I ara, què en farem de la Sagrada Família?

 








Sagrada Família. Foto de Forum Libertas.


Ignasi Moreta (Foc Nou, núm. 437, gen. 2011, pàg. 4)

Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no s’enfronta a la pregunta clau: i ara, què en farem?

Què en farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn. Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb les necessitats pastorals de la ciutat. O no?

De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat res. La parròquia de la Sagrada Família continua amagada a la cripta, amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat. Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de misses. Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? Quin projecte eclesial hi ha al darrere? Què en farem, a partir d’ara? Per què l’hem consagrada? Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme de postal?

Simptomàticament, el web oficial de la Sagrada Família (www.sagradafamilia.cat) només parla de tarifes, visites guiades, donatius, Gaudí, història, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió (actualitzada el 17-12-2010) de la Guia de l’Església disponible al web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no existeix. És evident que la Sagrada Família constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no cultual. Em pregunto si “para este viaje hacían falta tantas alforjas”.