmules revolucionàries, i potser passarà per totes les altres fases lamentables del radicalisme dels països llatins.” Em sembla que això tampoc no cal discutir-li-ho.
Babbitt annexa a les seves observacions un aclariment que sens dubte afalagarà els lectors dels Països Catalans. Després d’afirmar que hi ha més elements de republicanisme real a Espanya que no pas a França o Itàlia –fundant l’opinió en la puixança de l’anticlericalisme i la impopularitat de la corona a final del segle XIX–, explica que aquesta observació, així com gairebé tota la resta, s’aplica sobretot a les dues Castelles, l’Aragó i les províncies del nord-oest, “veritable columna vertebral de la Península”. És a dir, que Espanya, allò que ell i la majoria dels espanyols consideren l’Espanya real i efectiva, és la zona peninsular que, Ebre enllà, s’aparta geogràficament i culturalment de la Mediterrània. Al final d’aquell segle la península ibèrica era per a l’estranger capaç de parar atenció a l’escenari una terra de contrasts no sols climàtics i paisatgístics sinó també humans. “Què pot afirmar-se, per exemple, d’un català que valgui també per a un fill de Sevilla?”
[Captura de pantalla del vídeo de l'enfermera sevillana, en què s'en riu, del català i del curs C1. Ha corregut per tot el país i totes les xarxes. El periodista Joan Ramon Resina diu a l'article que és una "intolerància... que no té res de personal...en certa manera està predeterminada". Personalment no crec que sigui per fanatisme religiós, com diu en J.R. Resina, sinó que repeteix allò que es diu dels catalans en l'ambient d'on prové, i d'un col.lectiu que fins fa dues dècades no havia vist món perquè no viatjava. Per tant tenen el tarannà cultural de no canviar d'opinió, són 'cerriles', 'tozudos' devant qualsevol evidència contrària, i s'aferren a la seva idea potser perquè no en tenen d'altres. A tot això afegim que els medis de comunicació han fet sempre una feina de manipulació i descrèdit de tot allò català. En motiu del referèndum de l'1-Oct 2017, s'ho poden imaginar, fins i tot varen acunyar el "aporellos". En efecte, el "règim del 78" tapa les seves vergonyes i corrupcions enfangant als qui li fan oposició. Cuca de Llum]
Quina millor prova de diferència nacional que la incompatibilitat entre
el caràcter dels uns i dels altres? Es podria dir que la intolerància de
la infermera andalusa a les normes de l’administració catalana no té
res de personal, que en certa manera està predeterminada. La seva
actitud és simptomàtica de la confusió i anarquia en què el fanatisme
religiós ha immergit els espanyols quan s’han afranquit de la tenalla
eclesiàstica. I és una exhibició impagable de l’orgull que prospera en
la indiferència intel·lectual i la indolència moral. En aquesta noia,
parangó de la supèrbia del funcionari destinat a Catalunya, es confirma
la dita d’Emerson que Babbitt recorda a propòsit de les expulsions dels
jueus i els moriscos i de la persecució del pensament per la Inquisició.
Emerson digué que l’exclusivitat s’exclou ella mateixa. Si pretenia
tancar-se portes a Catalunya, la infermera no podia fer res millor que
allò que ha fet. Però l’onada de suport que ha rebut de fora del país és
prou eloqüent de la direcció que Espanya ha pres en el conflicte amb el
poble català. Els espanyols van posar un peu en la modernitat quan
Espanya esdevingué membre de la Unió Europea, però ho feren de la manera
com Babbitt els definí: per raons egoistes i incapaços de col·laborar
de cor en la tasca comuna. La modernitat és un afer complex que
requereix cultivar la relació amb els altres i abandonar la fixació en
el propi interès. La fatxenderia és l’altra cara de la inseguretat, una
preocupació malaltissa amb l’ego que el catolicisme medieval imbuí als
espanyols amb el problema de la salvació personal. Una preocupació que
amb la retirada de la fe catòlica s’ha traduït en el fanatisme de
salvar-se salvant Espanya sense calcular, com els cavallers, el cost
ètic o humà d’una dèria semblant.
["amb l’ego que el catolicisme medieval imbuí als
espanyols amb el problema de la salvació personal". En aquest punt no hi puc estar d'acord amb l'autor d'un article tan bo. El cristianisme no promou l'ego, ans al contrari, promou el do de si en els demés al màxim. Com més entregat als demés i més oblidat de si, més imita a Jesucrist que va donar la vida per nosaltres fins la creu, per la nostre redempció. D'aquest do de sí gratuït, ajudat pel mateix Déu, s'en diu caritat, que és la realització pràctica de la fe. La pràctica del servei desinteressat als demés produeix una dissolució -sempre parcial però notòria- de l'ego, el centre d'interés es posa en el demés, creix la humilitat. La salvació personal està en l'imitació de Jesucrist, en l'oblit de si, en posar el centre d'interés en els demés. Sant Pau va escriure que "la caritat cubreix la multitud dels pecats", aquí rau la salvació.
El catolicisme medieval va fer el que va poder amb el caràcter espanyol. El va millorar, sens dubte, però penseu que l'orgull és la pitjor mala herba de l'esperit, aquella que sempre rebrota. No ho veig clar. Es pot dir que l'orgull és fins i tot anterior al cristianisme medieval, i que pot tenyir la veracitat que és una virtut, en 'honor' presumptuós medieval.
Repeteixo, m'ha agradat molt aquest article que ha posat en relleu aspectes poc coneguts, i difícils de verbalitzar. Cuca de Llum ]
___
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada