19 d’agost de 2019

"El Pi de Formentor", per Miquel Costa i Llobera

      
     EL PI DE FORMENTOR
         
        Electus ut cedri 

      
         
        Mon cor estima un arbre! Més vell que   l'olivera,     
        més poderós que el roure, més verd que el   taronger,     
        conserva de ses fulles l'eterna primavera,     
        i lluita amb les tormentes que assalten la   ribera,     
        com un gegant guerrer. 
         
        No guaita per ses fulles la flor   enamorada;     
        no va la fontanella ses ombres a besar;     
        mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada     
        i li donà per trone l'esquerpa serralada,     
        per font l'immensa mar. 
         
        Quan lluny damunt les ones renaix la llum   divina,     
        no canta per ses branques l'aucell que   encativam;     
        el crit sublim escolta de l'àguila marina,     
        o del voltor que passa sent l'ala   gegantina     
        remoure son fullam. 
         
        Del llim d'aquesta terra sa vida no   sustenta;     
        revincla per les roques sa poderosa rel,     
        té pluges i rosades i vents i llum  ardenta,     
        i, com un vell profeta, rep vida i  s'alimenta     
        de les amors del cel. 
         
        Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;     
        domina les muntanyes i aguaita l'infinit;     
        per ell la terra és dura, mes besa son   ramatge     
        el cel qui l'enamora, i té el llamp i   l'oratge     
        per glòria i per delit. 
         
        Oh! sí: que quan a lloure bramulen les   ventades     
        i sembla entre l'escuma que tombi el seu   penyal,     
        llavors ell riu i canta més fort que les   onades     
        i vencedor espolsa damunt les nuvolades     
        sa cabellera real. 
         
        Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra   impura,     
        com a penyora santa duré jo el teu record.     
        Lluitar constant i vèncer, reinar sobre  l'altura     
        i alimentar-se i viure de cel i de llum   pura...     
        oh vida, oh noble sort! 
         
        Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada     
        i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.     
        Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,     
        i tes cançons tranquiles 'niran per la  ventada     
        com l'au dels temporals. 
         
        Miquel Costa i Llobera

        (Versió de 1907)